Fa uns mesos va fer 10 anys que en els carrers del centre de Badalona s'hi podien observar uns objectes més propis d'una sala d'esposicions que d'un carrer. Era el juny de l'any 1999 quan Cesco va exposar les seves Finestres Al Vent amb motiu de la celebració del Dia Sense Cotxes organitzat pels veïns d'aquell barri. Demà, dia 1 de desembre, amb la presentació a La Sargantana d'una edició especial del llibre Retallo els estels dedicat a la memòria del nostre amic volem passar una estoma junts la gent que van tenir la sort de viure uns anys de la nostra vida amb ell.
Reprodueixo aquí sota, l'escrit de dos metres d'alçada penjat en una paret, que acompanyava l'exposició aquell dia, i que em sembla que reflectia bé l'esperit del que pretenia Cesco i del va aconseguir aquella festa ciutadana.
Cesco i les seves finestres al vent
Conexíem El Gran Teatre del Món, perquè es troba
davant de casa, just al mig del carrer.
Sabíem que la millor sala per exposar
la podíem veure sempre que volguéssim,
ajaguts a la gespa o al terra o al ciment i mirant al cel.
Conexíem que els millors actors possibles
eren la llum que ens dóna el sol i l'ombra que li prenem.
Sabíem que la millor posta en escena
la fant els núvols canviant de forma constantment.
I també havíem sentit dir que les finestres
han estat construïdes per estar obertes de bat a bat.
Però ara Cesco ens ensenya
just en el Gran Teatre del Món,
sota la millor sala on es pot exposar,
amb els millors actots i actrius possibles
i amb una posta en escena inqüestionable.
com les seves finestres s'exposen sense por,
sense marc, sense adreça, sense presentacions,
a la mirada de la gent
i com, des de l'estenedor des d'on pengen,
ens conviden a entrar en el domini dels ocells.
Vinga, voleu, que per un dia tots tenim ales!
