Aprofitant que Fellini torna a viure a la vora de casa de la mà de CaixaForum i sabent que ell ja no pot parlar més que amb les seves pel·lícules, els seus poemes --que no és pas poca cosa!--, m'agradaria fer una pregunta en nom seu, meu i de molts altres.
¿Per què pagant un mòdic, insignificant preu, la gent que s'acosta aquest dies a Barcelona, a la sala del Caixa Forum, pot gaudir del record del seu treball i en canvi si no és en el menjador de casa no poden gaudir de le seves pel·lícules?
Espero de l'Esteve Riembau, no ja que contesti la pregunta, sinó que comenci a posar fil a l'agulla quan comenci la seva nova etapa al front de la Filmoteca de Catalunya.
Dit d'una altra manera i parlant d'altres poetes, és sorprenent amb la facilitat que sempre que vull puc veure el treball del pare pintor (Pierre-Auguste Renoir), i el difícil que em resulta veure el treball del fill cineasta (Jean Renoir) --en tamany natural, és clar!--.
Potser ja seria hora que els museus comencessin a exposar pel·lícules i no només el record d'elles, abans de que m'hagi de seure als genolls els meus nets i explicar amb pels i senyals com era Pinocchio de Walt Disney projectat en una sala de cinema de tota la vida.
Mai és tard, l'esperança és l'última cosa que es perd, però tot explota pel cap o per la pota.
