Busques i busques i busques com si no veiéssis cap arbre prou digne o un matoll adequat i quan per fi el trobes i saps que t'estan esperant al cotxe perquè ja no podies més i els has dit que et deixessin baixar a fer un riu que no podies més encara tens temps de fer una ullada dreta esquerra per si no fos cas que no estessis prou amagat i és que de veritat que no podies més.
Oi?
Doncs ara imagina't que se't fot un paio just al costat mateix a pixar --hola, com anem?--, com si no hi hagués prou bosc!
Això em passa al cinema. Un pati de butaques buit a vessar, només les crispetes al terra, la inmensitat de vellut i jo. M'assec en una butaca a la punta d'una filera central perquè no sóc tonto del tot i sé que la gent per un secret motiu que no entenc vol seure just al bell mig de la fila, tot i que de tot arreu es veu més o menys igual, que la pantala no és plana, nens, caram! I va i se m'asseu al costat algú que a més arriba tard amb la pel·lícula ja començada amb la seva gran capsa de crispetes i la cocacola i les bosses i la respiració per haver corregut. Però si el cinema és buit!
I jo que quan vaig al cinema amb la Teresa i és buit --quasi sempre-- i no hem de fer maimanetes ni tocaments ni salivacions bucals perquè només volem veure la pel·lícula dels pebrots! Doncs, això, que seiem en butaques separades per estar més còmodes, més amples, més espaterrats!
What's wrong with you, people!
(Ho havia de deixar anar. Si mai em trobo el tio i em convida a casa seva quan em digui que m'assegui al sofà, m'hi asseuré, sí, però just arrembat al seu costat, frec a frec, a veure què en pensa)
La peli no estava malament del tot.
