10!

Finestres al vent revisitades

Fa uns mesos va fer 10 anys que en els carrers del centre de Badalona s'hi podien observar uns objectes més propis d'una sala d'esposicions que d'un carrer. Era el juny de l'any 1999 quan Cesco va exposar les seves Finestres Al Vent amb motiu de la celebració del Dia Sense Cotxes organitzat pels veïns d'aquell barri. Demà, dia 1 de desembre, amb la presentació a La Sargantana d'una edició especial del llibre Retallo els estels dedicat a la memòria del nostre amic volem passar una estoma junts la gent que van tenir la sort de viure uns anys de la nostra vida amb ell.

Reprodueixo aquí sota, l'escrit de dos metres d'alçada penjat en una paret, que acompanyava l'exposició aquell dia, i que em sembla que reflectia bé l'esperit del que pretenia Cesco i del va aconseguir aquella festa ciutadana.



Cesco i les seves finestres al vent

Conexíem El Gran Teatre del Món, perquè es troba
davant de casa, just al mig del carrer.

Sabíem que la millor sala per exposar
la podíem veure sempre que volguéssim,
ajaguts a la gespa o al terra o al ciment i mirant al cel.

Conexíem que els millors actors possibles
eren la llum que ens dóna el sol i l'ombra que li prenem.

Sabíem que la millor posta en escena
la fant els núvols canviant de forma constantment.

I també havíem sentit dir que les finestres
han estat construïdes per estar obertes de bat a bat.

Però ara Cesco ens ensenya
just en el Gran Teatre del Món,
sota la millor sala on es pot exposar,
amb els millors actots i actrius possibles
i amb una posta en escena inqüestionable.
com les seves finestres s'exposen sense por,
sense marc, sense adreça, sense presentacions,
a la mirada de la gent
i com, des de l'estenedor des d'on pengen,
ens conviden a entrar en el domini dels ocells.

Vinga, voleu, que per un dia tots tenim ales!

L'editorial conjunta d'alguns dels diaris catalans

El contingut de l'editorial conjunta que han publicat avui alguns dels diaris catalans hem sembla correcte i el subscric en la seva totalitat. El títol, la dignitat de Catalunya, ja són figues d'un altre paner.

La dignitat d'un poble no depèn de la sentència de cap tribunal, ni ara ni mai. Tampoc del fet de que unes capçaleres de diari l'hagin de defensar alhora encara que sigui excepcionalment. Els diaris serveixen pel que serveixen i poca cosa més. I encara més avui dia.

És bo que anem tots alhora quan l'empresa ens sembla important, però els missatgers d'opinions han de ser missatgers d'opinions i han de deixar als actors polítics, o sigui els pobles, que no en fem un negoci de la defensa del nostre destí ni de la nostra dignitat, ser els protagonistes absoluts de la funció.

El peix que compri avui a la Boqueria l'embolicaré amb paper del diari Libération que vaig comprar abans d'ahir.

Eiji Oue s'inventa la novena de Bruckner

Eiji Oue, tant estimat per alguns com detestat per altres, l'actual director de l'OBC pel que resta de temporada a l'Auditori, aquest cap de setmana l'ha fet grossa.

I no ho ha fet com ens te acostumats, o sigui amb una de les seves excentricitats --saludar al públic disfressat amb una samarreta d'en Messi o respatllant el trajo d'un pianista convidat i la seva banqueta per treure-li algun bis-- no, aquesta vegada el conill la tret del barret del músic més inclassificable del segle XIX, Anton Bruckner.

I s'ha dit, mira, ara farem veure que l'Anton en la seva inacabada novena simfonia --que en Karajan acostumava a finalitzar afegint el Te Deum, a manca d'un quart moviment que és evident que li manca--, ara farem veure doncs, que els pizzicato dels primer i segon moviments són de Mahler. (Sacrilegi!!!) I també farem veure que el bon Anton s'havia llegit fil per randa el manual del bon wagnerià. (Doble sacrilegi!!!) I...... li ha sortit bé! Perfecte! Mai havia sentit un Bruckner més Bruckner que el d'aquest cap de setmana.

Als que estem tronats si se'ns deixa fer, en fem molts de disbarats. És cert. Però quan l'encertem... com l'Oue aquest cap de setmana, aixequem de les cadires fins els més escèptics.

Qui no s'arrisca no pisca. Bravo Oue!

Garzón col·loca Badalona en el mapa

Que en parlin encara que sigui bé.

Però la veritat és que des que Garzón tornant de Santa Coloma i passejant amb el seu fill es va parar davant del Port de Badalona, ens escriuen amb lletres més grosses.

La cosa (davant del Port) podia anar així:

El fill: I això que és, pare? (senyalant el Port de Badalona)
El jutge: ?¿?¿¿?¿ (dubtant)
El fill: eh, pare! (estirant de la mà)
El jutge: No ho sé del cert, fill. Però t'asseguro que algun dia tot això serà teu.

Una nova icona: Afegim al badiu, al micaco i a l'anís del mono, el Juan Felipe de Santa Marina Badalona.

I els danys col·laterals? Per a Santa Coloma, és clar. El concert de Chick Corea i Gary Burton suspès. El Teatre Segarra tancat fins a nova ordre. I la noia aquella que han posat al balcó de l'Ajuntament: "Tranquils, Jordis, tranquils, que és la Guàrdia Civil."

Però a Badalona, el que dèia, sumem més portades de telediari en un mes, que en els darrers 20 anys. Que en parlin encara que sigui bé.

Wayne Shorter o l'arquitecte del so

Assistir a un nou concert de Wayne Shorter s'ha convertit en alguna cosa més que obrir la tapa d'un bon llibre.

Temps era temps que s'identificava el jazz amb la improvisació pura i simple. Fins i tot Bach hagués rigut de l'acudit: "El jazz és només impromptus?"

També ho és és clar, però sobretot en el cas de Wayne i la seva colla --sigui amb en Hancock o bé sigui amb en Danilo--, però sempre amb el back beat d'aquest monstre de la música clàssica que és Brian Blade, la música que destil·la el quartet de Wayne Shorter respon al canon del "question-answer" per sobre del de "l'impromptus".

Martí Serra em diu: Shorter condensa en la seva música el què més m'agrada de la música clàssica (desenvolupament formal, riquesa de matisos,...) i del jazz (la tribu, el ritme, la frescor, el diable).

Estic d'acord, però ara ja estem a l'any 2009 i podem arriscar-nos encara més i sí, puc assegurar que després de molts concerts quan Wayne acaba, posa el cartell de "Continuarà..." Perquè cada vegada que he tingut la sort de ser-hi, el concert ha estat una peça d'un sol trescaclosques que va començar ja fa molt de temps.

Quan comença el concert et sembla assistir a la construcció dels fonaments d'un edifici que ara ja després de tants anys, saps que s'alçarà davant teu com un gran temple, però també saps del cert que no el veuràs acabar mai. Ni en el proper concert, perquè en el proper també apareixerà al final el cartellet de 'Continuarà...'

Com ens dèia Leonard Bernstein quan explicava la cinquena simfonia de Beethoven: "Ludwig va trobar la primera nota, després va buscar quina nota corresponia posar en segon lloc. Quan la va tenir va buscar la tercera... i així fins que va tenir la torre del so més perfecta que mai ningú hagi pogut construir."

Wayne fa el mateix, però en directe. Quina sort tenim alguns, oi?

La crisi del periodisme a Catalunya toca fons

Com a pressumpte premi Nobel de Cartes al Director que em serà atorgat l'any 2030, vull manifestar el següent:

Ja fa més de 10 anys que no envio cap carta al director a cap diari.

Sempre que ho he fet, he respectat les regles del joc, les he publicades amb el meu nom real --quin? tiruriru tiruriru...-- i afegint el meu DNI espanyol.

Quan aquest matí he vist publicada en el diari 'Avui' una carta signada per Pep Mita sota el títol de "Un nou carrer?" he flipat. Mai he enviat aquesta carta a la bústia de cartes al director de l'Avui i si ho hagués fet seria amb el meu veritable nom --quin? tiruriru tiruriru...-- i amb el meu DNI.

Però, és que a més, la carta en qüestió ha estat treta de context, ja que es tracta del text que acompanya un video del canal tvb1minut a youtube. Sense el qual la possible ironia brilla per la seva absència.



No entenc res. Però flipo en colors i m'ofereixo a donar classes teòriques i pràctiques al periodistes de l'Avui que ho necessitin --per un mòdic preu--, a la vegada que els prego que no publiquin a tort i a dret tot allò que trobin en els meus blocs per més gràcia que els hi faci. Sobretot si ho troben en el bloc que tinc: 'Pensaments sobre la meva sogra'. D'aquí, mai de la vida, eh!

Pel que fa al cas d'avui, cap problema, com podeu veure ha estat un èxit de públic.

Fent bullir l'olla del cinema català

Ho repetiré les vegades que sigui necessari. No existeix tal cosa que puguem anomenar cinema en català. És més, no existirà mai per molt tossuts que s'hi posin alguns.

Existeix poc o molt:

1/Cinema català
2/Cinema parlat en català
3/Cinema subtitulat en català

Ja està. Les imatges en moviment no tenen llenguatge de signes escrits o sons diferenciats en funció de l'idioma que parlen els seus personatges. Punt. La relació de la pel·lícula 'Star Wars' amb la nostra llengua, el català, només pot ser:

1/'Star Wars' parlada en català
2/'Star Wars' subtitulada en català

No hi ha punt 3, perquè 'Star Wars' no és 'cinema en anglés' ni tan sols 'cinema anglès', és cinema americà. I mai de la vida serà 'cinema en català'. Punt final.

Davant la llei que es vol endagar per igualar la oferta de cinema parlat o subtitulat en català amb la oferta de cinema parlat o subtitulat en espanyol, jo hi estic completament a favor. Qui no?

Ara bé, com a persona sensible amb la meva llengua materna, el català, també em sento solidari amb la resta de llengües, totes, i especialment les minoritàries.

Les pel·lícules s'haurien de veure en la seva llengua original i subtitulades. Qui només ha escoltat la cinquena simfonia de Beethoven tocada amb la seva transcripció per a cobla de sardanes, no sap res de la cinquema simfonia de Beethoven, res.

Només pels nens petits, en la seva etapa d'aprenentatge, pot ser bo que se'ls simplifiqui el contingut d'una obra d'art, o sigui -seguidor com sóc de la tesis de Francis Picabia-- d'una obra --qualsevol obra humana és una obra d'art--.

Per exemple, la cinquena simfonia de Beethoben tocada amb un piano de joguina o E.T. parlada en català, pot ser una bona idea per apropar als infants a la música o al cinema.

La resta de ciutadans de Catalunya millor que creixin d'una punyetera vegada o que es comprin les crispetes i se les mengin a casa. Que ens deixin viure aquests darrers dies de cinema projectat en sala cinematogràfica en pau, per l'amor de Déu.

Un carrer nou a Dalt La Vila?

No cal! Per sort l'Ajuntament de Badalona se n'ha adonat! No cal! Senyalitzant bé els carrers i aprofitant els ja existents, quan un vol anar del punt A al punt B no cal sempre necessàriament foradar una finca. Aprofitant les cantonades es pot tombar! Aquest és el secret: Girant i tombant també es fa via per la vida. Caram si se'n fa! Bravo! De la mateixa manera que l'home va descobrir la roda i li va canviar la vida de dalt a baix, a Badalona els tècnics de l'Ajuntament han descobert els senyals per indicar quan cal tombar i han salvat parets històriques. Amb una mica de sort, quan algú vulgui anar d'un cantó a l'altre de l'esglèsia Santa Maria no caldrà tirar-la a terra, girant i tombant se'n sortirà! Això sí, hi hauran de posar una senyal, nos fos cas que l'alcalde s'hi entopés de morros!

Els penques Millet: Les bourgeois c'est comme les cochons

Ara està molt de moda. És l'última opinió que es porta. És un gènere que surt molt. És l'única andròmina que no està rematadament de rebaixes a la gran Diagonal de la encara més Gran Ciutat Supermoderna que es fa i és desfà:

"Ep! Nois! No s'ha de parlar del cas Palau de la Música, s'ha de parlar del cas Millet. Cal no confondre el tot amb la part. A veure si la gent deixarà d'anar al Palau per culpa d'això!"

Doncs, si vols posa'n un tros a l'olla. Però jo no en menjo.

A mi el que m'agrada és parlar precisament del cas Palau de la Música Catalana. Si el penques d'en Millet s'hagués dit Garcia no hauria durat trenta anys amorrat a la mamella de la burgesia de les butxaques foradades.

Sempre ha estat senzill localitzar senyoritus al Palau, però ha estat el Palau i la seva filosofia el que els hi ha obert les portes de bat a bat. La part és el tot o si menys no, la representa molt bé.

La gent que ens agrada la música hem deixat d'anar al Palau tan sovint, per culpa de la poca pasta que tenen els burgesos darrerament --tot i les subvencions públiques que reben, que són nostres-- i que fan que el seu suposat mecenatge sigui tan esquifit que posa el preu de les entrades pels núvols! És incomprensible que un mateix concert al Palau surti pel doble del que surt al Théâtre du Châtelet de Paris o al Carnegie Hall de New York.

Els Millet de torn només són la torna! La torna d'una burgesia que no els llueixen els diners senzillament perquè se'ls han dilapidat a cop de viatge cap a la tonteria.

Les bourgeois c'est comme les cochons. Plus ça devient vieux, plus ça devient bête!

La monja republicana que castiga els polítics dolents

Puigcercós: Surt de sota la taula! Vergonya!

Pagar perquè algú t'interpreti les conyes que el bufó de torn et fa per distreure't és costum habitual entre els reis amb poc o gens sentit de l'humor.

Que ara ho hagi fet un rebublicà coronat no se'ns hauria de fer tan estrany, però la veritat és que et fa flipar que en Puigcercós necessiti que li interpretin el que diu el seu doble a Polònia.

Que s'ho faci mirar.

Dionís Orrit demana ajuda

L'escultor Dionís Orrit, autor del 'Nen dels Globus' a Dalt la Vila i la seva obra

Reproducció del mail que m'envien els meus amics Dionis i Roser:


Pep,

l'Ajuntament fa l'assalt definitiu a Fluvià 21, però nosaltres resistim. Ens van enxampar amb les defenses baixes, publicant l'anunci d'exposició pública el 8 d'agost, i en el tauler d'anuncis de la web municipal, que no consultavem. Però "en sóm molts més dels que ells volen i diuen" i ho volem demostrar recollint tantes signatures com puguem a l'al·legació que hem elaborat, de la qual t'adjuntem dues còpies, una d'individual i l'altre de col·lectiva.
A més, intentarem donar difusió a través dels mitjans de comunicació; hi ha amics que ho estan fent a través de la xarxa - m'acaben de comunicar que s'ha creat un grup al Facebook que es diu "Dalt de la Vila: un altre bunyol", per exemple -.
En fi, que s'agraeix qualsevol col·laboració. (El termini per recollir les signatures és el 6 d'octubre)

Una abraçada

Roser i Dionís"

A la Roser i a en Dionís els volen fer fora de casa seva. Res més, ja sabeu el que heu de fer.


http://www.facebook.com/home.php#/group.php?gid=170194190201&ref=mf

La música surt de la crisi perquè mai hi va entrar

S'ha sentit de tot, des de uis, ohs, ais i Mon Diéus fins a Oh la las i C'est pas possibles. Tot el que vulgueu. Però per tercer any a França la venda de música enregistrada augmenta sense cap mirament. El balanc de l'any 2008 les xifres han escopit: Mai ens havia anat tan bé!

La mani dels segells triomfadors encapçalada pels decantats cap a la música clàssica i el jazz i seguida pels denominats com a música amb arrels --o sigui, música-- brandant un pancarta on es pot llegir "C'est formidable!", van enfilar per gauche de la Rue Rivoli fins a anar a petar just davant de l'Élysée.

Pas de mérite, diuen. Es tracta de segells petits que editen tirades curtes. I?

I la grip més forta la passa França: 150 segells nous en un any de recessió, però travessa l'atlàntic sense pietat: més de 60 segells nous entre Manhattan, Brooklyn and co. Que la caiguda de les majors ha ajudat a la fita no en tingueu cap dubte, però és que els paios s'ho van buscar a pols.

A Kenny Barron li pregunten per la crisi de la venda del cd i ell ?!?!?!? What?!?!?!?!?! però si en un any he enregistrat tant que quasi no he pogut anar de gira!

Escolta'm bé Sgae: Uipieh!!!!!

Endreçant poemes antics (primeres versions)

Aquests cinc poemes (versió 1.0) m'han donat moltes alegries. També m'han donat algun disgust quan alguns voltors literari/visuals se'ls han copiat fil per randa. Però ara que el peix ja s'ha venut, els recordo amb satisfacció.

Les reunions de descreguts anònims

Jo (dret): Hola, em dic Pep i no em crec res del que diuen a la tele.
El grup (tots asseguts): Hola Pep!!!

És un somni que m'empaita quasi cada nit.

El malestar ja l'arrossegava de fa temps, no ens engayem. Però el desencadenant va arribar de la manera més tonta. Estava escoltant el que deien al telediari i em va semblar entendre que hi havia una nova grip que tot i no ser perillosa s'encomanava fàcilment. Aleshores --l'acció dramàtica passava en un aeroport-- apereixien gent que acabava de baixar d'un avió amb mascaretes, juntament amb d'altres que no en duien no se sap massa bé perquè. Una interferència en el canal digital terrestre gratuït provoca que es perdés la senyal i en el seu lloc n'aparegués una altra de ben antiga, la d'en Johan Cruyff donant consells. Lluïa una mascareta blaugrana i dirigint-se a càmera aconsellava: "Gripe es fácil. Si tu tienes la mascareta el otro no tiene la mascareta. Gripe es gripe. En el fútbol como en la gripe hay que poner toda la mascareta en el asador" Al cap d'uns instants es va recuperar la senyal del canal digital terrestre gratuït, però em vaig quedar amb la mosca darrera l'orella.

Em vaig comprar una mascareta --blaugrana, persiuncás-- i fins fa poc sempre que surtia al carrer protegit amb l'artefacte era la riota de tothom, però jo duro. Ande yo protegido y ríase el descreído.

Aleshores per la tele van dir que la vacuna era molt difícil de fer per tanta gent, però que en tindrien per les escoles i els mestres i que abans de començar el curs acadèmic terrestre digital tota la canalla i tota la docència ja estaria vacunada, que el factor de risc eren ells. Immediatament vaig llençar la mascareta i vaig maleir en Cruyff.

Va començar el somni recurrent. Les troles d'en Zapatero, Carod, Saura, del tdt, de l'estatut. del finançament, de la crisi, etc. etc. etc. ja m'havien preparat la closca, però allò del consell equivocat del mestre holandès va ser el detonant.

Però ara és molt pitjor! Ara diuen que no, que no són els nens els que s'han de vacunar, sinó els adults! Ja no puc més... visc sense viure en mi i el més alt goig espero.. --perdó això no és meu, em sembla-- En fi... que ara se m'apareix en Johan Cruyff per la tele cada dos per tres per retreure'm que dubtés d'ell.

Perdó Johan, perdó! Però ell immutable em va omplint el menjador de pilotes sense pietat: "Si tu tienes la pelota, ellos no tienen la pelota" repeteix cada vegada que poso el telediari.

I això ja no és un somni! Que n'hi ha molts que els passa el mateix, ho sé del cert. Això sí que és la grip!

Al bosc tots pixem separats, oi?

Busques i busques i busques com si no veiéssis cap arbre prou digne o un matoll adequat i quan per fi el trobes i saps que t'estan esperant al cotxe perquè ja no podies més i els has dit que et deixessin baixar a fer un riu que no podies més encara tens temps de fer una ullada dreta esquerra per si no fos cas que no estessis prou amagat i és que de veritat que no podies més.

Oi?

Doncs ara imagina't que se't fot un paio just al costat mateix a pixar --hola, com anem?--, com si no hi hagués prou bosc!

Això em passa al cinema. Un pati de butaques buit a vessar, només les crispetes al terra, la inmensitat de vellut i jo. M'assec en una butaca a la punta d'una filera central perquè no sóc tonto del tot i sé que la gent per un secret motiu que no entenc vol seure just al bell mig de la fila, tot i que de tot arreu es veu més o menys igual, que la pantala no és plana, nens, caram! I va i se m'asseu al costat algú que a més arriba tard amb la pel·lícula ja començada amb la seva gran capsa de crispetes i la cocacola i les bosses i la respiració per haver corregut. Però si el cinema és buit!

I jo que quan vaig al cinema amb la Teresa i és buit --quasi sempre-- i no hem de fer maimanetes ni tocaments ni salivacions bucals perquè només volem veure la pel·lícula dels pebrots! Doncs, això, que seiem en butaques separades per estar més còmodes, més amples, més espaterrats!

What's wrong with you, people!

(Ho havia de deixar anar. Si mai em trobo el tio i em convida a casa seva quan em digui que m'assegui al sofà, m'hi asseuré, sí, però just arrembat al seu costat, frec a frec, a veure què en pensa)

La peli no estava malament del tot.

Com robar a un banc (o caixa) sense matar-s'hi massa

S'acaba l'estiu i és hora de plantejar-se l'etern dilema: Treballar o fer diners?

Tal com estan les coses crec que seria bo ajornar el tema del treball --sempre hi serem a temps-- i decantar-nos pel tema de fer diners, és més urgent.

Tradicionalment la millor i més ràpida manera de fer caixa ha estat atracar un banc. Darrerament, però, aquestes entitats ens tenen mal acostumats fent-nos creure que són ells els que estan necessitats --tonteries!--. Sempre hem presentit que eren ells els lladres, però és que ara ho sabem del segur!

Atracar un banc és molt cansat. A la primera fotografia veiem que a més de disfressar-se amb un passamontanyes gens adient per la calor que ens està matant, hem de lligar una noia, tapar-li la boca amb cinta aillant... en fi que sembla divertit, però, ja us ho dic jo, cansa. A la segona fotografia es veu que també es pot fer a cara descoberta si els treballadors col·laboren, que normalment fo fan, però... la veritat és que sempre t'acaba enxampant la policia, no us vull enganyar.

Hi ha una manera molt més efectiva. Es necessita tenir un compte bancari amb uns quants diners --tampoc cal que siguin molts!-- o bé tenir un compte bancari en números vermells --ara sí que cal que siguin molts!--. Si teniu ingressos perìòdics: una minsa nòmina, una pensió o fins i tot si cobreu l'atur encara funciona millor. També funciona si teniu pagaments mensuals grossos, hipoteques, rebuts del gas... això sí, no n'heu de tenir de pendents.

Heu d'anar a l'entitat el dia 27 o el 28, i si aquest dos dies cauen en festiu, mai el 29 o 30, millor avançar la data al 26, ja veureu el perquè. Entreu a l'entitat, pregunteu pel director. Si es neguen feu un espectacle sorollós i us tireu a terra cridant. Vindrà el director, creieu-me. Quan el tingueu davant us portarà al seu despatx i li dieu que al banc del costat --el que ja sabeu que és més a la vora-- us han dit el següent: "Si em porta els diners, o el deute, o el pla de pensions, o el que sigui d'un altre banc que no sigui el nostre li donarem 1.000 euros a fons perdut". Aleshores li dieu: "O em dóna vosté els 1.000 euros o m'ho enduc tot."

Pot ser que a primera vista no us cregui. Heu d'insistir fent-li creure que teniu molts amics que també ho han fet i els ha anat bé. Un director de banca a final de mes, el dia 27 o 28 és molt vulnarable, però compte! El 29 o 30 ja és massa tard! Aquell home només pot pensar en el balanç de final de mes. Si estem a l'agost per exemple, el setembre no compte per a ell, repeteixo només val el balanç del mes en que es troba. Punt.

Us en sortireu. Si no hi ha sort no feu com abans i comenceu a cridar: "Lladres! Lladres!" Ja no funciona, ho sap tothom. Millor que proveu: "Estan a punt de tancar! Aquest banc no té ni per pagar la nòmina!" Això sí que s'ho creuran la resta de clients. Sort!

Als cristians se'ns mengen els lleons, però això no vol dir que no ens poguem defensar!

Temps de diapositives cremades

Per la gent que no veiem en el fet de torrar-nos espaterrats a la sorra cap altre sentit que no sigui l'haver perdut les ulleres de lluny per poder trobar l'aigua de mar i refrescar-nos, l'estiu l'hem d'anar a buscar lluny de la catifa de carn arrebossada. Ens banyem i ens allunyem tant com podem de la platja. Allí no hi ha or, és un fet.

Però, ara, quan la platja comença a quedar més buida és hora de tornar. Tornar i seguir buscant les diapositives cremades d'un altre temps encara pitjor, molt pitjor. Un temps que a l'acabar les vacances els amics ens perseguien amb tonalades d'instantànies infinitament repetides i nosaltres, segrestats en el sofà de casa seva, erem forçats a repassar galls i gallines recremats en platges llunyanes o properes sense pietat.

Gràcies a la fotografia digital això és aigua pasada! Però encara hem d'estar amatents. Compte! Sota les llambordes ja hem vist que no hi ha la sorra promesa, és mentida! Però sota la sorra encara s'hi poden trobar relíquies que ens destorbin de la pau de tornar a la feina. Hem d'anar en compte, amb molt de compte...

Als milcincentseuristes que fan cua als menjadors de Càritas

Let me tell you a story, folks:

Als set anys una nefritis em deixa al llit durant sis mesos. Als onze m'han d'obrir per tres llocs perquè no saben què em passa i quan ho troben és la 'pendis' perforada i un testicle enquistat. Als dotze començo a patir bulling per ser de pell massa blanca. Els setze mon pare es queda a l'atur i començo a treballar per alimentar a una família de 5 persones, treballant al camp, donant classes particulars d'ortografia, de matemàtiques, de física, trebalant a un laboratori de química a 5 pessetes l'hora fins que trobo una feina que em permet portar diners a casa, però que a la fi em farà deixar la universitat als 22. Als 19 se m'enporten a la mili i un pàio em tira una botella de iode al cap i em deixa ceg durant un mes, em desfigura la cara i els metges s'equivoquen i m'apliquen coliri caducat. Ja recuperat parcialment, al cap d'uns mesos un virus desconegut em deixa en coma durant un dia, a mi i a mitja companyia. Als trenta una depressió que dura 6 mesos. Als 40 dues llagues a l'estòmac. Als 40 l'èrnia discal diu no puc més i m'opero.

I fins ara feliç i vivint de puta propina.


Ara un amic que treballa per Càritas em diu que hi ha gent que fa cua als menjadors tot i que cobren un sou de 1.500 euros al mes, perquè no poden pagar la hipoteca del cotxe i de la casa. I jo li dic: A pastar fang!

Però què s'han cregut! Me la sua la seva crisi! I si volen veure crisi, jo els n'ensenyo, ara, avui i aquí.



Crisi de veritat! No aquesta pantomima de gent que es creu que té dret a tenir un cotxe i una casa de la seva propietat i també dos huevos duros només per haver nascut.

Time Out guanya a Barcelona per K.O.

Ja no és un secret. Time Out guanya a Barcelona per K.O.

Al principi em va fer certa recança, però 74 números números després i a 1,95 --si t'hi subscrius et fan un 60 per cent de descompte -- Time Out Barcelona guanya per K.O. tècnic no solament a les altres publicacions d'aquest caire a casa nostra, sinó fins i tot als seus mateixos pares de Londres i New York.

I és que: Que reste-t-il de nos amours, premsa de Barcelona? Poca cosa. Algun full dominical disfressat de guia-super-cachi-piruli-que-guai-del-paraguay, infinits encartats en els dinosauris de diaris que venen olles, pollastres de goma i llibres indesprecintables de tota mena, ah! i la gran infàmia de la premsa a la ciutat: La Guía del Ocio! Que s'hauria d'anomenar La Guía del Negocio, que ja que se la van copiar del Pariscope de Paris (40 cèntims d'euro) també s'haguessin pogut copiar el preu i el gruix, no?

En una ciutat que a vegades quan veus la cartellera del teatre et venen ganes de tirar-te a terra i plorar, en una ciutat on els cinemes de debò --Verdis i Renoir es salven, però no els Icària!-- et surten a desenfocada cada dues vegades que hi vas, en una ciutat on val la pena anar a Bilbao a veure els espectacles que el Liceu coprodueix amb ells, perquè et surt més a compte volar+dormir+òpera a Bilbao que òpera a Barcelona, en una ciutat super-cachi-piruli-que-guai-del-paraguay-cara-cara-cara-de-collons, Time Out Barcelona és l'optimisme en estat pur. L'alegria en la ciutat dels disgustos. Investigadors impenitents, si hi ha encara que sigui només una cosa bona a fer aquella setmana, allí la trobaràs. I a Barcelona n'hi ha moltes de coses bones a fer a part de les seves mancances.

I per si fos poc, Time Out Barcelona és per defecte, la revista cultural per excelència de Barcelona. És que n'hi ha una altra que no estigui emmidonada de dalt a baix? Disseny de portada i de continguts engrescadors, llegibilitat total, català del segle XXI, informació ben classificada i tema de capçalera setmanal treballadíssim. Què més es pot demanar?

Tan sols que facin el cor fort durant aquestra crisi i sobretot durant els brots verds --the worst is yet to come, folks-- i una idea: que venguin tapes dures cada any per poder-nos enquadernar les revistes.

Highway to Heaven!!!

Aquestes darreres setmanes el programa de TV3 Casal Rock, de la mà de Marc Parrot ha posat el llistó del que ha de ser una televisió pública molt, però que molt alt.

Després de tanta porqueria de programa musical caspós que ens etziben massa canals a tort i a dret, un tenia els seus dubtes del que podria sortir d'un programa de les característiques de Casal Rock. Perdona Marc, vaig dubtar, ho confesso.

Però el dubte va durar poc. Música en estat pur i per televisió! AC/DC sense xarxa! L'edat dels cantants? Quina edat?

L'Angus i en Malcolm Young i en Bon Scott haurien d'haver escoltat la versió que de la seva cançó Highway to Heaven han lliurat als telespectadors de TV3 els avis del Casal Rock. Els Estopa van flipar quan la van sentir per primera vegada i jo i molta gent també!

Avui han retransmès l'últim programa, vaig a buscar el coixí una estona --aquesta matinada tinc feina--, però abans...


No stop signs, speed limit
Nobodys gonna slow me down
Like a wheel, gonna spin it
Nobodys gonna mess me round
Hey satan, payed my dues
Playing in a rocking band
Hey momma, look at me
Im on my way to the promised land
And Im going down, all the way down
Im on the highway to hell!!!

Tenir por d'en Carner i tirada per Plató

Tenir por d'en Carner i tirada per Plató és l'última nova que ens ha portat el món educatiu a casa nostra. L'excusa ha estat la selectivitat. D'una cosa que anomenen 'selectivitat' no en pot sortir res que no estigui ben classificat i enquadernat amb tapa dura: un informe. I un informe és exactament el contrari, tant de la filosofia com de la poesia.

Als joves que van passar pel tràngol de 'la selectivitat' ni els fa por Carner ni flipen per Plató, el que volen és treure bona nota. Per què? Avui dia, diguem-ho clar, no se sap massa bé perquè. En tot cas, en la major part dels casos, per tenir més possibilitats a l'hora trobar feina. Feina que la volen per obtenir diners. Diners que volen per obtenir una mínima riquesa que els permeti viure feliçment. I així...

O sigui, flipen per Plató, el més poètic dels filòsofs grecs clàssics --per cert, oblidant el que l'home pensava de la riquesa--. I temen en Carner, el noucentista més relacionat amb el moviment filosòfic en qüestió.

Uf...

Mestres! A la pissarra!

Se'ns farà difícil votar...

A tothom se li farà difícil... però als que vivim al barri de Centre de Badalona encara més.

Aquest migdia he verificat l'estat actual de les urnes que tinc més a prop de casa, cantonada carrer Magatzem i carrer del Carme, i tot continua com sempre. És un merder. Per més que m'havia repassat de d'alt a baix les intruccions de reciclatge del vot i anava amb guants de goma no m'he atrevit. Confesso que sóc una mica covard per aquestes coses... Esperaré al diumenge a veure si la cosa ha canviat una mica, però em costa creure en un canvi que hauria de ser tan radical, tant! Que la veritat... no sé, no m'ho acabo d'empassar.

El diumenge doncs, crec que arribar a les urnes no serà cap complicació, fins i tot amb una mica de sort no haurem de fer cua. Ara, a l'hora de ficar-hi el sobre dins...

El rapte d'Europa i la posterior fugida cap a Creta no s'hagués produït mai a la vora de casa. Zeus no s'hauria enamorat d'Europa al barri del centre de Badalona amb l'estat en que es troba i ara no hauríem d'anar a votar... Si no fos pels grecs i la seva punyetera mitologia tronada!

Però bé, fem el cor fort, i encara que sigui amb la mascareta ben calada, el diumenge fem el que hem de fer. Ara, com diu en Millàs avui a El País, el dilluns hauríem de començar a acabar amb tota aquesta merda. Encara que sigui la que tenim més a la vora de casa. Ja seria un primer pas. Sinó se'ns continuarà fent dificil enarmorar-nos d'Europa, per més fills de Zeus que siguem.

Prohibit jugar a pilota o amb pilotes

El cartell, o els cartells, ja que n'hi ha més d'un, estan situats en un terreny públic amb gespa i uns quants arbres molt a la vora de les platges de la Vila Olímpica de Barcelona.


Sé que el 'Prohibit jugar a pilota" no va dirigit específicament als nens que sí que estaven jugant a pilota damunt la gespa el dia que vaig prendre la foto. Això ja ho sé. El cartell va dirigit a la gent jove o gran que jugant a pilota puguin destorbar la pau de l'altre gent que seu a la gespa descansant. És un cartell tipus George Bush, un avís preventiu.

D'acord, però el cartell és il·legal no ja només perquè es passa pel forro la carta aprovada per l'Ajuntament d'esquerres de Barcelona i molts més municipis de casa nostra sobre els drets dels infants, sinó perquè incompleix les mateixes directrius que al respecte va dictar la UNESCO en el seu dia que són molt senzilles de seguir: Si un nen juga a pilota o al que sigui en un espai públic té prioritat sobre cap altra activitat que allí s'hi produeixi. Qualsevol impediment perquè desenvolupi tranquilament la seva feina, que és jugar, atempta contra els seus drets. Els cartells ho fan.

Que treguin els cartells, sisplau, o que especifiquin més clarament 'qui' és el que no pot jugar a pilota.

I ja que els treuen, una idea. Que modifiquin el redactat i el posin a l'entrada del despatx de Joan Saura, a la caserna dels mossos d'esquadra o al mateix balcó de la Generalitat: Prohibit jugar amb pilotes!

Votar o no votar, aquesta és la qüestió

Dues persones, dos ciutadans, es troben en un bar i en comptes de parlar del temps o del futbol, parlen de votar.

Abans la pregunta era: A qui votaràs?

Ara la pregunta és: Votaràs?

Després d'obtenir la resposta, tant si és sí com si és no, un regitzell d'obvietats són etzibades amb cura, mirant de no espatllar les canyes que s'estan fotent.

Les obvietats --que per a mí no ho són gens-- es deixen anar sense massa convenciment:

1/Els polítics tots són iguals, què hi vols fer?
2/S'ha de respectar el que pensi la gent, sigui el que sigui.
3/Jo no aniria a votar, però per respecte al molt que ens ha costat la democràcia...
4/Hem de votar la opció més útil i deixar-nos de romanticismes.

Jo no penso així. Per mi la cosa està d'aquesta menera:

1/Els polítics no tots són iguals, acostumen a ser mediocres, però no iguals. N'hi ha que saben llegir i tenen idees i n'hi ha que no.
2/No s'ha de respectar per res qui vota el PP per exemple. Allà encara hi ha gent que són responsables de fusellar el meu avi. No els dec cap respecte.
3/Democràcia no és anar a votar el menys imbècil de la cua. Democràcia és poder votar o no, però només la opció que ens sembli que va amb la nostra manera d'entendre l'organització de la societat.
4/No s'ha de votar la opció més útil o sí, depèn. Què vol dir útil? Si votar útil vol dir votar el que ens serveixi millor als nostres propòsits i a les nostres idees, d'acord. Si vol dir votar una determinada opció perquè no surti la que ens emprenya més, no. Això és pura covardia, de gallines vaja.

Neix l'Home Nou a Badalona

Gràcies al meu informant Edu i a una voluntariosa corresponsal fotògrafa m'avenço una vegada més als atrotinats mitjans de comunicació oficials de casa meva, Badalona, i confirmo que l'Home Nou ja ha aperegut al Parc de Serralada de Can Parera.

Davant l'apocalipsi que anuncien els cartells d'estètica estalinista que estan embrutant tota la ciutat amb l'excusa de les eleccions europees, l'Home Nou ha nascut. Bé, no ens precipitem, l'Home Nou està creixent.

Quan uns posts més a sota vaig donar la primícia del nou parc badaloní molts s'ho van prendre a conya, ja ho ser. Cap problema, també se'n fotien de l'Edison i mira ara.

L'Home Nou s'haurà de regar --atenció divisió de parcs i jardins!-- i s'haurà de regar a consciència si no volem que acabi com una regadora. Si neix per il·luminar-nos benvingut sigui, perquè falta ens fa. Només demano que no se'l tracti com a l'E.T. Raons no li faltaran per voler tornar a casa seva...

Home Nou: si et plou mediocritat a dojo, fes-te el fort! Quan passin les eleccions, si passen, estaràs més a gust potser. Aguanta i resa! N'hi ha molts que et necessitem, ara no ens deixis sols.

El joc de Badalona: estàs a punt?

Una de les millors iniciatives culturals amb cara i ulls que estan engrescant a la gent de casa meva darrerament és El Joc de Badalona.

El joc que es desenvolupa en una plana web parteix d'una proposta senzilla: a pregunta per dia i descansant el diumenge, s'ha de triar durant tot el mes de maig la resposta correcte d'un ventall de tres opcions. Les preguntes estan totes elles relacionades amb Badalona i qui vol jugar només s'ha d'inscriure a la web. Fàcil, no?

No tant! No em refereixo a les preguntes i respostes, que també fan gratar la closca, sinó a la pensada del joc en sí. Perquè resulta que tothom sap la fòrmula de la sopa d'all de la cultura popular, però a l'hora de la veritat pocs la porten al lloc que li pertoca. El Joc de Badalona és competitiu, requereix un esforç, però a la vegada és clarament lúdic i gaudeix d'un sentit de l'humor que t'atrapa i que sovint manca a propostes culturals més pomposes que es queden en fum.

Felicitats als burots inventors! I compte, que a casa juguem tots i anem a sac a pel premi de les patates fregides. No és broma!

A Badalona es descobreix un nou parc!

És ben veritat que la premsa badalonina va de capa caiguda. Sort en tenen els badalonins dels blocs!

Que en plenes Festes de Maig un grup autoanomenat 'Guerrilla Jardineria' descobreixi i inauguri un nou parc a la ciutat i que ningú li doni cap importància demostra fins on ha arribat la despreocupació de l'administració per les coses bones que passen a casa nostra, el tansemenfotisme de molts dels meus conciutadans i la manca de vista de molts periodistes massa encastats, ara ja sí, a la classe política que figura que critiquen.

El parc en qüestió que jo batejo, Parc de Serralada de Can Parera --la comissió de nomenclàtor municipal vol anomenar-la Plaça Can Parera, allà ells!--, està en les seves beceroles, però temps al temps. A Julio Cortàzar li hagués agradat estar present en la descoberta. No ha pogut ser. Però la continuitat dels parcs és imparable. I Guerrilla Jardineria està clar que n'és concient;-)))

Llegir és sobretot rellegir.

Llegir i observar, o llegir i mirar.

Sembla que tot passa molt ràpid, potser massa, i cal aturar-se de tant en tant. No tant per mirar enrere, sinó més aviat per pensar el que hem vist, el que hem llegit, el que hem viscut.

De la mateixa manera que un quadre, un arbre del camí o l'horitzó del mar ens semblem objectes de la nostra mirada que paga la pena repetir les vegades que faci falta, amb els llibres molta gent es comporta molt diferent.

La mateixa persona que visita diverses vegades --les que faci falta!-- un museu, un passeig i la cinquena simfonia de Beethoven, quan acaba de llegir un llibre que li ha agradat especialment, ni se li passa pel cap repetir l'experiència.

La gent no rellegeix per costum. Si a la gent que li agrada el cd dels 'Manel' els hi pregumtem perquè no es cansen d'escoltar les mateixes cançons una i altra vegada, ens contestaran que és perquè el agrada molt.

La mateixa gent, en canvi, sovint ens dirà que els ha agradat molt l'últim llibre que han llegit --"quina llàstima que ja s'ha acabat..."-- però es veuran amb la impossibilitat de rellegir-lo o bé tot seguit o més endavant. Per què? Perquè en tenen molts més per llegir i no es pot perdre el temps rellegint.

Llegir no és llegir un munt de pàgines diferents i si és possible ràpidament, de la mateixa manera que mirar no és mirar contínuament coses diferents a una velocitat d'espant.

Un llibre escrit en una sola tarda no és millor que un llibre escrit en un any. I d'un llibre llegit tres vegades en tres moments diferents de la nostra vida en podem treure molt més que de 100 llibres llegits una sola vegada i depressa. Tossuts, però, molts pensen que s'ha de llegir a la velocitat de la llum, acumulant pàgines i més pàgines. I corren el perill de quedar-se sovint a les fosques.

Llegir és sobretot rellegir.

Alguns consells pels llibres de Sant Jordi

Ara ve Sant Jordi, oi? Bé, doncs és molt probable que us arribin un munt de llibres que ni tan sols us havia passat pel cap que necessitàveu tenir. No passa res. Us els han regalat de bona fe. Heu de carregar amb el pes de la cultura que us ha caigut al damunt, perquè un llibre no és un objecte qualsevol, a dins, amagat entre qualsevol dels seus fulls hi podeu trobar un tresor. També un rave, és veritat. Però heu de ser positius i pensar sempre que us entopareu amb el tresor. Guardeu tots els llibres que us hagin regalat, però no cal que els llegiu tots a la vegada!




Si sou dels que sabeu llegir, trieu-ne un qualsevol. Si, a més, teniu un criteri fet del que us agrada llegir aneu directe al que us faci més patxoca.
A veure, us heu de decidir... Si... va... vinga, ja sé que fa mesos que no us moveu de davant la pantalla de l'ordinador i fa mandra llegir de nou en un paper després de tants de mesos sense fer-ho, però una mica d'exercici no us farà cap mal. Sempre va bé canviar una mica d'hàbits, no?



La vostra relació amb el llibre no ha de ser com la que teniu amb l'ordinador. El podeu tocar quan el llegiu. No us el mireu de lluny com una cosa sagrada a la que s'ha de respectar com una relíquia! Aquí el contacte físic és desitjat.




Una vegada familiaritzats amb l'objecte. Cal entrar en ell i començar a llegir-lo. Mireu d'adoptar una postura còmoda i mireu de gaudir de la lectura. A les primeres planes potser no us fa levitar d'emoció, però cal tenir paciència, perquè és possible i fins i tot probable que no es tracti de cap llibre del Tolstoi, del Carders, del Zola o de l'Stevenson. A més, no sempre tot va sobre rodes i els começaments són difícils, sempre!



Si finalment, us canseu i decidiu desistir de llegir-lo, no el llanceu! Això mai de la vida! Guardeu-lo on vareu deixar els altres, i si és posible en una llibreria i ben ordenat.




I finalment, sempre deixeu-lo en el prestatge més baix, on la canalla hi pugui arribar fàcilment. Encara que us sembli mentida, el fet de que a vosaltres no us hagi agradat, no hagiu entrat en el joc, us hagiu aburrit, el que sigui que us hagi passat que hagi acabat apartant-vos de la lectura, no significa pas que els vostres fills qualsevol dia no hi trobin un tresor en allò que ara per ara, per a vosaltres ha deixat de tenir sentit. Passa a les millors famílies.

Bon Sant Jordi a tothom!

Volem massacrar en català!

El cinema català no està massa catòlic que diguem. Li manca de tot: indústria, distribució amb dos dits de front, públic, sales on sense que l'amo s'hagi d'arruinar s'atreveixin a apostar pel cinema en la nostra llengua, però sobretot falten idees. A més els que treballem en la indústria tenim aquesta costum de menjar cada dia i si volem veure algun euro --jo hauria de dir dòlar, clar-- hem de fer cinema en una altra llengua.

Bé, potser a Catalunya no en sabem més. Els pobles no han de tenir genialitats en totes les disciplines artístiques. A Finlàndia no tenen un artista de la cuina de la talla de Ferran Adrià i no s'hi capfiquen pas.

Ara bé, si el cinema que s'ha de veure a casa nostra ha de ser tot de fora, pel cap baix hauria de ser en condicions.

A l'any 2009 tots sabem que el tabac és dolent, fins els que fumen, en canvi algú, avui dia, encara s'entesta en defensar el doblatge de les pel·lícules. Massacrar 'Låt den rätte komma in' de John Ajvide Lindqvist doblant-la al castellà no ens sembla prou, i hi ha qui demana doblar-la també al català.

"Volem cinema en català!" "Doncs, feu-lo! O subtituleu les pel.lícules meves a la vostra llengua" deu pensar John Ajvide Lindqvist. Sobretot quan veu que la seva pel.lícula s'ha estrenat amb el nom de 'Déjame entrar' doblada a l'espanyol o subtitulada a l'ídem, però a ningú a casa se li acut subtitular-la en català. La volem doblada perquè és una pel.lícula que ha revolucionat el llenguatge cinematogràfic. Més raó per no destrossar-la, doncs! Els de la Genialitat ja estan anunciant que seria una bona idea distribuir 'Deixa'm entrar' en català. Per què no subtitular-la? Sempre copiant el franquisme pel matí i queixant-se per la tarda que aquí ningú apren idiomes.

Aquí ningú apren a llegir en cap idioma, això és el que passa!