Let me tell you a story, folks:
Als set anys una nefritis em deixa al llit durant sis mesos. Als onze m'han d'obrir per tres llocs perquè no saben què em passa i quan ho troben és la 'pendis' perforada i un testicle enquistat. Als dotze començo a patir bulling per ser de pell massa blanca. Els setze mon pare es queda a l'atur i començo a treballar per alimentar a una família de 5 persones, treballant al camp, donant classes particulars d'ortografia, de matemàtiques, de física, trebalant a un laboratori de química a 5 pessetes l'hora fins que trobo una feina que em permet portar diners a casa, però que a la fi em farà deixar la universitat als 22. Als 19 se m'enporten a la mili i un pàio em tira una botella de iode al cap i em deixa ceg durant un mes, em desfigura la cara i els metges s'equivoquen i m'apliquen coliri caducat. Ja recuperat parcialment, al cap d'uns mesos un virus desconegut em deixa en coma durant un dia, a mi i a mitja companyia. Als trenta una depressió que dura 6 mesos. Als 40 dues llagues a l'estòmac. Als 40 l'èrnia discal diu no puc més i m'opero.
I fins ara feliç i vivint de puta propina.
Ara un amic que treballa per Càritas em diu que hi ha gent que fa cua als menjadors tot i que cobren un sou de 1.500 euros al mes, perquè no poden pagar la hipoteca del cotxe i de la casa. I jo li dic: A pastar fang!
Però què s'han cregut! Me la sua la seva crisi! I si volen veure crisi, jo els n'ensenyo, ara, avui i aquí.
Crisi de veritat! No aquesta pantomima de gent que es creu que té dret a tenir un cotxe i una casa de la seva propietat i també dos huevos duros només per haver nascut.
