4.900 milions? Això no és res...

Molta gent es pregunta com Kerviel va crear les nombroses operacions il·legals que van ocasionar una pèrdua de 4.900 milions al banc francès Société Générale.

Doncs amb paciència.

Tres pel·lícules i tres preguntes

Totes tres són bones pel·lícules que amaguen tres preguntes personals que no aconsegueixo respondre'm!!!



Sobre Sweeney Todd, The Demon Barber of Fleet Street de Tim Burton, Stephen Sondheim, l'autor del musical de mateix nom en que s'ha basat la pel·lícula diu: "Ja sabia que seria una adaptació al cinema i que no em trobaria amb una transcripció fidel de l'obra original, però m'ha sorprés que per primera vegada en molt de temps, el públic entengui les paraules que canten els actors"

Cony! Per què no es tria sempre actors i no cantants quan es porta un musical al cinema, on la cosa important és entendre bé el text i no tant la qualitat musical de les veus que canten les cançons?


A No country for Old Man, dels germans Cohen, per què no queda més clar que la història està basada en llibre de mateix de nom escrit per Corman McCarthy, i en canvi s'entesta la crítica en destacar "la típica història dels germans Cohen" si no ho és per res?


En aquest estrany i esplèndid musical, Across the universe, per què es menteix tan descaradament quan es diu que les cançons --totes-- són dels Beatles?

Pànic a la Jungla!

Els més rics del cementiri viuen aquí

Ni cas del que diuen els diaris. La borsa no existeix, per la qual cosa no pot patir cap atac de pànic. On s'ha instal·lat el pànic i el terror és a la jungla. I com s'hi va? Has de trobar la porta d'entrada.

Jo us ho explico.

Te'n vas a l'illa de Manhattan, New York, Estats Units d'Amèrica. Enfiles Broadway Avenue en direcció Sud. Quan estàs a punt d'arribar al Battery Park, a la dreta trobes la Trinity Church --esglèsia de la Santíssima Trinitat--. Aleshores a la propera cantonada tombes a l'esquerra, camines unes poques passes per Wall Street fins travessar New Street. El proper carrer gires cap a la dreta, és el Broad Street. Quan arribes al número 20, puges fins al tercer pis i allà la tens. No et deixis enganyar per un cartell que diu: "New York Stock Exchange". Romanços! Ja has arribat a porta d'entrada a la Jungla.

Fes girar el pom de la porta, entra sense por i "enjoy yourself!".

Badafornication: de presa de pèl en presa de pèl

David Duchovny a Californication

Sovint estic lluny de Badalona, però pel que escolto quan hi estic, com ara, i llegeixo en el bloc de l'Andreu Mas, Badafornication està bullint: "Els veïns de Dalt la Vila n'estan fins als nassos. I amb raó. Enmig de les negociacions perquè el ja tristament famós PEMU no malmeti l'estructura del barri es troben que els plantifiquen a la plaça de la Font uns horrorosos fanals ultra moderns i uns bancs més in encara que els havien promès que no els hi posarien." Perdona Andreu, però els fanals i els bancs no és que siguin ultra moderns o "in", no són ni fanals ni bancs! Ja ho pots dir clar, no fotem!

Diu l'Andreu Mas també que Jaume Vives ja no té cap credibilitat al barri i que va ser la Maité Arqué la qui va haver de treure les castanyes del foc a l'amic regidor republicà. M'ho crec. Ja m'imagino en Cosme Modolell traient-se els calçotets vermells a corre-cuita i disfressant la Maite de Superwoman per poder encarar la premsa com a heroïna que és segons ell.

Bé, credibilitats polítiques a part --el líder polític de Badalona que en tingui que tregui el cap de sota l'ala--, la honradesa dels líders veïnals és a prova de bomba segons sembla, oi? Recordeu que és precisament la honradesa d'aquests líders la que hauria de conformar i haver conformat sempre el recte camí del nostre Consistori? I ho ha fet? Estem fotuts, oi?

Per cert, hi ha una associació de veïns a Dalt la Vila o no? Jo crec que sí. I aquests darrers mesos s'han mogut bastant, oi? Tranquils que jo només ho pregunto. Continuo. I, estan associats amb la FAVB aquests veïns? I han respirat aquests de la FAVB? Sí? Tranquils que jo només ho pregunto. Continuo. I si és que sí, fins ara no ho han fet? I això dels fanals i els bancs és el gran problema que tenen a Dalt la Vila? Només aquest? I la FAVB ha obert la boca? Ah, sí? Segur? Millor, de veritat, ja era hora! Però, un dubte, tenen boca amb cordes bocals o només llengua per llepar?

Per solucionar el desori de la FAVB, com deia fa temps l'amic Jaume Oliveras mig seriosament mig en broma, faria falta molt més que un misto i un bidó de gasolina. A Badalona i a la Xina Popular val allò de "com més veïns més endins". Per més baixa que caigui la credibilitat d'un polític, les "credibilitats" d'algunes federacions d'associacions de veïns sempre estaran sota el paviment.

A California en canvi --i concretament a Los Ángeles--, que també tenim la nostra Californication particular on també s'hi couen castanyes al foc, gaudim de televisions locals que els veïns podem veure amb TDT o sense. Compte! També ens l'endinyem els uns als altres, sí i tant que sí! I precisament en alguna de les moltes televisions locals podem veure "Californication", aquesta meravellosa sèrie de l'escriptor davant del full en blanc, que mai dels mais veurem a Badalona. Sèrie televisiva on es veu clarament que és el que s'ha d'endinyar i que és el que no s'ha d'endinyar mai de la vida. I el personatge protagonista de la sèrie, per més full en blanc que tingui al davant, mai gosarà titllar de "anarco-burgeso-excèntrics" a persones tant diverses com: Dolors Sabater, Pilar Casanova, Josep Núñez de Arenas, Julià de Jòdar... Per citar només 4 de les ja més de 100 persones que han firmat el manifest BADALONA[..]2011, segurament perquè no els agrada aquesta Badafornication dels pebrots.

Compra't unes ulleres "y ponte la peluca ya", Cosme.

La presa de pèl de l'abdicació de Maite Arqué

La mala nova de l'abdicació de la Maite Arqué com a alcaldesa de Badalona a favor del seu fill polític, Jordi Serra, ha desfermat la indignació de molts ciutadans que no ens agrada que ens prenguin el pèl, per més legalitat que se li vulgui aplicar a aquesta burla a la democràcia.

Que el PSC funcioni com una monarquia no és cap notícia. I que d'altres formacions polítiques els imitin amb més o menys fortuna tampoc. El que és novedós en el cas que ens ocupa és la poca vergonya que traspua aquesta abdicació en principi voluntària. Perquè resulta que l'alcaldessa trespassa els seus poders, pocs mesos després de demanar el vot als badalonins per a ser precisament alcaldesa i prometre el càrrec quan se la va confirmà. I ho fa esgrimint l'únic motiu de que li fa molta il·lusió ser senadora. Vol canviar el bastó per la toga. Caram! Què li costava dir fa sis mesos que només volia ser alcaldesa per entretenir-se fins les generals?

No dubto que tot plegat sigui del tot legal i democràtic. El trespàs, el moment en què es fa, la manera com es comunica, els motius que es donen per fer-lo, etc... Ara bé, el tuf que desprèn la malifeta també és fàcilment comprensible.

Alguns ciutadans i ciutadanes hem firmat el manifest 'Volem votar el nostre alcalde' que promou BADALONA[..]2011 i només donant una ullada als noms i trajectòries dels firmants es pot comprovar la transversalitat política dels que ens hi retratem. Firmem gent que ideològicament no és pot pas dir que combreguem amb les mateixes idees, però en canvi, tot i així i tal com ja va passar en el manifest per la formació del nou govern municipal en juny passat, n'estem farts d'algunes maneres d'entendre la política. I entenc que hi hagi gent que ens critiqui, perquè pensa justament el contrari.

El que ja em costa més de comprendre és quan es qualifica la Maite Arquè de bona alcaldesa, de molt propera a la ciutadania, d'haver conduit Badalona per el recte camí... vaja, quan alguns s'entesten en cantar-li les virtuts just quan surt corrents de la joieria sense haver pagat les perles! La Maite és una bellíssima persona, d'això en dono fe. Però com a alcaldesa, la meva sospita de que ha estat una pèsima gestora del poder que li ha anat atorgant el poble de Badalona i sobretot en les recents eleccions municipals, ha deixat de ser un presentiment per esdevenir una realitat fonamentada. Ella mateixa s'ha fet la prova del nou i no l'ha passada.

A mí no, està clar, però a tots als que la van votar pensant que seria una bona alcaldesa, si finalment abdica, els haurà engatussat com a babaus. I a tots als altres que no la vam votar ens ha confirmat que fos quina fos la nostra tria, era millor que no pas la de votar el PSC. Gràcies Maite i bona sort Jordi Serra!

Prengueu nota per a les properes eleccions municipals, no us entrebanquèssiu amb la mateixa formació i amb les que la recolzin per enèssima vegada, tot xiulant i mirant cap a una altra banda.

Invisible Drum Kit

He trobat aquest vídeo de Mr. Bean que no havia vist mai i no sé perquè, però m'ha fet pensar en les properes eleccions generals...

S'ha publicat 'Obro el calaix de l'arbre' en un bloc

Avui s'ha publicat 'Obro el calaix de l'arbre' en un bloc.

El llibre de poemes va ser publicat l'any 2006 per edicions fet a mà.

Reprodueixo el pròleg:

Aquest recull de poemes que us lliuro ara i que va encapçalat amb el títol d’Obro el calaix de l’arbre va ser redactat a principis de l’any 2005 a casa dels meus pares, o sigui, on fou casa meva quan jo era petit. La tria del lloc on he escrit aquestes paraules i la forma i el contingut que han acabat adoptant la vaig decidir a finals de l’any 2004, després d’un període de la meva vida ple d’estimulants i a la vegada inesperats sobresalts. I aquesta tria de lloc, forma i contingut no va ser feta a l’atzar o per pura necessitat, sinó que va ser del tot volguda i premeditada.


La vida mateixa ja és un bon sobresalt, oi?


Dels records de quan era petit me n’estimo especialment un, que guardo en el meu particular calaix de l’arbre familiar en un lloc ben a mà. I és el record que tinc dels sotracs de les rodes dels carros tirats per mules que em portaven al tros de matinada, passant per polsegosos camins d’un poble de la comarca del Segrià dels anys setanta –Alcarràs–, adobats amb pedres com muntanyes i sots com cràters. Camins on vaig aprendre que no només les mamelles se’t regiren amb el big bang cel·lular que et produeixen a l’organisme les rodes d’un carro sota la batuta implacable d’una mula interpretant la partitura d’un camí pedregós, sinó que també les neurones del cervell se’t revolten al ritme trepidant que et marca el destí indefugible que et porta d’una banda a la feina –si se’n pot dir així– i de l’altra també a la sortida del sol, alhora. De la tranquil·litat de la nit al despertar sorollós d’enfrontar-te a la vida molt abans de que surti el sol. Allí van sorgir els meus primers poemes.


A 178 quilòmetres de distància d’aquelles terres he escrit aquest llibre i ho he fet aplicant una fórmula que vaig aprendre fa 30 anys, la qual cosa demostra una vegada més que per més que ja siguem capaços d’enviar trastos a l’espai exterior a gran velocitat, sovint per recórrer distàncies infinitament més curtes encara tardem anys i panys. En aquest cas 30.


Aquest és un llibre sobre el bosc i sobre la ciutat, sobre la pau i sobre la barbàrie, que transcorre en una terra que anomeno Conreria, terra on està situat en el meu imaginari el lloc on he escrit el llibre. Però també és un llibre sobre el sobresalt. I està escrit pensant en que el lector pateixi i gaudeixi alhora dels sotracs que provoca un viatge al cor mateix del bosc per un camí difícil, sec, ferotge. La lectura d’aquestes línies vol treure el lector del llit o del sofà molt abans de la sortida del sol i sacsejar-li les mamelles i les neurones perquè d’una vegada emprengui un viatge al cor del bosc. No sé si ho aconsegueix, però reconec que no li he posat fàcil. La literatura és a vida o mort, oi? Doncs juguem amb les cartes destapades, no us sembla?


Aquest llibre ha estat escrit en català només per accident: la meva llengua materna és el català i no pas el francès, l’anglès o el castellà. I si l’única pàtria possible és l’idioma, com deia el poeta, la meva ha de ser doncs el català, no pas Catalunya. I, que ningú s’equivoqui, tampoc és ni de lluny la meva pàtria això que els profetes de la plaça Sant Jaume anomenen ‘la literatura catalana’. I encara menys en els temps de corren. Si bé és veritat que ha existit una Catalunya literària que vaig estimar i que encara estimo, no és menys cert que ja fa temps que forma part del meu passat i no pas del meu present. No vull tenir res a veure amb l’univers carregat de premis, creus i medalles de la cultura catalana d’avui dia. Jo escric per viure, ells escriuen per guanyar-se la vida o la foto. Jo, la vida, ja me l’he guanyat fa temps i la foto ja me la van fer quan era petit, anava de mariner i ben pentinat. Em sento contemporani de molta gent que escriu en català com jo i que la seva pàtria també és l’idioma en que escriu, com també em sento contemporani de molts d’altres que escriuen en anglès, en francès, en castellà o en mandarí.

Maig de 2005

30 haikus

Publico el bloc/joc: 30 haikus i us anino a participar-hi.

Instruccions per participar en el bloc/joc

En les entrades del bloc per comentar qualsevol dels 30 haiku hauríeu d’escriure-hi dos versos més de 7 síl·labes cadascun d’ells, amb la finalitat última de construir trenta renga (1) (3)

Què és un haiku i què és un renga?

A Wikipèdia podem llegir el següent text que subscric íntegrament:

“L’haiku (俳[hai]句[ku]), derivat de l’haikai, és una de les formes de poesia tradicional japonesa més esteses.

Abans de l’haiku, l’hokku va ser el primer vers de l’haikai no renga, A la fi de segle XIX, Masaoka Shiki (1867-1902) va separar l’hokku i va crear l’haiku per primera vegada. El primer escriptor d’haikus és Shiki, reformador de l’hokku.

L’haiku es compon de tres versos de 5, 7 i 5 morae (unitat fonètica similar, tot i que no idèntica, a la síl·laba), sense rima. Sol contenir una paraula clau denominada kigo (季語) que indica l’estació de l’any a la qual es refereix. Alguns consideren que l’haiku ha de combinar dues imatges diferents que es relacionen en el tercer vers i ha d’estar escrit en present i tenir una pausa (kireji) al final d’un dels dos primers versos. Totes aquestes regles són considerades de forma laxa i molts poetes les trenquen, especialment quan adapten l’haiku a altres idiomes.

Tradicionalment l’haiku, així com altres composicions poètiques, buscava descriure els fenòmens naturals, el canvi de les estacions, o la vida quotidiana de la gent.

En l’actualitat, se sol ensenyar a escriure aquests poemes curts en escoles occidentals, encara que d’una forma molt menys estricta, respectant-ne únicament el format sil·làbic.

En català un dels primers introductors dels Haikús fou Agustí Bartra, que en va traduir uns quants i en va escriure un recull anomenat Haikús d’Arinsal, de 1981.”

I si construíssim trenta renga o ampliacions d’aquests 30 haikus?

(1) El renga o cançó encadenada consisteix en un encadenament de tanka (2) per un grup d’autors. El sistema de producció conjunta es diu kyodo seisaku i està profundament arrelat en la tradició japonesa.

(2) Una tanka (o tannka) és una composició poètica japonesa. Significa “poema curt”. Podem dir que una tanka és una estrofa que consta de 31 síl•labes repartides en 5 versos plans sense rima seguint la mesura 5-7-5-7-7. La gràcia d’aquest poema és crear, en aquest límit d’extensió, una petita imatge ben suggestiva. Alguns consideren que és una ampliació d’un haiku.

(3) Entenc que les definicions tant de haiku, renga o tanka són susceptibles de ser discutides. Per exemple hi ha qui defensaria que els versos haurien d’estar repartits seguint la mesura 4’-6’-4’-6’-6’ (comptant així fins a l’última síl•laba tònica). I em sembla perfecte. Tradicionalment, en català, s’ha fet així. Jo prefereixo 5-7-5-7-7 morae. Jo no recito els haikus, els dic. Però aquest no és un bloc per discutir mesures sinó per crear un poema conjunt. Pel que fa a la resta, interpreteu tot plegat com més us convingui.

L’única regla que no puc permetre que ningú salti és:

Afegiu dos versos més de 7 síl·labes (morae) cadascun d’ells. La meva intenció no és seguir la mètrica catalana, en què es compta fins a l’última síl·laba tònica. El que pretenc és fer un calc dels haiku, renga i tanka japonesos per ser dits, no recitats.

(Afegiu comentaris –els dos versos que demano– només en els haikus, no en aquesta introducció. Si teniu preguntes sobre aquestes instruccions dirigiu-les a: pep.mita@gmail.com)

Volem votar el nostre alcalde

M'adhereixo al manifest 'Volem votar el nostre alcalde' que proposa BADALONA[..]2011 i que reprodueixo íntegre en el bloc.

Manifest en curs / adhereix-t'hi a: adhesions@badalona2011.cat.

Tots els mals de la democràcia es poden resoldre amb més democràcia (A.E. Smith)


Davant les informacions que asseguren que Maite Arqué, guanyadora de les eleccions municipals del passat mes de maig, deixarà el càrrec d'alcaldessa -poc més de mig any després de jurar el càrrec- per concórrer en una llista del Senat de les pròximes eleccions a Corts espanyoles, i que serà substituïda de forma interina per un altre regidor, el grup de badalonins i badalonines signants d'aquest manifest volem compartir amb la ciutadania les següents reflexions:

*Un alcalde ha de ser votat, com a cap de llista, pels ciutadans. Per bé que la substitució té ampara legal, creiem que no és legítima en clau cívica. Han de ser els ciutadans els que escullin la persona que els ha de representar, no les direccions d'un determinat partit polític. Una substitució d'aquesta mena només hauria de ser justificada per raons personals de salut o altres motius excepcionals.

*Aquesta pràctica, ja exercida en diverses ocasions en altres ciutats del país, suposa una afronta a la sobirania popular i només dóna arguments als que creuen que votar no serveix de res. Al capdavall, sembla ser més important el que es decideix en els despatxos d'un partit polític que a les urnes.

*Cal una política més participativa, on els electors tinguin més àmbits de decisió i més possibilitats d'intervenir. Això hauria de passar pel desbloqueig de l'actual llei electoral catalana que abordés, amb valentia, l'impuls de llistes obertes, de nous mètodes de vot i que regularitzés i facilités la figura del referèndum.

*La marxa de l'alcaldessa és una mostra més del gris moment que viu la nostra ciutat, amb una creixent distància entre part de la ciutadania i els polítics. A l'abstenció passiva s'hi comença a sumar una d'activa... un fet preocupant atesos els precaris resultats de participació de les eleccions del maig passat.

Per tot això, demanem:

*Al PSC i a Maite Arqué que reconsiderin la decisió.
*A CiU i ERC que no legitimin, amb els seus vots, l'elecció d'un nou alcalde que en cap cas s'haurà sotmès, com a tal, al veredicte de les urnes.
*A CIU, ERC i ICV que promoguin una moció en contra d'aquesta pràctica i impulsin, amb els seus vots, una consulta popular a la ciutat per valorar el trencament del compromís electoral.
*Als ciutadans i ciutadanes de la ciutat que subscriguin aquest manifest, o d'altres manifestos o accions en la mateixa línia si així ho consideren convenient.

Badalona, 11 de gener de 2008.

Trobada de blogers amb marca badalonina

Clica el dibuix i emmarca't!

Agradable trobada de blogers a l'entorn de la poesia editada aquests darrers anys en blogs amb marca badalonina.

Ahir a l'Espai Betúlia, convocats per Roser Amills, ens vam trobar uns quants blogers amb enllaç a 'El blog de poesia de Badalona'.

Allí vam debatre sobre el bé i el mal de l'arribada d'aquesta nova eina del blog ens les nostres vides. Uns, quasi professionals del tema com ara Enric Gil o Xavier Sabater, però també d'altres com J.M. Calleja, La maga despistada, Tals i Uribetty i segurament molts més que ara mateix no recordo, que utilitzem més aviat el nostre blog tan sols com a difussió de la nostra feina en el món de la poesia i la literatura.

Se li haurà d'encomanar a l'Enric Gil que construeixi una màquina per mesurar els egos dels poetes que tenim blog. Perquè, com molt bé va anunciar a la trobada, un bloger és un internauta amb un gran ego. Absolutament d'acord. Però jo afegiria, que un bloger poeta vindria a ser un internauta amb un doble gran ego. Però mireu, tothom sap que qui perd l'ego per l'identitat... Tranquils, doncs.

Enhorabona doncs a l'iniciativa de Roser Amills i companyia per la bona nova d'un espai de trobada en el món de la poesia a Badalona on la consigna ha de ser: jo t'enllaço, tu m'enllaces! Parlem d'Internet, que ningú pensi malament!

Tres poemes animats de Billy Collins

Penjo tres poemes animats de Billy Collins, 'el lleó literari' de la New York Public Library. M'acaben de comunicar que està fotut. Ànim, Billy!

Some Days



The Country



The Dead

L'aturada i les noves regles del joc

A veure. Aquest bloc darrerament ha estat poc postejat bàsicament per tres raons:

1. La llibertat de l'autor de penjar-hi els missatges 'com i quan' li sembli convenient. I és que hi ha gent que se'm queixa i em demana --alguns quasi exigeixen-- que hi pengi comunicacions més sovint o plegui (?), que permeti els visitants que deixin els seus comentaris als meus posts, que hi pengi més vídeos, que no n'hi pengi tants, que parli més de política...

Bé, paciència i bona lletra. Això és un espai de comunicació obert a tothom i ho continuarà sent, però hi ha un amo del tros, nens. Jo. I aquest amo accepta qualsevol suggerència que li vulguin fer, però cap imposició. I recordo que això mai ha estat un servei públic ni té voluntat de ser-ho.

2. El canvi en 'les regles del joc' a Internet i en el món de la comunicació privada --com ara en aquest mateix espai--, i també l'evident sotrac en el món de la comunicació pública --no només a Internet, sinó també a premsa, ràdio, televisió...--. 'El periodista' com a professional em sembla molt que ha mort o li falta poc. Entenguis bé, hi ha magnífics professionals del periodisme --i també de pèssims-- de la mateixa manera que en alguns pobles encara hi ha magnífics o pèssims professionals en posar ferradures als cavalls. Però la veritat és que poca gent utilitza prioritàriament el cavall per viatjar i encara menys gent utilitza només els periodistes, per més bons que siguin, per informar-se.
No és que el viatger que truca a la ràdio per dir-li a en Basses que el tren s'ha aturat sigui millor periodista que el conductor del programa de Catalunya Ràdio. L'un sense l'altre no tindrien sentit. Però la notícia la dóna el viatger, que precisament és el que no cobra, per més que ho faci voluntàriament i amb la necessitat urgent de que almenys algú l'escolti.
Un altre exemple. Els periodistes que informen específicament del món de la cultura ho fan bé o malament, però ho fan cobrant que és gerundi --jo mateix esporàdicament treballo de periodista que cobra, no me n'amago pas--. Però hem d'adonar-nos que molta gent que utilitza els blocs també informa --a vegades fins i tot millor--, però gratis. Això s'ha de revisar, no és ni just ni saludable viure enganyats. Com en el conte: si el rei va nu, va nu. No serveix de res fer veure que el veiem vestit. Però bé, em contindré una mica, els periodistes fa dies que es passegen en roba interior. Au, ja ho he dit.

Ni crec que perdi la feina en Basses ni penso que s'hagi de pagar el fotut viatger de RENFE pel fet d'avisar a la ràdio del seu infortuni. Tampoc crec que tots els 'bloggers' hagin de començar a cobrar un sou. No es tracta d'això. Però el món de la comunicació s'ha de revisar de dalt a baix, i sobretot s'ha de refundar 'la idea d'empresa de comunicació'. I és que en realitat ja està en marxa una gran operació de reciclatge i li agradi o no a qui sigui, s'està acabant el bròquil a velocitat d'espant.

3.La publicació en els propers mesos de dos llibres amb els títols provisionals de '30 Haikus i una cançó d'esperança' i 'El vuitè dia o la veritable història de Déu'. Tots dos publicats en un nou format més adient per aquests nous temps tan apassionants que ens està tocant viure i amb el preu inicial de 'la voluntat'.

Aviat donaré més notícies sobre aquest darrer punt.