Al bosc tots pixem separats, oi?

Busques i busques i busques com si no veiéssis cap arbre prou digne o un matoll adequat i quan per fi el trobes i saps que t'estan esperant al cotxe perquè ja no podies més i els has dit que et deixessin baixar a fer un riu que no podies més encara tens temps de fer una ullada dreta esquerra per si no fos cas que no estessis prou amagat i és que de veritat que no podies més.

Oi?

Doncs ara imagina't que se't fot un paio just al costat mateix a pixar --hola, com anem?--, com si no hi hagués prou bosc!

Això em passa al cinema. Un pati de butaques buit a vessar, només les crispetes al terra, la inmensitat de vellut i jo. M'assec en una butaca a la punta d'una filera central perquè no sóc tonto del tot i sé que la gent per un secret motiu que no entenc vol seure just al bell mig de la fila, tot i que de tot arreu es veu més o menys igual, que la pantala no és plana, nens, caram! I va i se m'asseu al costat algú que a més arriba tard amb la pel·lícula ja començada amb la seva gran capsa de crispetes i la cocacola i les bosses i la respiració per haver corregut. Però si el cinema és buit!

I jo que quan vaig al cinema amb la Teresa i és buit --quasi sempre-- i no hem de fer maimanetes ni tocaments ni salivacions bucals perquè només volem veure la pel·lícula dels pebrots! Doncs, això, que seiem en butaques separades per estar més còmodes, més amples, més espaterrats!

What's wrong with you, people!

(Ho havia de deixar anar. Si mai em trobo el tio i em convida a casa seva quan em digui que m'assegui al sofà, m'hi asseuré, sí, però just arrembat al seu costat, frec a frec, a veure què en pensa)

La peli no estava malament del tot.

Com robar a un banc (o caixa) sense matar-s'hi massa

S'acaba l'estiu i és hora de plantejar-se l'etern dilema: Treballar o fer diners?

Tal com estan les coses crec que seria bo ajornar el tema del treball --sempre hi serem a temps-- i decantar-nos pel tema de fer diners, és més urgent.

Tradicionalment la millor i més ràpida manera de fer caixa ha estat atracar un banc. Darrerament, però, aquestes entitats ens tenen mal acostumats fent-nos creure que són ells els que estan necessitats --tonteries!--. Sempre hem presentit que eren ells els lladres, però és que ara ho sabem del segur!

Atracar un banc és molt cansat. A la primera fotografia veiem que a més de disfressar-se amb un passamontanyes gens adient per la calor que ens està matant, hem de lligar una noia, tapar-li la boca amb cinta aillant... en fi que sembla divertit, però, ja us ho dic jo, cansa. A la segona fotografia es veu que també es pot fer a cara descoberta si els treballadors col·laboren, que normalment fo fan, però... la veritat és que sempre t'acaba enxampant la policia, no us vull enganyar.

Hi ha una manera molt més efectiva. Es necessita tenir un compte bancari amb uns quants diners --tampoc cal que siguin molts!-- o bé tenir un compte bancari en números vermells --ara sí que cal que siguin molts!--. Si teniu ingressos perìòdics: una minsa nòmina, una pensió o fins i tot si cobreu l'atur encara funciona millor. També funciona si teniu pagaments mensuals grossos, hipoteques, rebuts del gas... això sí, no n'heu de tenir de pendents.

Heu d'anar a l'entitat el dia 27 o el 28, i si aquest dos dies cauen en festiu, mai el 29 o 30, millor avançar la data al 26, ja veureu el perquè. Entreu a l'entitat, pregunteu pel director. Si es neguen feu un espectacle sorollós i us tireu a terra cridant. Vindrà el director, creieu-me. Quan el tingueu davant us portarà al seu despatx i li dieu que al banc del costat --el que ja sabeu que és més a la vora-- us han dit el següent: "Si em porta els diners, o el deute, o el pla de pensions, o el que sigui d'un altre banc que no sigui el nostre li donarem 1.000 euros a fons perdut". Aleshores li dieu: "O em dóna vosté els 1.000 euros o m'ho enduc tot."

Pot ser que a primera vista no us cregui. Heu d'insistir fent-li creure que teniu molts amics que també ho han fet i els ha anat bé. Un director de banca a final de mes, el dia 27 o 28 és molt vulnarable, però compte! El 29 o 30 ja és massa tard! Aquell home només pot pensar en el balanç de final de mes. Si estem a l'agost per exemple, el setembre no compte per a ell, repeteixo només val el balanç del mes en que es troba. Punt.

Us en sortireu. Si no hi ha sort no feu com abans i comenceu a cridar: "Lladres! Lladres!" Ja no funciona, ho sap tothom. Millor que proveu: "Estan a punt de tancar! Aquest banc no té ni per pagar la nòmina!" Això sí que s'ho creuran la resta de clients. Sort!

Als cristians se'ns mengen els lleons, però això no vol dir que no ens poguem defensar!

Temps de diapositives cremades

Per la gent que no veiem en el fet de torrar-nos espaterrats a la sorra cap altre sentit que no sigui l'haver perdut les ulleres de lluny per poder trobar l'aigua de mar i refrescar-nos, l'estiu l'hem d'anar a buscar lluny de la catifa de carn arrebossada. Ens banyem i ens allunyem tant com podem de la platja. Allí no hi ha or, és un fet.

Però, ara, quan la platja comença a quedar més buida és hora de tornar. Tornar i seguir buscant les diapositives cremades d'un altre temps encara pitjor, molt pitjor. Un temps que a l'acabar les vacances els amics ens perseguien amb tonalades d'instantànies infinitament repetides i nosaltres, segrestats en el sofà de casa seva, erem forçats a repassar galls i gallines recremats en platges llunyanes o properes sense pietat.

Gràcies a la fotografia digital això és aigua pasada! Però encara hem d'estar amatents. Compte! Sota les llambordes ja hem vist que no hi ha la sorra promesa, és mentida! Però sota la sorra encara s'hi poden trobar relíquies que ens destorbin de la pau de tornar a la feina. Hem d'anar en compte, amb molt de compte...