dimarts, de setembre 18, 2007

Edicions Fet a Mà: Notícia d’un adéu anunciat.



Aquest any n’hem comptat deu des que Edicions Fet a Mà va publicar el seu primer llibre. A mà, és clar. I, si hem de ser sincers, hauríem de dir que celebrem els deu anys des que Teresa Estruch i jo vam publicar “Beure’s l’enteniment” cosint un a un 500 llibres, que miraculosament i davant de la riallada general es van acabar venent. Després d’aquell llibre van arribar tot un seguit d’esdeveniments que ara ens han portat a mirar enrere i veure publicats una trentena de llibres, unes altres tantes exposicions de poesia visual, tres curtmetratges, la producció de quatre obres de teatre, etc. etc. Aquests fets en sí mateixos són en realitat Edicions Fet a Mà, una editora de cultura de Badalona –i no només de llibres--, que com a tal es va proposar agitar la ciutat i va acabar disparant molt més enllà de les portes del seu poble. Aquests fet no s’han produït per art d’encanteri. Francisco Martínez Pazos, Daniel Montes i Juan Antonio García també han estat, i de fet són i sempre seran, Edicions Fet a Mà. Sense ells no s’entendria l’aventura.

Fa dos anys en Daniel, en Juan, la Teresa i jo vam decidir deixar l’editorial congelada. No la donaríem per morta, però tampoc publicaríem res de nou. Ens vam donar un temps. Aquest temps ja ha passat i comença a fer fred. D’Edicions Fet a Mà queda la feina feta i un fill, Pont del Petroli, que ja s’ha emancipat amb gran alegria dels seus pares i mare!!! És hora doncs de treure l’editorial de la nevera, descongelar-la i deixar-la en mans dels historiadors, perquè Edicions Fet a Mà ja és història.

Degut a la mediocritat general i sobretot cultural en la que vivim, algú podria pensar que pleguem --de fet jo mateix sóc el que plego Edicions Fet a Mà en decidir aquest moment i aquest mitjà per fer-ho públic—i deixem de publicar sota el nom d’Edicions Fet a Mà, per culpa de diverses raons que serien absolutament falses. I m’agradaria detallar, sobretot, per les coses que ‘no’ pleguem.

No pleguem perquè Edicions Fet a Mà no hagi rebut mai cap subvenció de la regidoria de cultura de l’Ajuntament de Badalona o de la Generalitat de Catalunya, perquè mai n’hi vam demanar. Si hem deixat de publicar tampoc és perquè no ens sentim volguts en el món, petit món, editorial i llibreter de casa nostra, perquè la veritat és que ens hem sentit sempre molt estimats. No pleguem perquè jo no vulgui publicar res més, en Dani deixi d’editar a partir d’ara o en Juan vulgui engegar-ho tot a dida, perquè això no és cert. Jo continuaré publicant, en Dani i en Juan continuaran fent la seva feina, però Edicions Fet a Mà com a tal no ho farà perquè la Teresa i jo, els avis, ens jubilem i esperem amb sana impaciència l’arribada de noves editorials i nova gent que ompli el buit que vam deixar ja fa dos anys –recordo-- a casa nostra. No cal que digui que tampoc pleguem per manca d’èxit. Molts de vosaltres que esteu rebent aquest mail sou precisament els que juntament amb moltíssima més gent heu fet possible l’autogestió d’una editora que a la vegada sovint us ha ajudat a fer ressò de la vostra obra, i és que de fet vosaltres heu acabat sent els nostres millors clients. Ningú ens deu res de res i Edicions fet a Mà no queda a deure res a ningú. Perquè si quedem a deure alguna cosa és gratitud a tots aquells que des d’un principi ens van prendre seriosament, i aquesta mena de deutes no es podem pagar més que amb paraules. Gràcies, doncs.

Pel que fa concretament a mi, tinc projectes editorials que s’allunyen molt de l’esperit d’Edicions Fet a Mà i no penso fer servir el seu nom per empreses que seran creades amb una finalitat clarament lucrativa i que res tenen a veure amb l’esperit de l’autoedició. Vaja, que us continuaré donant la tabarra amb una altra disfressa.

Tot té un principi i un final, per sort! I Edicions Fet a Mà ha arribat fins aquí. Celebrem amb alegria que hagi durat 10 anys. Continuarem al costat de la gent de Pont del Petroli i els que els hi vinguin al darrera. I mirant endavant, deixarem aquesta darrera maleta per agafar amb il·lusió una altra de nova i lluent.

Salut i a reveure companys!

divendres, de setembre 14, 2007

Joan Argenté, el 007 de la poesia secreta badalonina



En el Bloc de Pont del Petroli ja s'anuncia el nou cicle de poesia per aquesta tardor. La primera cita serà el 20 de setembre a les 21 hores.

Martí Serra al saxo i Joan Argenté --el 007 de la poesia secreta badalonina--, vestit per recitar, comptaran i contaran el temps, emprant tants de dits com facin falta. El mateix Joan Argenté ho explica perfectament:

"És adir: jo, a hores d'ara, situo, graons de petites certeses amunt, aquells estris lleugers anomenats paraules i ho faig amb l'intent, ni que sigui en va, de lluitar contra la lenta pesantor de la desconeixença .. "

dimarts, de setembre 11, 2007

Avui és un dia...

tant bo com qualsevol altre per cantar 'La Mauvaise Réputation' de Georges Brassens. Fins i tot diria que és el millor dia per cantar-la, perquè si resultés que precisament avui no la pogués cantar, és que alguna cosa a casa nostra definitivament no rutllaria.

Digues 11 de setembre o digues 14 juillet, tant se val.

"Le jour du quatorze-Juillet,
Je reste dans mon lit douillet ;
La musique qui marche au pas,
Cela ne me regarde pas.
Je ne fais pourtant de tort à personne,
En n'écoutant pas le clairon qui sonne..."
;




Au village, sans prétention,
J'ai mauvaise réputation ;
Qu' je m' démène ou qu' je reste coi,
Je passe pour un je-ne-sais-quoi.
Je ne fais pourtant de tort à personne,
En suivant mon ch'min de petit bonhomme ;
Mais les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux...
Non les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux...
Tout le monde médit de moi,
Sauf les muets, ca va de soi.

Le jour du quatorze-Juillet,
Je reste dans mon lit douillet ;
La musique qui marche au pas,
Cela ne me regarde pas.
Je ne fais pourtant de tort à personne,
En n'écoutant pas le clairon qui sonne
;

Mais les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux...
Non les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux...
Tout le monde me montre au doigt,
Sauf les manchots, ca va de soi.

Quand j' croise un voleur malchanceux
Poursuivi par un cul-terreux,
J' lanc' la patte et, pourquoi le taire,
Le cul-terreux se r'trouv' par terre.
Je ne fais pourtant de tort à personne,
En laissant courir les voleurs de pommes ;
Mais les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux...
Non les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux...
Tout le monde se ru' sur moi,
Sauf les cul-d' -jatt', ca va de soi.

Pad besoin d'etre Jérémie
Pour d'viner l' sort qui m'est promis :
S'ils trouv'nt une corde à leur goût,
Ils me la passeront au cou.
Je ne fais pourtant de tort à personne
En suivant les ch'mins qui n'mèn'nt pas à Rome ;
Mais les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux...
Non les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux...
Tout l' mond' viendra me voir pendu,
Sauf les aveugl's, bien entendu.

dilluns, de setembre 03, 2007

Death Proof o la RENFE



Ara s'ha estrenat a Barcelona "Death Proof", la segona part de la pel.lícula "Grindhouse" que als Estats Units es va projectar conjuntament amb "Planet Terror". Així com aquesta primera part està signada per Robert Rodríguez, la segona ho està per Quentin Tarantino.

Quan vaig veure l'estrena de "Death Proof" a Berlin a principis de juliol tenia una altra durada la cinta, però vaja, podríem dir que no l'han retocat massa a casa nostra. A Berlin, recordo que fins que no es va acabar la darrera línia dels rètols del final de la projecció ningú es va moure de la cadira. Fèia anys que no em passava tal cosa. La peli t'atrapa. Tornar al 70 i les sèrie B de la mà d'uns personatges com el Quentin i en Robert és una experiència quasi mística, és com viure a Barcelona avui.

I és que en tornar a veure-la als Icària em vaig adonar de la simbologia de "Grindhouse". "Planet Terror" és la Barcelona actual sota el domini de la RENFE. En canvi "Death Proof" és la revenja de Catalunya en el personatge que interpreta en Kurt Russell. O és que ningú s'ha adonat que en Kurt Russell és clavat al responsable de RENFE a Catalunya?

Vista la pel.lícula així, amb el personatge massacrat --en la ficció, eh!-- per les tres mosses que ens representen a tots nosaltres, la cosa guanya moltíssim. Passa de ser una recreació de la sèrie b dels setanta a una obra mestra d'art i assaig à la page i comme il faut.


diumenge, de setembre 02, 2007

On he estat aquest estiu?

Celebrant les noces d'or dels meu pares a Roma, especialment.




Bé, el bloc de Teresa Estruch, ja sabeu, el bloc d'aquella dona que el personatge Ross de la sèrie "Friends" definiria com "the hot girl walking with Pep Mita???" ho explica molt bé.

Si no, aneu directament a les seves fotos a Picassa. Per cert, i parlant de Picassa, Youtube o aquest maleïts bolcs, què se n'ha fet dels diaris, ràdios i televisions generalistes? Algú encara els llegeix, escolta o consulta?

Em van agradar especialment Els jardins de Vila d'Este al Tivoli de Roma. Siu mai aneu a Roma no us els perdeu.

Podeu veure-hi un video a Youtube.

Què he escoltat aquest estiu?