Wayne Shorter o l'arquitecte del so

Assistir a un nou concert de Wayne Shorter s'ha convertit en alguna cosa més que obrir la tapa d'un bon llibre.

Temps era temps que s'identificava el jazz amb la improvisació pura i simple. Fins i tot Bach hagués rigut de l'acudit: "El jazz és només impromptus?"

També ho és és clar, però sobretot en el cas de Wayne i la seva colla --sigui amb en Hancock o bé sigui amb en Danilo--, però sempre amb el back beat d'aquest monstre de la música clàssica que és Brian Blade, la música que destil·la el quartet de Wayne Shorter respon al canon del "question-answer" per sobre del de "l'impromptus".

Martí Serra em diu: Shorter condensa en la seva música el què més m'agrada de la música clàssica (desenvolupament formal, riquesa de matisos,...) i del jazz (la tribu, el ritme, la frescor, el diable).

Estic d'acord, però ara ja estem a l'any 2009 i podem arriscar-nos encara més i sí, puc assegurar que després de molts concerts quan Wayne acaba, posa el cartell de "Continuarà..." Perquè cada vegada que he tingut la sort de ser-hi, el concert ha estat una peça d'un sol trescaclosques que va començar ja fa molt de temps.

Quan comença el concert et sembla assistir a la construcció dels fonaments d'un edifici que ara ja després de tants anys, saps que s'alçarà davant teu com un gran temple, però també saps del cert que no el veuràs acabar mai. Ni en el proper concert, perquè en el proper també apareixerà al final el cartellet de 'Continuarà...'

Com ens dèia Leonard Bernstein quan explicava la cinquena simfonia de Beethoven: "Ludwig va trobar la primera nota, després va buscar quina nota corresponia posar en segon lloc. Quan la va tenir va buscar la tercera... i així fins que va tenir la torre del so més perfecta que mai ningú hagi pogut construir."

Wayne fa el mateix, però en directe. Quina sort tenim alguns, oi?

La crisi del periodisme a Catalunya toca fons

Com a pressumpte premi Nobel de Cartes al Director que em serà atorgat l'any 2030, vull manifestar el següent:

Ja fa més de 10 anys que no envio cap carta al director a cap diari.

Sempre que ho he fet, he respectat les regles del joc, les he publicades amb el meu nom real --quin? tiruriru tiruriru...-- i afegint el meu DNI espanyol.

Quan aquest matí he vist publicada en el diari 'Avui' una carta signada per Pep Mita sota el títol de "Un nou carrer?" he flipat. Mai he enviat aquesta carta a la bústia de cartes al director de l'Avui i si ho hagués fet seria amb el meu veritable nom --quin? tiruriru tiruriru...-- i amb el meu DNI.

Però, és que a més, la carta en qüestió ha estat treta de context, ja que es tracta del text que acompanya un video del canal tvb1minut a youtube. Sense el qual la possible ironia brilla per la seva absència.



No entenc res. Però flipo en colors i m'ofereixo a donar classes teòriques i pràctiques al periodistes de l'Avui que ho necessitin --per un mòdic preu--, a la vegada que els prego que no publiquin a tort i a dret tot allò que trobin en els meus blocs per més gràcia que els hi faci. Sobretot si ho troben en el bloc que tinc: 'Pensaments sobre la meva sogra'. D'aquí, mai de la vida, eh!

Pel que fa al cas d'avui, cap problema, com podeu veure ha estat un èxit de públic.

Fent bullir l'olla del cinema català

Ho repetiré les vegades que sigui necessari. No existeix tal cosa que puguem anomenar cinema en català. És més, no existirà mai per molt tossuts que s'hi posin alguns.

Existeix poc o molt:

1/Cinema català
2/Cinema parlat en català
3/Cinema subtitulat en català

Ja està. Les imatges en moviment no tenen llenguatge de signes escrits o sons diferenciats en funció de l'idioma que parlen els seus personatges. Punt. La relació de la pel·lícula 'Star Wars' amb la nostra llengua, el català, només pot ser:

1/'Star Wars' parlada en català
2/'Star Wars' subtitulada en català

No hi ha punt 3, perquè 'Star Wars' no és 'cinema en anglés' ni tan sols 'cinema anglès', és cinema americà. I mai de la vida serà 'cinema en català'. Punt final.

Davant la llei que es vol endagar per igualar la oferta de cinema parlat o subtitulat en català amb la oferta de cinema parlat o subtitulat en espanyol, jo hi estic completament a favor. Qui no?

Ara bé, com a persona sensible amb la meva llengua materna, el català, també em sento solidari amb la resta de llengües, totes, i especialment les minoritàries.

Les pel·lícules s'haurien de veure en la seva llengua original i subtitulades. Qui només ha escoltat la cinquena simfonia de Beethoven tocada amb la seva transcripció per a cobla de sardanes, no sap res de la cinquema simfonia de Beethoven, res.

Només pels nens petits, en la seva etapa d'aprenentatge, pot ser bo que se'ls simplifiqui el contingut d'una obra d'art, o sigui -seguidor com sóc de la tesis de Francis Picabia-- d'una obra --qualsevol obra humana és una obra d'art--.

Per exemple, la cinquena simfonia de Beethoben tocada amb un piano de joguina o E.T. parlada en català, pot ser una bona idea per apropar als infants a la música o al cinema.

La resta de ciutadans de Catalunya millor que creixin d'una punyetera vegada o que es comprin les crispetes i se les mengin a casa. Que ens deixin viure aquests darrers dies de cinema projectat en sala cinematogràfica en pau, per l'amor de Déu.

Un carrer nou a Dalt La Vila?

No cal! Per sort l'Ajuntament de Badalona se n'ha adonat! No cal! Senyalitzant bé els carrers i aprofitant els ja existents, quan un vol anar del punt A al punt B no cal sempre necessàriament foradar una finca. Aprofitant les cantonades es pot tombar! Aquest és el secret: Girant i tombant també es fa via per la vida. Caram si se'n fa! Bravo! De la mateixa manera que l'home va descobrir la roda i li va canviar la vida de dalt a baix, a Badalona els tècnics de l'Ajuntament han descobert els senyals per indicar quan cal tombar i han salvat parets històriques. Amb una mica de sort, quan algú vulgui anar d'un cantó a l'altre de l'esglèsia Santa Maria no caldrà tirar-la a terra, girant i tombant se'n sortirà! Això sí, hi hauran de posar una senyal, nos fos cas que l'alcalde s'hi entopés de morros!

Els penques Millet: Les bourgeois c'est comme les cochons

Ara està molt de moda. És l'última opinió que es porta. És un gènere que surt molt. És l'única andròmina que no està rematadament de rebaixes a la gran Diagonal de la encara més Gran Ciutat Supermoderna que es fa i és desfà:

"Ep! Nois! No s'ha de parlar del cas Palau de la Música, s'ha de parlar del cas Millet. Cal no confondre el tot amb la part. A veure si la gent deixarà d'anar al Palau per culpa d'això!"

Doncs, si vols posa'n un tros a l'olla. Però jo no en menjo.

A mi el que m'agrada és parlar precisament del cas Palau de la Música Catalana. Si el penques d'en Millet s'hagués dit Garcia no hauria durat trenta anys amorrat a la mamella de la burgesia de les butxaques foradades.

Sempre ha estat senzill localitzar senyoritus al Palau, però ha estat el Palau i la seva filosofia el que els hi ha obert les portes de bat a bat. La part és el tot o si menys no, la representa molt bé.

La gent que ens agrada la música hem deixat d'anar al Palau tan sovint, per culpa de la poca pasta que tenen els burgesos darrerament --tot i les subvencions públiques que reben, que són nostres-- i que fan que el seu suposat mecenatge sigui tan esquifit que posa el preu de les entrades pels núvols! És incomprensible que un mateix concert al Palau surti pel doble del que surt al Théâtre du Châtelet de Paris o al Carnegie Hall de New York.

Els Millet de torn només són la torna! La torna d'una burgesia que no els llueixen els diners senzillament perquè se'ls han dilapidat a cop de viatge cap a la tonteria.

Les bourgeois c'est comme les cochons. Plus ça devient vieux, plus ça devient bête!