Uf! Vaig dir jo...
Déu meu, quin descans. El MACBA, aquest gran desconegut en el món de l'art contemporani --quina paraula tan i tan arcaica, oi?-- pot encarar el futur encara que sigui amb un esquitx d'esperança.
Quan Manuel Borja-Villel va agafar la direcció del museu més ben amagat del món que s'anomena MACBA, aquella casa anava ja a la deriva. I és merit d'ell que agafés tots els barrufets que l'habitaven i l'enfonsés del tot. Ara se'n va al Reina Sofía, no sé si a enterrar el poc que encara hi queda allí. M'és igual. Se'n va. Algú dirà que el que vingui ho pot fer pitjor --difícil ho té!--, però paga la pena l'aventura.
A Barcelona hi ha molts equipaments que s'ocupen i es preocupen de l'art i ho fan bé. El Centre de Cultura Contemporània o la Fundació Miró, n'han estat un magnífic exemple. Ara, doncs, és un bon moment perquè els treballadors del MACBA es treguin la caputxa blanca, surtin del bolet on han estat visquent i descobreixin que no tothom és de color blau.
Més enllà del món barrufet que va crear Manuel Borja-Villel hi ha vida, gent contemporània. Traieu-vos la barretina blava! Alegria!
