Hi ha històries que que t'atrapen i no et deixen anar. Els guions cinematogràfics i el mateix cinema haurien de llegir-se i veure's també en clau literària.
El viatge de Grace a Manderlay és cinema en estat pur bastit a través de la literatura. La democràcia és el menys dolent dels sistemes que hem trobat per fer veure que ens comportem com éssers humans, si és que encara mereixem anomenar-nos éssers humans. Però a vegades aquest "menys dolent" aplicat a la democràcia agafa el seu veritable sentit i el que encara és pitjor, el desplega en tota la seva dimensió.
Lars Von Trier crida en cadascuna de les seves pel·lícules: auxili! Hem d'escoltar el seu guió i llegir la seva càmera, perquè el dolor ens pot fer recordar que encara avui només sabem que no sabem res. I el que és més important, com deia Lautréamont, hem d'entendre que existim perquè no som "l'altre". Massa sovint ens n'oblidem. Cal recordar-ho.
