dimarts, d’abril 28, 2009

Llegir és sobretot rellegir.



Llegir i observar, o llegir i mirar.

Sembla que tot passa molt ràpid, potser massa, i cal aturar-se de tant en tant. No tant per mirar enrere, sinó més aviat per pensar el que hem vist, el que hem llegit, el que hem viscut.

De la mateixa manera que un quadre, un arbre del camí o l'horitzó del mar ens semblem objectes de la nostra mirada que paga la pena repetir les vegades que faci falta, amb els llibres molta gent es comporta molt diferent.

La mateixa persona que visita diverses vegades --les que faci falta!-- un museu, un passeig i la cinquena simfonia de Beethoven, quan acaba de llegir un llibre que li ha agradat especialment, ni se li passa pel cap repetir l'experiència.

La gent no rellegeix per costum. Si a la gent que li agrada el cd dels 'Manel' els hi pregumtem perquè no es cansen d'escoltar les mateixes cançons una i altra vegada, ens contestaran que és perquè el agrada molt.

La mateixa gent, en canvi, sovint ens dirà que els ha agradat molt l'últim llibre que han llegit --"quina llàstima que ja s'ha acabat..."-- però es veuran amb la impossibilitat de rellegir-lo o bé tot seguit o més endavant. Per què? Perquè en tenen molts més per llegir i no es pot perdre el temps rellegint.

Llegir no és llegir un munt de pàgines diferents i si és possible ràpidament, de la mateixa manera que mirar no és mirar contínuament coses diferents a una velocitat d'espant.

Un llibre escrit en una sola tarda no és millor que un llibre escrit en un any. I d'un llibre llegit tres vegades en tres moments diferents de la nostra vida en podem treure molt més que de 100 llibres llegits una sola vegada i depressa. Tossuts, però, molts pensen que s'ha de llegir a la velocitat de la llum, acumulant pàgines i més pàgines. I corren el perill de quedar-se sovint a les fosques.

Llegir és sobretot rellegir.

dimecres, d’abril 22, 2009

Alguns consells pels llibres de Sant Jordi



Ara ve Sant Jordi, oi? Bé, doncs és molt probable que us arribin un munt de llibres que ni tan sols us havia passat pel cap que necessitàveu tenir. No passa res. Us els han regalat de bona fe. Heu de carregar amb el pes de la cultura que us ha caigut al damunt, perquè un llibre no és un objecte qualsevol, a dins, amagat entre qualsevol dels seus fulls hi podeu trobar un tresor. També un rave, és veritat. Però heu de ser positius i pensar sempre que us entopareu amb el tresor. Guardeu tots els llibres que us hagin regalat, però no cal que els llegiu tots a la vegada!




Si sou dels que sabeu llegir, trieu-ne un qualsevol. Si, a més, teniu un criteri fet del que us agrada llegir aneu directe al que us faci més patxoca.
A veure, us heu de decidir... Si... va... vinga, ja sé que fa mesos que no us moveu de davant la pantalla de l'ordinador i fa mandra llegir de nou en un paper després de tants de mesos sense fer-ho, però una mica d'exercici no us farà cap mal. Sempre va bé canviar una mica d'hàbits, no?



La vostra relació amb el llibre no ha de ser com la que teniu amb l'ordinador. El podeu tocar quan el llegiu. No us el mireu de lluny com una cosa sagrada a la que s'ha de respectar com una relíquia! Aquí el contacte físic és desitjat.




Una vegada familiaritzats amb l'objecte. Cal entrar en ell i començar a llegir-lo. Mireu d'adoptar una postura còmoda i mireu de gaudir de la lectura. A les primeres planes potser no us fa levitar d'emoció, però cal tenir paciència, perquè és possible i fins i tot probable que no es tracti de cap llibre del Tolstoi, del Carders, del Zola o de l'Stevenson. A més, no sempre tot va sobre rodes i els começaments són difícils, sempre!



Si finalment, us canseu i decidiu desistir de llegir-lo, no el llanceu! Això mai de la vida! Guardeu-lo on vareu deixar els altres, i si és posible en una llibreria i ben ordenat.




I finalment, sempre deixeu-lo en el prestatge més baix, on la canalla hi pugui arribar fàcilment. Encara que us sembli mentida, el fet de que a vosaltres no us hagi agradat, no hagiu entrat en el joc, us hagiu aburrit, el que sigui que us hagi passat que hagi acabat apartant-vos de la lectura, no significa pas que els vostres fills qualsevol dia no hi trobin un tresor en allò que ara per ara, per a vosaltres ha deixat de tenir sentit. Passa a les millors famílies.

Bon Sant Jordi a tothom!

dilluns, d’abril 20, 2009

Volem massacrar en català!



El cinema català no està massa catòlic que diguem. Li manca de tot: indústria, distribució amb dos dits de front, públic, sales on sense que l'amo s'hagi d'arruinar s'atreveixin a apostar pel cinema en la nostra llengua, però sobretot falten idees. A més els que treballem en la indústria tenim aquesta costum de menjar cada dia i si volem veure algun euro --jo hauria de dir dòlar, clar-- hem de fer cinema en una altra llengua.

Bé, potser a Catalunya no en sabem més. Els pobles no han de tenir genialitats en totes les disciplines artístiques. A Finlàndia no tenen un artista de la cuina de la talla de Ferran Adrià i no s'hi capfiquen pas.

Ara bé, si el cinema que s'ha de veure a casa nostra ha de ser tot de fora, pel cap baix hauria de ser en condicions.

A l'any 2009 tots sabem que el tabac és dolent, fins els que fumen, en canvi algú, avui dia, encara s'entesta en defensar el doblatge de les pel·lícules. Massacrar 'Låt den rätte komma in' de John Ajvide Lindqvist doblant-la al castellà no ens sembla prou, i hi ha qui demana doblar-la també al català.

"Volem cinema en català!" "Doncs, feu-lo! O subtituleu les pel.lícules meves a la vostra llengua" deu pensar John Ajvide Lindqvist. Sobretot quan veu que la seva pel.lícula s'ha estrenat amb el nom de 'Déjame entrar' doblada a l'espanyol o subtitulada a l'ídem, però a ningú a casa se li acut subtitular-la en català. La volem doblada perquè és una pel.lícula que ha revolucionat el llenguatge cinematogràfic. Més raó per no destrossar-la, doncs! Els de la Genialitat ja estan anunciant que seria una bona idea distribuir 'Deixa'm entrar' en català. Per què no subtitular-la? Sempre copiant el franquisme pel matí i queixant-se per la tarda que aquí ningú apren idiomes.

Aquí ningú apren a llegir en cap idioma, això és el que passa!

divendres, d’abril 17, 2009

L'Orchestra Baobab de Tarascó a Badalona



Són del Senegal, d'acord. Però a les portes de Sant Jordi, l'Alphonse Daudet i en Tartarí amb el seu baobab de davant de casa se'ls haguessin imaginat al bell mig de la gascunya francesa.

A Paris, a les banlieues bleues són els reis absoluts de la nit. Treuen les cadires quan toquen. A veure qui és el guapo que s'està assegut escoltant els de la Baobab. Els comptacadires de l'Ajuntament de Badalona faran bé demà de comptar-les abans de que els de Dakar engeguin la seva màquina de swing-gumbo-rumba-soul imparable. Després hauran de començar a comptar culs movent-se.

La gent del Blues & Ritmes de Badalona torna a donar la campanada. Quan el concert de Me'Shell Ndegéoncello al Zorrilla em va enganxar davant d'un rayon de cd,s de jazz al Gibert Joseph de Saint Michel on les peces de la Baobab i les d'ella es donaven la mà amb descatalogats del Herbie Hancock. Cap problema, bona música sempre va plegada. Demà jazz del bo a can Zorrilla. Si puc m'hi passaré, ja seria la tercera vegada que els escolto en directe en un any, però si no hi sóc jo hi serà en Tartarí i l'Alphonse en nom meu, i per descomptat els lleons de l'Atlas. Compte amb el ritme!!!

dijous, d’abril 16, 2009

Narcís Serra i la seva Caixa



Suposo que quan en Narcís Serra diu "La meva Caixa va molt bé" és refereix a la 'seva' Caixa de Catalunya (?)

Fins ara coneixíem en Narcís per dues coses:

1/Quan era ministre de defensa tocava el piano fatal. Ho va demostrar per la tele, perquè no li quedés cap dubte a ningú.
2/Quan ha estat president de la Caixa de Catalunya ha cobrat les comissions millor que ningú. Ho demostra cada vegada que comprem una entrada pel servei de telentrada. 2.5 euros de comissió per tiquet.

Potser que algú li rebenti la Caixa i ens torni els quartos. Si cal ja li pagarem unes classes de piano, o si ni així, que es busqui un altre entreteniment l'homenet.

Un teatre públic buit és un frau de llei?



No, de cap manera. Però un teatre públic tancat sí que ho és. Els teatres públics amb els diners públics poden programar públicament el que els hi sembli millor. Però no poden tancar mai les seves portes a cap proposta de la mena que sigui. Poden prioritzar què volen i què no volen programar, però mai tancar la porta a ningú, perquè aleshores estan malversant diners públics. Només hi ha un possible motiu per negar l'accès a algú que vulgui ocupar un espai escènic i aquest motiu ha de ser sempre que, aquell dia i a aquella hora, ja hi ha programada una activitat que a la direcció del teatre li ha semblat millor. Punt.

Així que o bé no hi ha teatres públics al nostre país o si n'hi ha contínuament malversen fons públics, o sigui diners de tots, però sobretot diners meus!

L'argument que fan servir sovint és la possible poca qualitat de la seva programació si obrissin les portes a tothom que vulgués accedir als seus espais. Correcte. Però s'obliden que tots els euros amb que es financen les suposades activitats són iguals davant la llei.

Els que maneguen els fons públics millor farien en deixar de comptar les cadires buides dels seus teatres i començar a comptar els dies de l'any que tenen les portes tancades.

Els responsables del Théâtre du Châtelet de Paris, on la qualitat del que s'hi programa em sembla que queda fora de cap dubte, en motiu de la representació de 'Die Feen' de Richard Wagner, va programar fa just dues setmanes una representació amateur de final de curs de les escoles per a no professionals de la regió de Paris. A les 4,30 van obrir les portes als pares i a les 20 hores al preu de 7 euros van obrir les portes a tothom. Jo vaig ser a la representació de les 20 hores de 'Swing Street'. Actors amateurs amb músics i director d'escena professionals van produir de luny el millor musical que he vist aquest any. I creieu-me, n'he vist molts de musicals.

Quan els directors de teatre o els responsables de la gestió cultural de la meva ciutat, però sobretot els del meu país, em parlin de que tenen les butxaques buides millor que es treguin les ulleres. Als que ens deuen tants diners des de fa tant de temps a vegades perdem els nervis.

dimecres, d’abril 15, 2009

Quan diuen tusgsal volen dir tussa

Els tentacles de la tussa


I és que la tusa... Catalanitzem-la? Vinga!
La tussa, o les tusses són el transport públic per exel·lència de Badalona. Qui, a Badalona no ha pujat mai a una tussa? Però no només això. Durant molts anys les llistes del partit més socialista de la ciutat estava formada per un número d'aspirants a regidor tal, en que es tenia molt en compte qui era tussero i qui no. Qui era casquetista i qui no. Era vox populi. Les coses han canviat bastant darrerament. Ja tots pugen a la tussa avui dia. Però s'ha de dir que a una tussa conduida pel mateix pastor, sí, però amb molta més humilitat.

Jo crec que encara que sigui simbòlicament les coses van canviar precisament quan algú va tenir la pensada d'enviar Caterina Mieras, casquetista de pro, com a Consellera de Cultura a la Generalitat. Un polític sauri conegut de tots em va dir: "No la coneixíem de res, Pep". "Bé, ja la coneixereu, ja la coneixereu, Joan" li vaig dir.

Al final la van conèixer. I al final hem decobert que aquest Joan també s'havia de conèixer. Com canvia la gent amb casc! El temps acabarà fent bona la Caterina Mieras, m'hi jugo el que vulgueu. En quan al polític sauri ja no n'estic tan segur. Però mentre el casquetisme guanyava cadires a Badalona, el cert és que perdia graus a la Generalitat de les corones d'espines, recordeu?

Millor invertir en autobusos que en pisos, no? El temps posa a tothom al seu lloc.

Ara, algunes tradicions no es perden. Si entreu a les oficines de l'Ajuntament algun divendres per la tarda encara sentireu algunes veus que s'acomiaden pel fi de setmana amb la típica salutació: "Sábado, sabadete?" I l'altre, "Fermín Casquete!!!"

Els pirates de l'Ajutament de Badalona



L'empresa més gran que hi ha a la meva ciutat és l'Ajuntament, en el meu país és l'administració pública de la Generalitat, a Espanya ja m'he perdut, a Europa és directament Suïssa i en el món és la banca. I tots formen una sola empresa i un sol poder i darrerament ens ho han demostrat amb fets.

Per què, doncs, tenim aquesta fixació amb les corrupteles que ens són més properes? No seria lògic que ens emprenyés més la pirateria de la banca que no pas la dels afeccionats de pa sucat amb oli del nostre respectiu ajuntament? La resposta no està en el vent sinó potser en la nostra part gamberra que ens porta a ficar-nos amb els més petits.

A veure... Si patètic és que una ciutat de més de 200.000 habitants tingui només un teatre, més patètic és que en els teatres del meu país sintonitzin les televisions del gran imperi americà i anglosaxó per saber què programar, oi?

Però bé, inconscientment els pirates per un cantó ens agraden i per l'altra ens fan una mica de por. Odio et amo. El programa televisiu 'Polònia' ens diverteix perquè fan conya amb els pirates que ens són més propers, si es fiqués sempre amb la gran banca ens acabaria aburrint.

Tot això i una certa complicitat per part nostra en les seves malifetes, també s'ha de dir. Ja fa temps que vam tirar la primera pedra i va resultar ser un boomerang que ens va estabornir, compte!

Alguna cosa falla, però, quan els pirates de l'ajuntament de Badalona són més pobres que els que ens guanyem la vida honradament. Però molt més pobres! Són pirates amateurs? On està la trampa? Doncs que els diners que deuen que són molts, els devem nosaltres, vet aquí. I els acabarem pagant nosaltres no la banca suïssa.

Que hem de fer? Vendre la ciutat a anar a lloguer.

He decidit reprendre el bloc


Amb una certa desgana, potser cansament, l'octubre passat vaig decidir deixar de penjar escrits en aquest bloc. En realitat, fins i tot tenia la necessitat de deixar d'escriure aquí. El fet de fer-ho en anglès en un altre lloc i amb un altre nom, i a jornada completa com aquell qui diu, ajudava molt a decidir-se a baixar la persiana d'aquest bloc per quan vinguessin altres temps.
Ara, que ja he vist que el nom de Pep Mita viu perfectament dissociat i sense punts de contacte amb l'altre pseudònim que viu dins d'en Josep Maria Busquets, vull tornar a passar comptes. Escriure és passar comptes. I aquesta vegada quasi exclussivament amb la política i els polítics del meu país.
Continuaré sense acceptar comentaris als meus posts. Ja hi ha altres blocs meus on podeu comentar el que vulgueu. Aquí no. A la meva llibreta, quan anava a escola, només hi escrivia jo i això continua igual aquí.
Comencem.