Ara està molt de moda. És l'última opinió que es porta. És un gènere que surt molt. És l'única andròmina que no està rematadament de rebaixes a la gran Diagonal de la encara més Gran Ciutat Supermoderna que es fa i és desfà:
"Ep! Nois! No s'ha de parlar del cas Palau de la Música, s'ha de parlar del cas Millet. Cal no confondre el tot amb la part. A veure si la gent deixarà d'anar al Palau per culpa d'això!"
Doncs, si vols posa'n un tros a l'olla. Però jo no en menjo.
A mi el que m'agrada és parlar precisament del cas Palau de la Música Catalana. Si el penques d'en Millet s'hagués dit Garcia no hauria durat trenta anys amorrat a la mamella de la burgesia de les butxaques foradades.
Sempre ha estat senzill localitzar senyoritus al Palau, però ha estat el Palau i la seva filosofia el que els hi ha obert les portes de bat a bat. La part és el tot o si menys no, la representa molt bé.
La gent que ens agrada la música hem deixat d'anar al Palau tan sovint, per culpa de la poca pasta que tenen els burgesos darrerament --tot i les subvencions públiques que reben, que són nostres-- i que fan que el seu suposat mecenatge sigui tan esquifit que posa el preu de les entrades pels núvols! És incomprensible que un mateix concert al Palau surti pel doble del que surt al Théâtre du Châtelet de Paris o al Carnegie Hall de New York.
Els Millet de torn només són la torna! La torna d'una burgesia que no els llueixen els diners senzillament perquè se'ls han dilapidat a cop de viatge cap a la tonteria.
Les bourgeois c'est comme les cochons. Plus ça devient vieux, plus ça devient bête!
