Aquest recull de poemes que us lliuro ara i que va encapçalat amb el títol d’Obro el calaix de l’arbre va ser redactat a principis de l’any 2005 a casa dels meus pares, o sigui, on fou casa meva quan jo era petit. La tria del lloc on he escrit aquestes paraules i la forma i el contingut que han acabat adoptant la vaig decidir a finals de l’any 2004, després d’un període de la meva vida ple d’estimulants i a la vegada inesperats sobresalts. I aquesta tria de lloc, forma i contingut no va ser feta a l’atzar o per pura necessitat, sinó que va ser del tot volguda i premeditada.
La vida mateixa ja és un bon sobresalt, oi?
Dels records de quan era petit me n’estimo especialment un, que guardo en el meu particular calaix de l’arbre familiar en un lloc ben a mà. I és el record que tinc dels sotracs de les rodes dels carros tirats per mules que em portaven al tros de matinada, passant per polsegosos camins d’un poble de la comarca del Segrià dels anys setanta —Alcarràs—, adobats amb pedres com muntanyes i sots com cràters. Camins on vaig aprendre que no només les mamelles se’t regiren amb el big bang cel·lular que et produeixen a l’organisme les rodes d’un carro sota la batuta implacable d’una mula interpretant la partitura d’un camí pedregós, sinó que també les neurones del cervell se’t revolten al ritme trepidant que et marca el destí indefugible que et porta d’una banda a la feina —si se’n pot dir així— i de l’altra a la sortida del sol, alhora. De la tranquil·litat de la nit al despertar inquietant d’enfrontar-te a la vida molt abans que surti el sol. Allí van sorgir els meus primers poemes.
A 178 quilòmetres de distància d’aquelles terres he escrit aquests poemes i ho he fet aplicant una fórmula que vaig aprendre fa 30 anys, la qual cosa demostra una vegada més que per molt que ja siguem capaços d’enviar trastos a l’espai exterior a gran velocitat, sovint per recórrer distàncies infinitament més curtes encara tardem anys i panys. En aquest cas 30.
Aquest és un llibre sobre el bosc i sobre la ciutat, sobre la pau i sobre la barbàrie, que transcorre en una terra que anomeno Conreria, terra on en el meu imaginari està situat el lloc on he escrit els poemes i que és de retruc la casa dels meus pares. Però també és un poemari que vol apostar sense manies per l’esperança. I està escrit pensant en que el lector patirà, però també gaudirà alhora dels sotracs que provoca un viatge a la calaixera del bosc, on s’hi amaguen les arrels comunes. El viatge transcorre per un camí difícil, sec, ferotge, sí, però també necessari. M’agradaria aixecar tothom del llit o del sofà i molt abans de la sortida del sol, sacsejar-los les mamelles i les neurones, perquè d’una vegada emprenguessim junts un viatge al cor del bosc del que no tornéssim mai més.
