A veure. Aquest bloc darrerament ha estat poc postejat bàsicament per tres raons:
1. La llibertat de l'autor de penjar-hi els missatges 'com i quan' li sembli convenient. I és que hi ha gent que se'm queixa i em demana --alguns quasi exigeixen-- que hi pengi comunicacions més sovint o plegui (?), que permeti els visitants que deixin els seus comentaris als meus posts, que hi pengi més vídeos, que no n'hi pengi tants, que parli més de política...
Bé, paciència i bona lletra. Això és un espai de comunicació obert a tothom i ho continuarà sent, però hi ha un amo del tros, nens. Jo. I aquest amo accepta qualsevol suggerència que li vulguin fer, però cap imposició. I recordo que això mai ha estat un servei públic ni té voluntat de ser-ho.
2. El canvi en 'les regles del joc' a Internet i en el món de la comunicació privada --com ara en aquest mateix espai--, i també l'evident sotrac en el món de la comunicació pública --no només a Internet, sinó també a premsa, ràdio, televisió...--. 'El periodista' com a professional em sembla molt que ha mort o li falta poc. Entenguis bé, hi ha magnífics professionals del periodisme --i també de pèssims-- de la mateixa manera que en alguns pobles encara hi ha magnífics o pèssims professionals en posar ferradures als cavalls. Però la veritat és que poca gent utilitza prioritàriament el cavall per viatjar i encara menys gent utilitza només els periodistes, per més bons que siguin, per informar-se.
No és que el viatger que truca a la ràdio per dir-li a en Basses que el tren s'ha aturat sigui millor periodista que el conductor del programa de Catalunya Ràdio. L'un sense l'altre no tindrien sentit. Però la notícia la dóna el viatger, que precisament és el que no cobra, per més que ho faci voluntàriament i amb la necessitat urgent de que almenys algú l'escolti.
Un altre exemple. Els periodistes que informen específicament del món de la cultura ho fan bé o malament, però ho fan cobrant que és gerundi --jo mateix esporàdicament treballo de periodista que cobra, no me n'amago pas--. Però hem d'adonar-nos que molta gent que utilitza els blocs també informa --a vegades fins i tot millor--, però gratis. Això s'ha de revisar, no és ni just ni saludable viure enganyats. Com en el conte: si el rei va nu, va nu. No serveix de res fer veure que el veiem vestit. Però bé, em contindré una mica, els periodistes fa dies que es passegen en roba interior. Au, ja ho he dit.
Ni crec que perdi la feina en Basses ni penso que s'hagi de pagar el fotut viatger de RENFE pel fet d'avisar a la ràdio del seu infortuni. Tampoc crec que tots els 'bloggers' hagin de començar a cobrar un sou. No es tracta d'això. Però el món de la comunicació s'ha de revisar de dalt a baix, i sobretot s'ha de refundar 'la idea d'empresa de comunicació'. I és que en realitat ja està en marxa una gran operació de reciclatge i li agradi o no a qui sigui, s'està acabant el bròquil a velocitat d'espant.
3.La publicació en els propers mesos de dos llibres amb els títols provisionals de '30 Haikus i una cançó d'esperança' i 'El vuitè dia o la veritable història de Déu'. Tots dos publicats en un nou format més adient per aquests nous temps tan apassionants que ens està tocant viure i amb el preu inicial de 'la voluntat'.
Aviat donaré més notícies sobre aquest darrer punt.
