... ves llorar La Biblia junto a un calefón.

Amb la sortida del nou àlbum de Caetano Veloso 'Lingua', enceto una treva a les meves vacances del bloc tot reflexionant sobre la versió de 'Cambalache' que fa Caetano en l'enregistrament.

'Cambalache' d'Enrique Santos Discepolo

Que el mundo fue y será
una porquería, ya lo sé.
En el quinientos seis
y en el dos mil, también.
Que siempre ha habido chorros,
maquiavelos y estafaos,
contentos y amargaos,
varones y dublés.
Pero que el siglo veinte
es un despliegue
de maldá insolente,
ya no hay quien lo niegue.
Vivimos revolcaos en un merengue
y en el mismo lodo
todos manoseaos.

Hoy resulta que es lo mismo
ser derecho que traidor,
ignorante, sabio, chorro,
generoso o estafador...
¡Todo es igual!
¡Nada es mejor!
Lo mismo un burro
que un gran profesor.
No hay aplazaos ni escalafón,
los ignorantes nos han igualao.
Si uno vive en la impostura
y otro roba en su ambición,
da lo mismo que sea cura,
colchonero, Rey de Bastos,
caradura o polizón.

¡Qué falta de respeto,
qué atropello a la razón!
Cualquiera es un señor,
cualquiera es un ladrón...
Mezclao con Stavisky
va Don Bosco y La Mignon,
Don Chicho y Napoleón,
Carnera y San Martín...
Igual que en la vidriera
irrespetuosa
de los cambalaches
se ha mezclao la vida,
y herida por un sable sin remache
ves llorar La Biblia
junto a un calefón.

Siglo veinte, cambalache
problemático y febril...
El que no llora no mama
y el que no afana es un gil.
¡Dale, nomás...!
¡Dale, que va...!
¡Que allá en el Horno
nos vamo' a encontrar...!
No pienses más; sentate a un lao,
que a nadie importa si naciste honrao...
Es lo mismo el que labura
noche y día como un buey,
que el que vive de los otros,
que el que mata, que el que cura,
o está fuera de la ley...

Tot reflexionant amb 'Cambalache' enceto una treva a les meves vacances de bloc.

Ara sí

Ara sí, ara puc dir que no exagero per res si parlo de...

la mediocritat absoluta que s'observa en els gestors de la crisi de movilitat en les rodalies de la ciutat de

Barcelona,

la incapacitat absoluta a l'hora d'explicar el què passa i el per què passa tot plegat i que fa que no rutlli res:

ni el tren, ni el metro, ni els autobusos, ni els avions, ni les carreteres, ni res,

el papanatisme absolut dels mitjans de comunicació catalans i d'arreu a l'hora de senyalar responsables, això, per no dir

l'absoluta desaparició d'alguns dels més grans comunicadors a l'hora de parlar del tema,

la covardia absoluta a l'hora de donar una resposta, nosaltres els ciutadans, que es veu que només sabem trucar a

la ràdio, a la tele o escriure en els diaris denunciant allò que ja sabem, però que en canvi som incapaços com a

comunitat d'actuar contundentment per sol.lucionar-ho,

i també la tranquilitat, trista tranquilitat, que em produeix veure una vegada més que alguns som profetes al nostre poble.

Alguns dels llibres-tube mes "llegits" a Frankfurt

El llibre no ha mort pas. És ben viu a Frankfurt-tube!

En català? Quin català? La fira? Quina Fira?

Aquí teniu tres videos-llibre exemplars del que està triomfant ara mateix a Frankfurt-tube. En anglès, és clar!

La cremada d'un símbol

Hi ha algunes coses que no m’han quedat massa clares.

Cremar una fotografia del rei de cap per avall és un delicte, això ho he entès perfectament. Per deducció també entenc que no puc cremar en públic una bandera espanyola o catalana, ja que també es tractaria de cremar un símbol de l’estat. En canvi, i sempre que em trobi en territori espanyol o fins i tot americà, puc cremar una bandera americana sense cometre cap acte il.legal. No puc cremar, però, un retrat o un dibuix de Mahoma, encara que o faci a Estats Units, perquè tot i que no tocaria cap símbol de l’estat espanyol ni americà, la resposta d’alguns dels seguidors del profeta no seria pas cremar un retrat meu, sinó cremar-me a mí mateix en persona.

O sigui que estic sota la llei de l’estat espanyol, català o americà --que per mi són la mateixa cosa--, pel que fa a la legalitat, i en canvi estic sota la llei de la selva quan es tracta de fer broma dels símbols d'alguns matons, perquè l’estat que figura que ha de vetllar per la meva llibertat d’espressió, no me la pot assegurar.

La pregunta és: ¿Tot i que jo de cap de les maneres no em reconec ni espanyol, ni català, ni americà, podria, si que em vingués de gust, imaginar i només imaginar, cremar una fotografia --encara que fos del dret-- del president de la Generalitat de Catalunya, el molt honorable José Montilla o del senyor Carot Rovira?

Quan treballo, puc escriure que un personatge d'un conte o d'un guió televisiu crema una bandera o qualsevol símbol o no?

És més: M’està permès encara que només sigui imaginar o pensar cometre un acte en contra d'un símbol de l’estat encara que no l'acabi portant a terme, o no?

O sigui, hi ha llibetat de pensament a Catalunya i a Espanya, o no? Me n'haig d'anar a Estats Units a imaginar-ho o no cal?

Hi ha llibertat d'expressió on visc? No!

Però, hi ha llibertat de pensament?

Jo no ho tinc tan clar.

Edicions Fet a Mà: Notícia d’un adéu anunciat.

Aquest any n’hem comptat deu des que Edicions Fet a Mà va publicar el seu primer llibre. A mà, és clar. I, si hem de ser sincers, hauríem de dir que celebrem els deu anys des que Teresa Estruch i jo vam publicar “Beure’s l’enteniment” cosint un a un 500 llibres, que miraculosament i davant de la riallada general es van acabar venent. Després d’aquell llibre van arribar tot un seguit d’esdeveniments que ara ens han portat a mirar enrere i veure publicats una trentena de llibres, unes altres tantes exposicions de poesia visual, tres curtmetratges, la producció de quatre obres de teatre, etc. etc. Aquests fets en sí mateixos són en realitat Edicions Fet a Mà, una editora de cultura de Badalona –i no només de llibres--, que com a tal es va proposar agitar la ciutat i va acabar disparant molt més enllà de les portes del seu poble. Aquests fet no s’han produït per art d’encanteri. Francisco Martínez Pazos, Daniel Montes i Juan Antonio García també han estat, i de fet són i sempre seran, Edicions Fet a Mà. Sense ells no s’entendria l’aventura.

Fa dos anys en Daniel, en Juan, la Teresa i jo vam decidir deixar l’editorial congelada. No la donaríem per morta, però tampoc publicaríem res de nou. Ens vam donar un temps. Aquest temps ja ha passat i comença a fer fred. D’Edicions Fet a Mà queda la feina feta i un fill, Pont del Petroli, que ja s’ha emancipat amb gran alegria dels seus pares i mare!!! És hora doncs de treure l’editorial de la nevera, descongelar-la i deixar-la en mans dels historiadors, perquè Edicions Fet a Mà ja és història.

Degut a la mediocritat general i sobretot cultural en la que vivim, algú podria pensar que pleguem --de fet jo mateix sóc el que plego Edicions Fet a Mà en decidir aquest moment i aquest mitjà per fer-ho públic—i deixem de publicar sota el nom d’Edicions Fet a Mà, per culpa de diverses raons que serien absolutament falses. I m’agradaria detallar, sobretot, per les coses que ‘no’ pleguem.

No pleguem perquè Edicions Fet a Mà no hagi rebut mai cap subvenció de la regidoria de cultura de l’Ajuntament de Badalona o de la Generalitat de Catalunya, perquè mai n’hi vam demanar. Si hem deixat de publicar tampoc és perquè no ens sentim volguts en el món, petit món, editorial i llibreter de casa nostra, perquè la veritat és que ens hem sentit sempre molt estimats. No pleguem perquè jo no vulgui publicar res més, en Dani deixi d’editar a partir d’ara o en Juan vulgui engegar-ho tot a dida, perquè això no és cert. Jo continuaré publicant, en Dani i en Juan continuaran fent la seva feina, però Edicions Fet a Mà com a tal no ho farà perquè la Teresa i jo, els avis, ens jubilem i esperem amb sana impaciència l’arribada de noves editorials i nova gent que ompli el buit que vam deixar ja fa dos anys –recordo-- a casa nostra. No cal que digui que tampoc pleguem per manca d’èxit. Molts de vosaltres que esteu rebent aquest mail sou precisament els que juntament amb moltíssima més gent heu fet possible l’autogestió d’una editora que a la vegada sovint us ha ajudat a fer ressò de la vostra obra, i és que de fet vosaltres heu acabat sent els nostres millors clients. Ningú ens deu res de res i Edicions fet a Mà no queda a deure res a ningú. Perquè si quedem a deure alguna cosa és gratitud a tots aquells que des d’un principi ens van prendre seriosament, i aquesta mena de deutes no es podem pagar més que amb paraules. Gràcies, doncs.

Pel que fa concretament a mi, tinc projectes editorials que s’allunyen molt de l’esperit d’Edicions Fet a Mà i no penso fer servir el seu nom per empreses que seran creades amb una finalitat clarament lucrativa i que res tenen a veure amb l’esperit de l’autoedició. Vaja, que us continuaré donant la tabarra amb una altra disfressa.

Tot té un principi i un final, per sort! I Edicions Fet a Mà ha arribat fins aquí. Celebrem amb alegria que hagi durat 10 anys. Continuarem al costat de la gent de Pont del Petroli i els que els hi vinguin al darrera. I mirant endavant, deixarem aquesta darrera maleta per agafar amb il·lusió una altra de nova i lluent.

Salut i a reveure companys!

Joan Argenté, el 007 de la poesia secreta badalonina

En el Bloc de Pont del Petroli ja s'anuncia el nou cicle de poesia per aquesta tardor. La primera cita serà el 20 de setembre a les 21 hores.

Martí Serra al saxo i Joan Argenté --el 007 de la poesia secreta badalonina--, vestit per recitar, comptaran i contaran el temps, emprant tants de dits com facin falta. El mateix Joan Argenté ho explica perfectament:

"És adir: jo, a hores d'ara, situo, graons de petites certeses amunt, aquells estris lleugers anomenats paraules i ho faig amb l'intent, ni que sigui en va, de lluitar contra la lenta pesantor de la desconeixença .. "

Avui és un dia...

tant bo com qualsevol altre per cantar 'La Mauvaise Réputation' de Georges Brassens. Fins i tot diria que és el millor dia per cantar-la, perquè si resultés que precisament avui no la pogués cantar, és que alguna cosa a casa nostra definitivament no rutllaria.

Digues 11 de setembre o digues 14 juillet, tant se val.

"Le jour du quatorze-Juillet,
Je reste dans mon lit douillet ;
La musique qui marche au pas,
Cela ne me regarde pas.
Je ne fais pourtant de tort à personne,
En n'écoutant pas le clairon qui sonne..." ;



Au village, sans prétention,
J'ai mauvaise réputation ;
Qu' je m' démène ou qu' je reste coi,
Je passe pour un je-ne-sais-quoi.
Je ne fais pourtant de tort à personne,
En suivant mon ch'min de petit bonhomme ;
Mais les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux...
Non les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux...
Tout le monde médit de moi,
Sauf les muets, ca va de soi.

Le jour du quatorze-Juillet,
Je reste dans mon lit douillet ;
La musique qui marche au pas,
Cela ne me regarde pas.
Je ne fais pourtant de tort à personne,
En n'écoutant pas le clairon qui sonne ;
Mais les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux...
Non les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux...
Tout le monde me montre au doigt,
Sauf les manchots, ca va de soi.

Quand j' croise un voleur malchanceux
Poursuivi par un cul-terreux,
J' lanc' la patte et, pourquoi le taire,
Le cul-terreux se r'trouv' par terre.
Je ne fais pourtant de tort à personne,
En laissant courir les voleurs de pommes ;
Mais les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux...
Non les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux...
Tout le monde se ru' sur moi,
Sauf les cul-d' -jatt', ca va de soi.

Pad besoin d'etre Jérémie
Pour d'viner l' sort qui m'est promis :
S'ils trouv'nt une corde à leur goût,
Ils me la passeront au cou.
Je ne fais pourtant de tort à personne
En suivant les ch'mins qui n'mèn'nt pas à Rome ;
Mais les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux...
Non les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux...
Tout l' mond' viendra me voir pendu,
Sauf les aveugl's, bien entendu.

Death Proof o la RENFE

Ara s'ha estrenat a Barcelona "Death Proof", la segona part de la pel.lícula "Grindhouse" que als Estats Units es va projectar conjuntament amb "Planet Terror". Així com aquesta primera part està signada per Robert Rodríguez, la segona ho està per Quentin Tarantino.

Quan vaig veure l'estrena de "Death Proof" a Berlin a principis de juliol tenia una altra durada la cinta, però vaja, podríem dir que no l'han retocat massa a casa nostra. A Berlin, recordo que fins que no es va acabar la darrera línia dels rètols del final de la projecció ningú es va moure de la cadira. Fèia anys que no em passava tal cosa. La peli t'atrapa. Tornar al 70 i les sèrie B de la mà d'uns personatges com el Quentin i en Robert és una experiència quasi mística, és com viure a Barcelona avui.

I és que en tornar a veure-la als Icària em vaig adonar de la simbologia de "Grindhouse". "Planet Terror" és la Barcelona actual sota el domini de la RENFE. En canvi "Death Proof" és la revenja de Catalunya en el personatge que interpreta en Kurt Russell. O és que ningú s'ha adonat que en Kurt Russell és clavat al responsable de RENFE a Catalunya?

Vista la pel.lícula així, amb el personatge massacrat --en la ficció, eh!-- per les tres mosses que ens representen a tots nosaltres, la cosa guanya moltíssim. Passa de ser una recreació de la sèrie b dels setanta a una obra mestra d'art i assaig à la page i comme il faut.

On he estat aquest estiu?

Celebrant les noces d'or dels meu pares a Roma, especialment.




Bé, el bloc de Teresa Estruch, ja sabeu, el bloc d'aquella dona que el personatge Ross de la sèrie "Friends" definiria com "the hot girl walking with Pep Mita???" ho explica molt bé.

Si no, aneu directament a les seves fotos a Picassa. Per cert, i parlant de Picassa, Youtube o aquest maleïts bolcs, què se n'ha fet dels diaris, ràdios i televisions generalistes? Algú encara els llegeix, escolta o consulta?

Em van agradar especialment Els jardins de Vila d'Este al Tivoli de Roma. Siu mai aneu a Roma no us els perdeu.

Podeu veure-hi un video a Youtube.

Què he escoltat aquest estiu?

Tornar a Barcelona és tornar a la mediocritat

No hauria de ser així. Però les coses són com són. Tornar de vacances i anar a petar a Catalunya és un retorn a la mediocritat.

Aquest estiu ha estat especialment espectacular a casa nostra en aquest sentit. Potser no ens hauria d’estranyar que res de “la cosa pública” hagi funcionat, però trens, avions, metros, carreteres, companyies elèctriques ens han confirmat el que ja sabíem: estem en mans de persones mediocres.

Entre un temps a Berlin i un altre temps a Roma vaig passar una setmana a Barcelona. Déu meu!

El tram que surt de Sant Adrià fins a la Vila Olímpica funcionava fins a la parada del Fòrum. Allí havies de fer transbord a un altre tram per qüestió d’obres. Bé, doncs no. No hi havia tal transbord perquè algú no havia recordat que les vies estarien aixecades per culpa de les obres d’un col·lector. Aleshores figura que posaven uns autobusos. Bé, doncs no. Posaven uns “autocars de dos pisos” enormes en comptes del tram, perquè els autobusos s’havien acabat. Ja està? Doncs no. A les Glòries havies de baixar i agafar un tram que venia de la part alta del Besòs. Però tampoc arribava. A Ciutadella quan agafaves el metro només anava en un sentit, però només t’ho deien uns segurates amb pistola quan ja estaves a dins del metro. Si volies tornar enrere havies de seguir un cordó vigilat. Si aconseguies arribar a Barcelona més de 100 transformadors elèctrics et foradaven els timpans. La xarxa elèctrica no anava bé. Els trens que anaven de plaça de Catalunya al Maresme no anaven. Havies d’agafar el tren a l’Estació de França. Si el trajecte era de Mataró a Estació de França, per exemple, quan arribaves allí ningú advertia a la gent de fora on estava la parada de la Barceloneta i la munió de turistes que volien agafar el metro t’aturaven cada dos per tres: Pietat, senyor català! Si baixaves al Clot, també segurates armats eren els que et guiaven al metro. Ja està? No. La línia vermella també estava tallada un tram. Allí havies d’agafar un autobús fantasma que mai arribava. La línia groga també estava tallada un tram, però ningú t’ho deia, perquè ningú ho sabia. I ja està? Doncs tampoc, perquè l'aeroport estava col.lapsat i el port de Barcelona acumulava retards de més de 12 hores...

Tot això i més, i tot, tot, esperant l’arribada del tren d’alta velocitat a Barcelona que en comptes de fer-lo passar per sota la Sagrada Família l'haurien de fer passar per sota la plaça Sant Jaume. O, per assegurar el tret, potser seria millor que passés per sobre la Plaça Sant Jaume!

No és que els nostres polítics i responsables de tot plegat siguin ineptes. Són mediocres, molt mediocres, tant que semblen inútils. Però no ho són pas, la seva feina la fan molt bé, perquè han estat escollits precisament per la seva mediocritat i en això ningú no els guanya.

Fins setembre!

M'en vaig cap a Berlin un parell de setmanes i després saltaré a Itàlia, que sempre va bé tornar a casa de la mare (ja sebeu que com deia Vicent Andrés Estellés, anar a Grècia és anar a visitar el pare, de la mateixa manera que retornar a Roma és retrobar-se amb la mare).

I després a voltar per Europa, que com sabeu no té res a veure ni amb Berlin ni amb Itàlia. Fins setembre!

A Wild Sheep Chase de Haruki Murakami

'A Wild Sheep Chase' de Haruki Murakami, en la seva traducció al castellà per Fernando Rodríguez-Izquierdo y Gavala va ser publicada per Anagrama en castellà l'any 1992.

L'any 2006 es va reeditar degut a l'exit de Tokyo Blues, L'Ocell que dóna corda al món i Kafka a la platja, però va despareixer de les prestatgeries de les llibreries en un mes i les bliblioteques públiques no en van adquirir cao exemplar -clatellot!-.

Ara, misteriosament ha tornat a apareixer a a lgunes llibreries de Barcelona. Aprofiteu!

Per cert, interensentíssima la plana web de Haruki Murakami. No us la perdeu.

El nou govern municipal de Badalona ha d'esperar...

... els cent dies de gràcia corresponents?


De mí no. L'únic gest de bona voluntat que puc fer els donar-los-hi cent dies abans nos els foti el tret de gràcia. Però, per això és imprescindible que m'expliquin moltes coses.

Per exemple, vull que m'expliquin perquè tancaran el mes de juliol la biblioteca de Can Casacuberta pocs mesos després de ser inaugurada. No hauria estat més raonable inaugurar-la una vegada la gent no s'entopés amb el sostre i els desnivells del sòl no precipitessin els discapacitats que van en cadira de rodes contra les prestatgeries de llibres?

Web 2.0 ... The Machine is Us/ing Us

Una reflexió sobre si som capaços o no, d'escriure a internet en llibertat o si en realitat és internet que 'ens escriu' per nosaltres. O, si fins i tot és el mateix internet qui ens escriu/descriu 'a nosaltres' i, diguem-ho sense embuts, sense gastar massa compliments!

Reflexió que tot i que angoixa, no és pas menys real.

Aquest video 'The Machine is Us/ing Us' creació de Michael Wesch, antropòleg de la Kansas City University és tot un poema visual, però a la vegada una peli de terror psicològic de primera magnitud.

Boris Vian, constructor d'imperis

Em truca l'Oriol Genís i em comunica que reposen "Boris Vian, constructor d'imperis" a la Sala Muntaner de Barcelona. L'espectacle que en format de llibre també va ser publicat per Edicions Fet a Mà, en la col.lecció 'Pont del Petroli' l'any 2004.

Sala Muntaner, del 20/6/2007 al 8/7/2007
Sala Muntaner (Sala alternativa)
Adreça: Muntaner, 4
Zona: Eixample
Metro: Universitat
Telèfon: 93 451 57 52
Web oficial: http://www.salamuntaner.com/

Podeu llegir les crítiques de quan es va estrenar l'any 2004.

Cançons que fan pum! (per Francesc Massip, publicat a Avui el 23/4/2004)
En la constelación Boris Vian (per Joan-Anton Benach, publicat a La Vanguardia el 19/4/2004)
Un cabaret literari sobre un rebel (per Gonzalo Pérez de Olaguer, publicat a El Periódico el 16/4/2004)

Euskal Telebista: Recordem els anuncis electorals bascos, val la pena

Reveure els anuncis d'etb2, sobretot després que el dissabte es constituissin els nous ajuntaments, ens pot fer tocar de peus a terra, fent un petita regressió al nostre passat més proper.

Impagable el del PP!

Torna el disc?

Llegeixo al 'Chicago Tribune' que les editores americanes tornen a publicar novetats discogràfiques en format de vinil, davant la demanda del mercat.

No acabo d'entendre la notícia. He estat tres vegades a Chicago i sempre me n'he anat amb un bon grapat de vinils. La notícia es deu referir a les 'grans' editores, perquè pel que fa a les petites, mai han deixat d'editar en aquest format.

És més, que li preguntin a Woody Allen , que ara corre per Barcelona, què en pensa del CD. Veureu que els hi contesta.

Les raons del negociador

Molta gent no s'explica com pacten en algunes administracions públiques partits tant diferents com PSC i PP, o ERC, PP i CIU, o CIU i PSC + ERC, etc.

En aquests casos tan dramàtics el negociador ha d'explicar-se davant les bases del seu partit amb moltíssima vehemència perquè l'arribin a entendre i s'arriba a situacions com aquesta que podem veure en aquest filmet.

El manifest Badalona 2011 arriba a les cent adhesions

El Manifest Badalona 2011 arriba a les cent adhesions, segons notícia de Vilaweb Badalona que reprodueixo aquí sota:

"El manifest Badalona 2011 impulsat per un grup de badalonins de diferents àmbits, en favor d'un canvi a l'ajuntament al 2011, ja ha arribat a les cent adhesions.Donen suport els escriptors Pep Mita i Julià de Jòdar; l'exregidor Jordi Ballesteros, l'excandidat d'ERC Francesc Lleal; el llibreterIsidre Sala; l'assessor d'alcaldia Joan Soler i Amigó;l'editora Agnès Rotger; el president de Premsa Comarcal, Estanis Alcover.

També se sumen a la iniciativa gent del moviment veïnal com Isabel Brugué; l'empresari Jaume Lladó, clau en el naixement del PSC a Badalona; l'exdirector general de la Generalitat Valentí Sallas, els presidents d'Òmnium Cultural, Oriol Lladó; de la Coordinadora d'Entitats de Cultura Tradicional i Popular Catalana, Meritxell Ortiz; de l'Associació de Músics Professionals de Badalona, Martí Serra; periodistes com Carola Barriga, Mireia Prats, Laura Garcia, Guillem Vidal i Marcel Mauri; l'empresari, Oleguer Serra;activistes com Jaume Sellarès, Joan Puente o Joan Oliveras.

Aquest grup de badalonins i badalonines han fet públic un manifest on reclamen a CiU, ICV i ERC que es quedin a l'oposició i comencin a treballar per tal que "l'alternança en el poder a la ciutat" sigui una realitat l'any 2011. Amb el lema "Badalona 2011. Comencem a treballar per l'alternança", el manifest demana a aquestes formacions que no reeditin el tripartit i deixin sol "un PSC debilitat que ja porta quasi un quart de segle al poder".

L'objectiu que persegueixen els impulsors d'aquesta campanya (a la qual s'hi pot adherir qualsevol ciutadà enviant un correu electrònic) és treballar per tal que d'aquí 4 anys sigui possible "articular i visualitzar alternatives sòlides (...) que facin possible, d'una vegada, la higiènica i urgent alternança en el govern que Badalona mereix". El manifest recorda a convergents, ecosocialistes i republicans que durant la campanya van declarar "que calia canviar alguna cosa" i els exhorta a "demostrar" aquesta voluntat de canvi.

Per aquest motiu, s'opta per demanar a les tres formacions que passin a fer una oposició "potent i responsable que sigui activa a l'hora de controlar l'acció de govern del PSC" i que també treballi "treballi per desbancar el vot de la por impulsat pel PP", al qual asseguren que cal "plantar-li cara".

Els signants del manifest també reclamen una reflexió profunda sobre els motius de l'abstenció (que recordem que a Badalona va superar el 54%) alhora que demanen una milllora del debat polític local (amb més propostes concretes pels ciutadans). També aconsellen al tripartit que faci autocrítica de la feina feta els darrers quatre anys."


Sembla que aquella idea que algun profeta local fa uns quants dies titllava de forasenyada, està agafant volada, oi companys?

Escriptors catalans: Presentin armes!

Els escriptors catalans esmolen les eines abans d'anar a la fira del frankfurt. Però quins? I qui són?

Recordem que els escriptors catalans es divideixen en quatre categories:

1. Els que escriuen en català (tot i que es guanyen la vida escrivint en castellà).

2. Els que escriuen en castellà (que també es guanyen la vida escrivint en castellà).

3. Els que es diuen Baltasar Porcel (que també es guanyen la vida escrivint en castellà).

4. La resta (que tot i que no ens guanyem la vida amb res que tingui a veure en escriure en català ni en castellà, escrivim tanmateix. I en català).

Les grans editorials convidaran a la fira els de la categoria 2. La Generalitat convidarà a la fira als de les categories 1 i 3. Pel que fa als de la categoria 4 i que no ens convida ningú, no anirem a Frankfurt perquè estem massa enfeinats escrivint. Tot i que tant en Sergi Pàmies o jo mateix pel juliol anirem a Berlin, però no a cap fira, només a fotren’s unes birres, tu.

Què és un càrrec de confiança “tapat”?

M’arriben algunes comunicacions que demanen que especifiqui que vull dir en l’anterior escrit, El siroll dels corders, quan en un peu de foto col:loco l’expressió: “Els tres tapats d'ERC, ICV i CIU meditant”. La Mireia d’Igualada fins i tot fa referència a la màfia siciliana amb la seva particular expressió de “coperto dal godfather” –tapat pel padrí, en sicilià/anglès-- referint-se al paper que desenvolupen aquests personatges sinistres en l’administració pública de Sicília. Bé, Mireia, no cal matar tot el que és gras! No, res d’això dóna, tot és molt més senzill. O potser no.

L’expressió ve més aviat del particular vocabulari que utilitza l’administració veïna, la república* francesa. “Les politiciens couverts” (els polítics tapats) són funcionaris adscrits a un partit polític del signe que sigui que han passat legalment i per oposició a l’administració de la república, i que amatents a la més mínima oportunitat per accedir a un càrrec de confiança que els hi adjudicaria el seu partit en pagament a serveis que se’ls hi deu –això si el partit en qüestió guanya les eleccions pertinents o gaudeix d’una parcel·la de poder, és clar-- i que els faria pujar d’escalafó, de sou i de prestigi a la vegada, fan el que faci falta per ser nomenats la cosa que sigui, tu. Tot d’una tacada i sense passar més oposicions! Passat el mandat polític provisional tornen al seu lloc de treball i santes pasqües.

Els “tapats”de l’ajuntament de Badalona són semblants? Quasi. Hi ha una petita diferència. Quan són nomenats saben del cert que no tornaran mai al seu anterior lloc de treball. El partit que sempre ha tingut una parcel·la de poder en els darrers 25 anys –ja sabeu a quin partit em refereixo--, se’n farà càrrec de la "manera que sigui". Ep! I sempre d'una manera legal, que consti!

Però, vet aquí que aquesta “manera que sigui” ens ha portat a tenir –m’arriben notícies fresques —66** càrrecs de confiança! Molts d’ells antics “tapats” que per res del món deixaran la cadira. I aquí no s’acaba tot, perquè a la nostra administració de més de 1.100 funcionaris situada en una població de 200.000 habitants, hi deu haver uns quants tapats més, dic jo. I de més partits que no solament del partit que ha estat l'hegemònic fins ara, oi? Em temo que sí...

Ai... si feu números, veureu que per l’any 3050, quan arribi l’AVE a la frontera amb la república* veïna, tota Badalona estarà tapada amb un got de vidre a punt de petar...

* Aquest signe que apareix al costat de la paraula república, el poso perquè no vull que ningú em pregunti que vol dir tal paraula! Prou! Que li preguntin al seu mestre que per això el paguen! Li he demanat a un grapat de gent independentista, d’esquerres, de dretes, de centre, demòcrata i fins i tot republicana: Què és una república? I la contesta més aproximada que he obtingut és. Un estat sense rei. Déu meu! Que pobres que som! Ni això hem sabut explicar a la quitxalla que ara ja està a punt de fer 40 anys!

** Hi ha un comunicant que diu que són 166. Podria ser, és clar, pèrò faria falta contrastar-ho... No us agafen unes ganes terribles d'anar a votar, sentint tot això?

El siroll dels corders

Panoràmica de l'Ajuntament de Badalona i el seus càrrecs de confiança

Se'm demana que signi un 'Manifest cívic per canviar el govern de Badalona'. I ho faig gustosament. El document en qüestió demana que es respecti el resultat de les passades eleccions municipals. A Badalona va guanyar el PSC, doncs que governi el PSC. També es demana que els representants dels dos partits que l'acompanyaven en l'anterior legislatura, ERC i ICV, no recolzin un nou tripartit, ja que creiem que no van servir per res alhora d'influir en el en el govern de la ciutat. Pel que fa a CIU, se li demana que compleixi amb el seu programa i faci d'oposició. Al PP no se li demana res, perquè els que firmem el manifest hem escoltat atentament les paraules i els videos del senyor Albiol i els hem entès perfectament, tu.

Aquest manifest, que tampoc firmem tanta gent, ha despertat molt d'enrenou, tant, que alguns corders em comencen a interpelar pel carrer perquè es veu que si se'ns fes cas molt de bestiar es quedaria sense menjadora --paraules textuals d'un dels interpeladors--. Qui passaria gana? Els que m'interpelen? Els seus amics? Les ovelles de confiança? (?) S'entén això companys? I tant que s'entén! Em diuen que concretament tres conegudes i bones famílies de corders i els seus protegits i protegides, els tres tapats d'ERC, ICV i CIU, no podrien accedir al castell de la reina Maite i els seus 60 consellers i conselleres (o potser més, a hores d'ara ja m'he descomptat amb el número exacte de corders i ovelles de confiança) que mantenim entre tots i totes, i aleshores Pep, tots els càrrecs de responsabilitat de la nostra ciutat serien de la mateixa espècie, qùe no ho veus? I jo, i què? Doncs que.. vaja, que hauríem de començar a buscar feina per a tots els que no són de la colla del PSC (Qui els hi hauria de buscar feina? Jo no, oi?). I que, a més, és molt millor per Badalona que el color dels càrrecs de confiança sigui divers, ja m'entens Pep, oi? Millor per a Badalona o per a les ovelles de confiança? El més fort és que tot això m'ho diu gent que jura i perjura no pertànyer ni a ERC, ni a CIU, ni a ICV, ni a cap partit polític. Déu meu!

I ara ve el més bo. Això no és un conte! Ho escric així, perquè em dóna la gana i perquè sé que em llegeix gent de fora de Badalona que es podrien pensar que faig conya per divertir-me. I sí, faig conya, però per no plorar! Jo en sóc molt de la conya, però no, això no és un conte dels meus. El cert és que he firmat un manifest que demana que es respecti la voluntat de les urnes i molts demòcrates de llana fina han posat el crit al cel.

Ai... com ens hem de veure els ramaders darrerament, entre les vaques boges de la Generalitat i les ovelles de confiança de Badalona, acabarem tots boixos, nois...


Els tres tapats d'ERC, ICV i CIU meditant

Lasse Gjertsen, un autèntic home/màquina orquestra

Amateur - Lasse Gjertsen

Añadir a Mi perfil | Más vídeos

El sentit comú fet literatura

Tim Farrington lliura una nova dosis de sentit comú i d'humor de la mà dels seus estimadíssims personatges. La continuació natural de The Monk Downstairs, "The Monk Upstairs", truca novament a la porta de la bona literatura popular i es fa un lloc en la nostra tauleta de nit.

Tchaikovsky Violin Concerto: 1er Moviment a través del temps

Jascha Heifetz (February 2, 1901 – December 10, 1987) toca Tchaikovsky Violin Concerto in D Major, Op. 35: I. Allegro mode

El millor vibrato que he escoltat.



Akiko Suwanai
Prize winner memorial concert of Tchaikovsky Competition 1990
===
Violí: Akiko Suwanai (19 anys)
Dirigeix: Dmitri Kitaenko
a The Moscow Philharmonic Orchest

Déu-n'hi-do!

Algunes peces que reinventa Monty Alexander

Va néixer a Jamaica el Jazz? Perquè ho sembla.

Més música, aquesta potser del segle 23!!!

Thelonious Monk Quartet - Light Blue - Paris, 1969

L'enregistrament és del 1969, però lamúsica ésdel segle 22!!!

L'abstenció a les municipals de Badalona fou culpa de la fera ferotge...

... però tranquils que tot ho tenien previst i com deia l'Ovidi i per ordre de l'alcalde, la fera aviat tornarà al seu cau. (I fins la propera...)

Bolero de Sata a Chicago

L'amic Mark Murphy, el gran 'Chicagoan' i rei indiscutible del vocalese ens regala amb un nou disc 'Love Is What Stays' que és un pas de gegant.

Aquest video de la seva versio del Bolero de Sata ens ho recorda

Vincent (Price) de Tim Burton

Curt d'animació de l'any 1982 que va rodar i dirigir Tim Burton per la factoria Disney

James Blood Ulmer treu nou disc

Preguem a veure si els amics de Blues & Ritmes de Badalona fan un pensament...










I'm sittin' on the top of the world

Was in the spring
One sunny day
My sweetheart left me
Lord, she went away

And now she's gone
And I dont' worry
Lord, I'm sitting
On top of the world

She called me up
From down in Al Paso
She said "Come back, daddy
Ooh, I need you so"
And now she's gone
And I dont' worry
Lord, I'm sitting
On top of the world

(break)

If you don't like my peaches
Don't you shake my tree
'n Get out of my orchard
Let my peaches be
And now she's gone
And I dont' worry
Lord, I'm sitting
On top of the world

And don't you come here runnin'
Holding out your hand
I'm gonna get me a woman
Like you got your man
And now she's gone
And I dont' worry
Lord, I'm sitting
On top of the world

't Was in the spring
One sunny day
My sweetheart left me
Lord, she went away
And now she's gone
And I dont' worry
Lord, I'm sitting
On top of the world

La Foule de Piaf

Han estrenat una peli francesa de la vida de la Piaf, o sigui, han assajat de fer allò que és impossible de fer. Bé, què hi farem...

Sempre ens queda escoltar-la en la seva versió de La Foule

Je revois la ville en fête et en délire
Suffoquant sous le soleil et sous la joie
Et j'entends dans la musique les cris, les rires
Qui éclatent et rebondissent autour de moi
Et perdue parmi ces gens qui me bousculent
Étourdie, désemparée, je reste là
Quand soudain, je me retourne, il se recule,
Et la foule vient me jeter entre ses bras...
Emportés par la foule qui nous traîne
Nous entraîne
Écrasés l'un contre l'autre
Nous ne formons qu'un seul corps
Et le flot sans effort
Nous pousse, enchaînés l'un et l'autre
Et nous laisse tous deux
Épanouis, enivrés et heureux.
Entraînés par la foule qui s'élance
Et qui danse
Une folle farandole
Nos deux mains restent soudées
Et parfois soulevés
Nos deux corps enlacés s'envolent
Et retombent tous deux
Épanouis, enivrés et heureux...
Et la joie éclaboussée par son sourire
Me transperce et rejaillit au fond de moi
Mais soudain je pousse un cri parmi les rires
Quand la foule vient l'arracher d'entre mes bras...
Emportés par la foule qui nous traîne
Nous entraîne
Nous éloigne l'un de l'autre
Je lutte et je me débats
Mais le son de sa voix
S'étouffe dans les rires des autres
Et je crie de douleur, de fureur et de rage
Et je pleure...
Entraînée par la foule qui s'élance
Et qui danse
Une folle farandole
Je suis emportée au loin
Et je crispe mes poings, maudissant la foule qui me vole
L'homme qu'elle m'avait donné
Et que je n'ai jamais retrouvé...

Catalunya segons Telemadrid

Sense paraules

A Praerie Home Companion

Robert Altman firma la seva última pel.lícula i penja el cartell de 'A Praerie Home Companion', i talment com abans ho va fer John Houston amb "The Dead", ho fa donant les claus de la seva extensa obra i a la vegada anunciant la seva fi. La fi d'una manera d'entendre el cinema, però també la fi de la seva pròpia vida. Admirable manera de fer front la fi d'una època --aquesta vegada es tracta de la ràdio com a espectacle familiar--. Però també admirable l'humor que destil.la el seu adéu.

Allen Toussaint al Teatre Zorrila de Badalona

El dissabte que ve, Allent Toussaint visita El Teatre Zorrila de Badalona. Un luxe asiàtic pels temps que corren.

Concert estrella del Festival de Jazz de Terrassa d'enguany

THE BIG STRYKER TRIO
Dj 22/03/2007-22:00h
RON CARTER - MULGREW MILLER - RUSSELL MALONE
Ron Carter, contrabaix
Mulgrew Miller, piano
Russell Malone, guitarra

Haruki Murakami i el seu "Kafka on the shore"

Sean Barret i Oliver Le Sueur llegeixen el llibre "Kafka On The Shore" d'Haruki Murakami en un "audiobook" de Naxos que li donen una nova i interessant vissió al doble relat de l'escriptor japonés. Les traduccions al català i el castella, més la segona que la primera no estan del tot malament, però l'audiobook en anglès dramatitza el texte fent-lo molt més divertit.

Martial Solal treu el que segurament serà el millor album de piano de l'any 2007

The crème de la crème, the nec plus ultra, the acme of piano solos...

Piaf, per començar amb bon peu l'any

Avui he vist el muntatge de 'Piaf, une vie en rose et noir' que fan al Teatre Jazanet del malnomenat 'Boulevard du Crime' de Paris i la cançó que recomano per començar aquest any i posats a fer, per a qualsevol any és: 'Non, Je Ne Regrette Rien'


Non, Je Ne Regrette Rien

Non, Rien De Rien, Non, Je Ne Regrette Rien
Ni Le Bien Qu'on M'a Fait, Ni Le Mal
Tout Ca M'est Bien Egal
Non, Rien De Rien, Non, Je Ne Regrette Rien
C'est Paye, Balaye, Oublie, Je Me Fous Du Passe

Avec Mes Souvenirs J'ai Allume Le Feu
Mes Shagrins, Mes Plaisirs,
Je N'ai Plus Besoin D'eux
Balaye Les Amours Avec Leurs Tremolos
Balaye Pour Toujours
Je Reparas A Zero

Non, Rien De Rien, Non, Je Ne Regrette Rien
Ni Le Bien Qu'on M'a Fait, Ni Le Mal
Tout Ca M'est Bien Egal
Non, Rien De Rien, Non, Je Ne Regrette Rien
Car Ma Vie, Car Me Joies
Aujourd'hui Ca Commence Avec Toi