A partir de l'1 de gener de 2011 continua a...

Fent bullir l'olla a Badalona

És el carrer el que es mou

Il·lustració de Josep Niubó

Il·lustració feta per Josep Niubó per a la carpeta 'Badalona visions 15+quinze' acompanyada del següent poema:

Quiet, que és el carrer el que es mou.


Just traspasses el cancell que ja et desperta.

El teu carrer et coneix de sempre,

et passeja cada dia

i t'aboca cada nit als peus de casa.

A cada cantonada,

a cada balconada

i a cada finestral,

hi has deixat el rastre d'una ullada.

I ara et coneixen i t'atrapen: et caminen.

Vas del dia a la fosca i de la nit cap a la llum,

on reculls de la lluna, la guia de tornada.

Just traspasses el cancell, altra volta al cap de casa.

O potser als peus del carrer.

Tant se val, mai t'has mogut.

Ets més parent de Badalona que d'Istanbul, sí,

però sovint quan més t'allunyes més t'endreces.

Et calces les dues sabates

i ja et trobes com a casa.




(Pep Mita, febrer de 2010)

Fellini

Aprofitant que Fellini torna a viure a la vora de casa de la mà de CaixaForum i sabent que ell ja no pot parlar més que amb les seves pel·lícules, els seus poemes --que no és pas poca cosa!--, m'agradaria fer una pregunta en nom seu, meu i de molts altres.

¿Per què pagant un mòdic, insignificant preu, la gent que s'acosta aquest dies a Barcelona, a la sala del Caixa Forum, pot gaudir del record del seu treball i en canvi si no és en el menjador de casa no poden gaudir de le seves pel·lícules?

Espero de l'Esteve Riembau, no ja que contesti la pregunta, sinó que comenci a posar fil a l'agulla quan comenci la seva nova etapa al front de la Filmoteca de Catalunya.

Dit d'una altra manera i parlant d'altres poetes, és sorprenent amb la facilitat que sempre que vull puc veure el treball del pare pintor (Pierre-Auguste Renoir), i el difícil que em resulta veure el treball del fill cineasta (Jean Renoir) --en tamany natural, és clar!--.

Potser ja seria hora que els museus comencessin a exposar pel·lícules i no només el record d'elles, abans de que m'hagi de seure als genolls els meus nets i explicar amb pels i senyals com era Pinocchio de Walt Disney projectat en una sala de cinema de tota la vida.

Mai és tard, l'esperança és l'última cosa que es perd, però tot explota pel cap o per la pota.

A Badalona, perill de mort acostar-se als arbres

Fotos fetes per l'alcalde del Gorg clandestí

Les coses a Badalona estan molt malament. Avui, jo mateix també he nomenat un alcalde a dit pel barri del Gorg. Ja n'estem tips. L'ajuntament en l'ombra comença a treballar. Com es pot veure a les dues fotografies a la plaça dels Païssos Catalans hi ha un arbre que si t'hi acostes t'enrampa. Com si ens sobressin els arbres a Badalona!

La revolució ja s'ha posat en marxa. Aux armes citoyens!

Barcelona, quin gran poble!

L'estàtua de Colón a la Barcelona de Second Life (*)

De totes les estàtues de la Rambla, la primera que van plantar i la més atrotinada és la de Colón. Les altres, les descendents, fan joc amb els turistes que es peguen per fotografiar-les. Va com va. El producte típic de Barcelona és el barret de mexicà, les manoles i els toros. 'Ai Barcelona, quin gran poble!' dèia el meu avi que era d'Alcarràs.

I mira que m'agrada molt la ciutat de Barcelona, sense conya, una de les millors que hom pot visitar. Però és un grandíssim poble! Les infrastructures culturals, la seva fesomia, les seves olors, les seves cuines, tot, tot, traspua modernitat. Ara, els habitants, les forces vives i els que els manen són de guàrdia civil, mossén i jutjat de guàrdia. El meu avi ja s'ho ensumava i encara no coneixia el cas Millet, o sigui, el cas del ciutadà més emblemàtic d'aquesta gent que parla amb la 'a' ben oberta. Bona gent, però fàcil d'enganyar amb quatre posats ben estirats.

Badalona, que també és un poble, perquè la gent pel diumenge encara es muda per passejar per la Rambla, no ho és tant. Discutim molt i sovint per no resoldres res, però tenim unes ganes de capital que no ens les aguantem. Mira si en tenim de ganes que ara ens hem cregut --o ens han fet creure-- que som la Capital de la Cultura Catalana. Tremola Barcelona. Les coses les fa més aviat qui vol que no pas qui pot.

(*)Per cert, encara que us vinguin ganes de pujar a Colón com el personatge de la foto, no ho feu. Erik Satie ho fèia amb la Tour Eiffel que detestava, perquè dèia que pujant-hi era la única manera de contemplar Paris sense veure la ferralla. Ell ho tenia més senzill, hi pujava i ja està. Nosaltres, per més que ens hi posem, encara ens quedarien totes les altres andròmines a ran de terra. No tenim res a fer.

Cinema català a Badalona: Ens ho hem de fer mirar

Ara, per un moment, penseu que a Badalona no hi hagués cap biblioteca pública, cap ni una. Penseu que tampoc hi hagués cap llibreria on s'hi poguessin trobar llibres escrits fa més de vint anys --aquí sóc generós--. I aleshores, un grup de bona gent preocupats en no trobar la manera de llegir cap llibre de cap avantpassat nostre, encara que fos recent la seva obra --Espriu, Guimerà, Estellés, Pla...--, sortíssim manifestant-nos al carrer sota el lema 'Volem llibres en català!"

Seria lògic que ho fèssim? Sí, però no hauríem de manifestar-nos també i demanar poder llegir Shakespeare, Melville, Cervantes, Elliot, Daudet, Kafka... Sinó, hi hauria alguna cosa que no encaixaria, oi? Ens hauríem saltat algun pas, em sembla.

Traslladem el fet al món del cinema a casa nostra. Afegim a la recepta: primer, un xic de preocupació per part de la Generalitat intentant a cop de decret i talonari protegir les restes del naufragi del cinema comercial català; segon, una llei obligant a les sales i els exhibidors a traduïr o subtitular al català -- jajajajaja, ai que em moro!-- el 50 per cent de les pel·lícules no europees; i tercer, el fet de que la Filmoteca de Catalunya, pagada per set millons de persones, es dediqui tan sols a projectar pel·lícules a l'avinguda Sarrià 33 de les 4:30 fins a les 11 de la nit en una sola sala de la gran ciutat de Barcelona.

Alguna cosa falla a Badalona, però també a Cervera, a Tornebous, a Sabadell, a...

Enteneu quan alguns des de fa TRENTA ANYS!!! demanem un cinema públic a Badalona, a Cervera, a Tornebous, a Sabadell, a...?

Si ahir dèiem Gould avui diem Horowitz

És curiós la de puntades que rep aquest dies el món del CD. Darrerament les rep del mateix món de l'LP. Si l'any passat Sony Music reeditava 'Glenn Gould: The Complete Original Jacket Collection [BOX SET]'--una col·lecció de 80 cds amb les corresponents fundes de quan es van editar en el seu format original en LP, doncs aquest any li ha tocat a l'Horowitz amb 'Vladimir Horowitz- The Complete Original Jacket Collection [BOX SET]', amb 70 peces 70.

Aquest cop però, s'ha anat molt més lluny, ja que s'editen cds inèdits amb la seva funda original. Perdoni? Doncs aí, el concert al Carnegie Hall de l'any 1951 s'edita per primera vegada i amb la seva funda 'inventada' original. Dada és viu!

Però d'entre les peces cabdals cal destacar els dos concerts de Tchaikovski dirigits per Toscanini el 1941 i el 1943 --qui és el guapo d'escoltar qualsevol de les infinites versions que s'han editat posteriorment sense que li caigui una llàgrima d'enyorança...--, el tercer de Rachmaninov sota la batuta de Reiner, el LP dedicat a Clémenti --algun altre pianista s'ha atrevit a editar-lo posteriorment?--, i el seu disc de Scarlatti.

El de Scalatti ho diu tot. S'edita amb només 15 peces quan després s'ha reeditat amb 18 i amb so SBM. Preferim el de 15 peces amb la portada i les notes originals del primer LP en comptes de la nova versió remasteritzada i amb tres peces afegides? Sííííííííííííííííííííííííííííííí.

Pobre CD...