dijous, d’abril 16, 2009

Un teatre públic buit és un frau de llei?



No, de cap manera. Però un teatre públic tancat sí que ho és. Els teatres públics amb els diners públics poden programar públicament el que els hi sembli millor. Però no poden tancar mai les seves portes a cap proposta de la mena que sigui. Poden prioritzar què volen i què no volen programar, però mai tancar la porta a ningú, perquè aleshores estan malversant diners públics. Només hi ha un possible motiu per negar l'accès a algú que vulgui ocupar un espai escènic i aquest motiu ha de ser sempre que, aquell dia i a aquella hora, ja hi ha programada una activitat que a la direcció del teatre li ha semblat millor. Punt.

Així que o bé no hi ha teatres públics al nostre país o si n'hi ha contínuament malversen fons públics, o sigui diners de tots, però sobretot diners meus!

L'argument que fan servir sovint és la possible poca qualitat de la seva programació si obrissin les portes a tothom que vulgués accedir als seus espais. Correcte. Però s'obliden que tots els euros amb que es financen les suposades activitats són iguals davant la llei.

Els que maneguen els fons públics millor farien en deixar de comptar les cadires buides dels seus teatres i començar a comptar els dies de l'any que tenen les portes tancades.

Els responsables del Théâtre du Châtelet de Paris, on la qualitat del que s'hi programa em sembla que queda fora de cap dubte, en motiu de la representació de 'Die Feen' de Richard Wagner, va programar fa just dues setmanes una representació amateur de final de curs de les escoles per a no professionals de la regió de Paris. A les 4,30 van obrir les portes als pares i a les 20 hores al preu de 7 euros van obrir les portes a tothom. Jo vaig ser a la representació de les 20 hores de 'Swing Street'. Actors amateurs amb músics i director d'escena professionals van produir de luny el millor musical que he vist aquest any. I creieu-me, n'he vist molts de musicals.

Quan els directors de teatre o els responsables de la gestió cultural de la meva ciutat, però sobretot els del meu país, em parlin de que tenen les butxaques buides millor que es treguin les ulleres. Als que ens deuen tants diners des de fa tant de temps a vegades perdem els nervis.