divendres, d’abril 17, 2009

L'Orchestra Baobab de Tarascó a Badalona



Són del Senegal, d'acord. Però a les portes de Sant Jordi, l'Alphonse Daudet i en Tartarí amb el seu baobab de davant de casa se'ls haguessin imaginat al bell mig de la gascunya francesa.

A Paris, a les banlieues bleues són els reis absoluts de la nit. Treuen les cadires quan toquen. A veure qui és el guapo que s'està assegut escoltant els de la Baobab. Els comptacadires de l'Ajuntament de Badalona faran bé demà de comptar-les abans de que els de Dakar engeguin la seva màquina de swing-gumbo-rumba-soul imparable. Després hauran de començar a comptar culs movent-se.

La gent del Blues & Ritmes de Badalona torna a donar la campanada. Quan el concert de Me'Shell Ndegéoncello al Zorrilla em va enganxar davant d'un rayon de cd,s de jazz al Gibert Joseph de Saint Michel on les peces de la Baobab i les d'ella es donaven la mà amb descatalogats del Herbie Hancock. Cap problema, bona música sempre va plegada. Demà jazz del bo a can Zorrilla. Si puc m'hi passaré, ja seria la tercera vegada que els escolto en directe en un any, però si no hi sóc jo hi serà en Tartarí i l'Alphonse en nom meu, i per descomptat els lleons de l'Atlas. Compte amb el ritme!!!

dijous, d’abril 16, 2009

Narcís Serra i la seva Caixa



Suposo que quan en Narcís Serra diu "La meva Caixa va molt bé" és refereix a la 'seva' Caixa de Catalunya (?)

Fins ara coneixíem en Narcís per dues coses:

1/Quan era ministre de defensa tocava el piano fatal. Ho va demostrar per la tele, perquè no li quedés cap dubte a ningú.
2/Quan ha estat president de la Caixa de Catalunya ha cobrat les comissions millor que ningú. Ho demostra cada vegada que comprem una entrada pel servei de telentrada. 2.5 euros de comissió per tiquet.

Potser que algú li rebenti la Caixa i ens torni els quartos. Si cal ja li pagarem unes classes de piano, o si ni així, que es busqui un altre entreteniment l'homenet.

Un teatre públic buit és un frau de llei?



No, de cap manera. Però un teatre públic tancat sí que ho és. Els teatres públics amb els diners públics poden programar públicament el que els hi sembli millor. Però no poden tancar mai les seves portes a cap proposta de la mena que sigui. Poden prioritzar què volen i què no volen programar, però mai tancar la porta a ningú, perquè aleshores estan malversant diners públics. Només hi ha un possible motiu per negar l'accès a algú que vulgui ocupar un espai escènic i aquest motiu ha de ser sempre que, aquell dia i a aquella hora, ja hi ha programada una activitat que a la direcció del teatre li ha semblat millor. Punt.

Així que o bé no hi ha teatres públics al nostre país o si n'hi ha contínuament malversen fons públics, o sigui diners de tots, però sobretot diners meus!

L'argument que fan servir sovint és la possible poca qualitat de la seva programació si obrissin les portes a tothom que vulgués accedir als seus espais. Correcte. Però s'obliden que tots els euros amb que es financen les suposades activitats són iguals davant la llei.

Els que maneguen els fons públics millor farien en deixar de comptar les cadires buides dels seus teatres i començar a comptar els dies de l'any que tenen les portes tancades.

Els responsables del Théâtre du Châtelet de Paris, on la qualitat del que s'hi programa em sembla que queda fora de cap dubte, en motiu de la representació de 'Die Feen' de Richard Wagner, va programar fa just dues setmanes una representació amateur de final de curs de les escoles per a no professionals de la regió de Paris. A les 4,30 van obrir les portes als pares i a les 20 hores al preu de 7 euros van obrir les portes a tothom. Jo vaig ser a la representació de les 20 hores de 'Swing Street'. Actors amateurs amb músics i director d'escena professionals van produir de luny el millor musical que he vist aquest any. I creieu-me, n'he vist molts de musicals.

Quan els directors de teatre o els responsables de la gestió cultural de la meva ciutat, però sobretot els del meu país, em parlin de que tenen les butxaques buides millor que es treguin les ulleres. Als que ens deuen tants diners des de fa tant de temps a vegades perdem els nervis.

dimecres, d’abril 15, 2009

Quan diuen tusgsal volen dir tussa

Els tentacles de la tussa


I és que la tusa... Catalanitzem-la? Vinga!
La tussa, o les tusses són el transport públic per exel·lència de Badalona. Qui, a Badalona no ha pujat mai a una tussa? Però no només això. Durant molts anys les llistes del partit més socialista de la ciutat estava formada per un número d'aspirants a regidor tal, en que es tenia molt en compte qui era tussero i qui no. Qui era casquetista i qui no. Era vox populi. Les coses han canviat bastant darrerament. Ja tots pugen a la tussa avui dia. Però s'ha de dir que a una tussa conduida pel mateix pastor, sí, però amb molta més humilitat.

Jo crec que encara que sigui simbòlicament les coses van canviar precisament quan algú va tenir la pensada d'enviar Caterina Mieras, casquetista de pro, com a Consellera de Cultura a la Generalitat. Un polític sauri conegut de tots em va dir: "No la coneixíem de res, Pep". "Bé, ja la coneixereu, ja la coneixereu, Joan" li vaig dir.

Al final la van conèixer. I al final hem decobert que aquest Joan també s'havia de conèixer. Com canvia la gent amb casc! El temps acabarà fent bona la Caterina Mieras, m'hi jugo el que vulgueu. En quan al polític sauri ja no n'estic tan segur. Però mentre el casquetisme guanyava cadires a Badalona, el cert és que perdia graus a la Generalitat de les corones d'espines, recordeu?

Millor invertir en autobusos que en pisos, no? El temps posa a tothom al seu lloc.

Ara, algunes tradicions no es perden. Si entreu a les oficines de l'Ajuntament algun divendres per la tarda encara sentireu algunes veus que s'acomiaden pel fi de setmana amb la típica salutació: "Sábado, sabadete?" I l'altre, "Fermín Casquete!!!"

Els pirates de l'Ajutament de Badalona



L'empresa més gran que hi ha a la meva ciutat és l'Ajuntament, en el meu país és l'administració pública de la Generalitat, a Espanya ja m'he perdut, a Europa és directament Suïssa i en el món és la banca. I tots formen una sola empresa i un sol poder i darrerament ens ho han demostrat amb fets.

Per què, doncs, tenim aquesta fixació amb les corrupteles que ens són més properes? No seria lògic que ens emprenyés més la pirateria de la banca que no pas la dels afeccionats de pa sucat amb oli del nostre respectiu ajuntament? La resposta no està en el vent sinó potser en la nostra part gamberra que ens porta a ficar-nos amb els més petits.

A veure... Si patètic és que una ciutat de més de 200.000 habitants tingui només un teatre, més patètic és que en els teatres del meu país sintonitzin les televisions del gran imperi americà i anglosaxó per saber què programar, oi?

Però bé, inconscientment els pirates per un cantó ens agraden i per l'altra ens fan una mica de por. Odio et amo. El programa televisiu 'Polònia' ens diverteix perquè fan conya amb els pirates que ens són més propers, si es fiqués sempre amb la gran banca ens acabaria aburrint.

Tot això i una certa complicitat per part nostra en les seves malifetes, també s'ha de dir. Ja fa temps que vam tirar la primera pedra i va resultar ser un boomerang que ens va estabornir, compte!

Alguna cosa falla, però, quan els pirates de l'ajuntament de Badalona són més pobres que els que ens guanyem la vida honradament. Però molt més pobres! Són pirates amateurs? On està la trampa? Doncs que els diners que deuen que són molts, els devem nosaltres, vet aquí. I els acabarem pagant nosaltres no la banca suïssa.

Que hem de fer? Vendre la ciutat a anar a lloguer.

He decidit reprendre el bloc


Amb una certa desgana, potser cansament, l'octubre passat vaig decidir deixar de penjar escrits en aquest bloc. En realitat, fins i tot tenia la necessitat de deixar d'escriure aquí. El fet de fer-ho en anglès en un altre lloc i amb un altre nom, i a jornada completa com aquell qui diu, ajudava molt a decidir-se a baixar la persiana d'aquest bloc per quan vinguessin altres temps.
Ara, que ja he vist que el nom de Pep Mita viu perfectament dissociat i sense punts de contacte amb l'altre pseudònim que viu dins d'en Josep Maria Busquets, vull tornar a passar comptes. Escriure és passar comptes. I aquesta vegada quasi exclussivament amb la política i els polítics del meu país.
Continuaré sense acceptar comentaris als meus posts. Ja hi ha altres blocs meus on podeu comentar el que vulgueu. Aquí no. A la meva llibreta, quan anava a escola, només hi escrivia jo i això continua igual aquí.
Comencem.

dilluns, d’octubre 27, 2008

That's all folks!

El fet de portar diversos blogs que no tenen res a veure ni amb Badalona ni amb Catalunya --i que són en anglès--, signats amb un altre sobrenom que ara mateix no crec convenient relacionar amb el de Pep Mita --Boris Vian va firmar en més de 400 pseudònims!--, ha fet que no pugui afegir regularment posts en aquest bloc. O millor encara, que m'ha fet molta mandra. Quan tinc una mica de temps lliure no em ve de gust distreure'm escrivint en un blog meu ni en pintura!

A més si vull dir alguna cosa de 'Badalona' i els seus voltants ja ho faig regularment, ja sabeu que tenim amb la Teresa, tvb1minut. El format m'atrau molt més.

O sigui que fins que que no passi l'oratge, aquest filmet del meu millor amic de ficció explica perfectament el meu darrer comunicat (en aquest espai).




Ens veiem en altres llocs de la xarxa!

dissabte, de setembre 13, 2008

Sisplau, no ho digueu a ningú (La forquilla cultural)

En aquests temps de crisi econòmica els ajuntaments han après ràpidament a conjugar el verb arruïnar-se.
Vaques flaques per les guardioles municipals, que pel que fa al món de la cultura significa: encara canten més bastos!
Hi ha un secret, que alguns hem guardat ben amagat durant molts anys, que pot ajudar a fer passar amb més alegria la devallada d'actes que ens espera. És la forquilla cultural.

Però, sisplau, no ho digueu a ningú... Penseu que quants menys ho sàpiguen, a més tocarem, ja m'enteneu.

dilluns, de setembre 01, 2008

Les 7 preguntes publicades al magazine In·Cultura

Darrerament no em ve massa de gust parlar de política cultural a Badalona. Tot i així vaig aprofitar el fet de que el magazine In·Cultura em proposés 7 preguntes pel seu número d'Agost per despatxar-me a gust. Aquí penjo les preguntes i les respostes.

La porta ideal per a la Regidoria de Cultura de Badalona.
Manés qui manés, hauria de ser aquesta.



Què aporta el departament de cultura a l'activitat cultural de Badalona?


Res. Si l'anomenéssim bé, departament de comissió de festes de Badalona, aleshores fins i tot exel·liria en la seva tasca, però com a gestors de cultura són un niu de pols. Per repartir subvencions no cal una regidoria i en quant a edicions fet a mà, la nostra editorial, s'ha demostrat que no va estar una bona idea anar-nos posant pals a les rodes, ja que no els va servir de res: vam continuar fent la nostra tasca, bé o malament. Les seves picades de mosquit emprenyen, però poc més.


Quines mancances trobes a faltar a Badalona perquè la cultura pugui engrescar a la ciutat? Difusió, espais accessibles, promoció, formació, creació, poca assistència...?


Totes elles i cap. M'explico. La cultura que surt de la societat civil que la gestiona, ja engresca a la ciutat en la mesura que poc o molt ja arriba a qui va dirigida. És correcte pensar que qualsevol cop de mà pot ajudar, però segons de qui vingui el cop de mà pot ésser pitjor el remei que la malaltia. Hem de demanar que les institucions facin pista als creadors. I si saben llegir i escriure, doncs que ajudin, però només si saben llegir i escriure, d'acord?


Dels avatatges de la ciutat en aquest sentit, en parlem o no?


Sí, Badalona en ser un barri de Barcelona té molt de guanyat de bell antuvi. Però no hem d'oblidar que Barcelona només és també un 'barri' d'Europa, del món en definitiva. La seva situació és perfecte, si l'aprofites, la promoció, la formació, la difusió... tot ve donat. Excepte, és clar, la creació, per això no hi ha solucions màgiques: o tens imaginació o no en tens. Punt.


L'Ajuntament fa tot el que hauria de fer? I el públic? I les entitats?


Anem a pams. Pel que fa a l'Ajuntament ja he deixat clar abans el que en penso. Pel que fa a la cultura, no és que juguin a una altra lliga diferent a la que juguem alguns, és que juguen a un altre esport. Són literalment marcians, ésssers d'un altre planeta on la cultura es mesura a cop de talonari. La imaginació no és el seu fort. Pel que fa al públic, jo no crec que hi hagi un públic badaloni específic. El públic és universal i no se li por demanar que militi en res, al públic un se l'ha de guanyar. I finalment, les entitats. Bé, a les entiats no se'ls pot demanr més del que ja fan, només se'ls pot donar les gràcies i ja està.


El fet de trobar-nos al costat de Barcelona, és una sort o un 'handycap'?


Ni una cosa ni l'altra. És una realitat amb la que hem de viure. I pel que fa a molts de nosaltres, com ja he dit abans, és una inmensa sort. A més, no només estem al costat de Barcelona, estem al costat de tot el que vulguem. Jules Verne estava al costat de la lluna, al costat del centre de la terra, a cinc setmanes en globo de donar la volta al món en vuitanta dies... La recepta només és una: imaginació.


Quins beneficis aporta la cultura a una ciutat?


Una ciutat és cultura o no és res. Els clàssics deien que qualsevol cosa és o bé cultura o bé natura. Una ciutat és doncs cultura. Per cert, no li vindria malament una mica més de natura a Badalona. I pel que fa els beneficis que aporta la cultura a una ciutat em sembla que ja ha estat contestat, però ho diré més clar: la cultura és el carnet d'identitat d'una ciutat. Sense cultura les ciutats no tenen DNI propi.


Pensant en termes econòmics, és un benefici o una despesa la cultura?


La cultura mai és una despesa, sempre és un benefici. Perquè els teatres, els llibres, la pintura, la música són beneficis econòmics fàcilment demostrables. Però també és cultura i benefici el comerç, la industria, l'esport. Sento repetir-me però el que dóna més beneficis a llarg plaç és la imaginació, o sigui l'exercici pràctic de la cultura, però això ho contestaria més bé Leonardo Da Vinci que no és veritat que estigui mort, la seva petjada la podem trobar en moltes més coses de les que ens pensem. Facint-se un favor: imaginin.

dimarts, de juliol 15, 2008

Quina crisis? A descansar! Si podem...




INSANE wave pool in Tokyo. Where's the water?


A descansar!

dimarts, de juny 24, 2008

El "habitatge de qualitat" tenía un precio

A Ennio Morricone



“La buena, el feo y el malo, por un puñado de dólares vendieron su tierra al diablo, olvidando que ‘el habitatge de qualitat’ tendría un precio muy caro: su soberbia y su codicia“.

I si voleu veure “el antes” i “el después” dels terrenys en qüestió visiteu aquest enllaç a la web de la immobiliària.

Però, mentre, ningú pensa netejar l’abocador? Ni la immmobiliària ni l’Ajuntament?

Quin desori!

Que després no diguin que fem demagògia!

dijous, de juny 12, 2008

Dalt La Vila i El Nen Dels Globus No Callen!


el nen dels globus

a badalona
els nadons sense son
no es xarrupen el dit
i guiats per l'instint
abandonen el llit
fent volar matalassos

d'amagat o de nit
si sortiu al balcó
els veureu navegar
perseguin un estel
que s'amaga amb recel
de l'oblit dels més grans

és el far dels menuts
que enlairat amb el vent
dalt la vila els aguaita
fent l'ullet a llevant
la drecera senyala
per volar o somiar
la ciutat dels infants


Poema publicat a El cabàs dels micacos, llegendes de Badalona, Edicions El Mèdol, 2001 i també a Poemes sense pedals, Pont del Petroli, 2004



El poema el nen dels globus, que encapçala aquest post, i Assaig de Càntic a la cova del Parc Güell es llegiran en l'acte del dia 13 de juny a les 8 del vespre a la Rectoria de Santa Maria (C/ de Dalt) de Badalona.


Campanades a Dalt La Vila (Poema Oratori)

En un barri de Badalona, Dalt la Vila, elements estranys en forma de bancs i fanals del futur, trenquen la fesomia de les seves places i carrers.



dimecres, de juny 11, 2008

diumenge, de juny 01, 2008

Horitzó TV convida tvb1minut a rodar un fimet en directe en el plató del carrer Hospital de Barcelona



Horitzó TV, mostra i punt de trobada mundial d’agents i de propostes televisives alternatives que emeten via analògica i digital, convida
tvb1minut a rodar un filmet en directe en el seu plató.

El dia 11 de juny a les 6,30 de la tarda i en el mateix plató en que Horitzó TV emet diariament en directe i amb presència de públic de 18h a 21h des de La Capella --en el carrer Hospital, 56 de Barcelona--, tvb1minut rodarà el seu primer filmet en directe de la seva curta història:

Badalona també existeix!


L'acció, que es podrà veure en directe per internet i en el mateix plató de televisió, la protagonitzaran:

Martí Serra, al saxo
Agustí Argelich, a la handycam
Oriol LLadó, al boli i al full de paper
i Pep Mita, a la creac
ió

Per altra banda ha estat afegit un nou filmet llargmetratge de 3 minuts en el bloc de tvb1minut:

Jo no em dic Paquita, ni aquí ni a la Xina Popular

(Dedicat a Capri i a Carod Rovira, dos dels còmics més entranyables que mai ens ha donat Catalunya).
El telèfon, l’instrument de comunicació més popular dels nostres dies, pot esdevenir un malson en segons quines circumstàncies.

Els filmets convidats a tvb1minut pel mes de juny són:

The Switch i Seeking You de Vancouver Film School (VFS)

dimarts, de maig 27, 2008

L'Indiana Jones em deixa estabornit...



Li dono la raó a Sean Connery, quan per passiva i per activa, en el darrer lliurament de la saga de l'Indiana Jones limita la seva participació en l'irònic funeral que l'Spielberg ha perpetrat al seu heroi, en una fotografia en una taula del despatx del professsor aventurer. La pel·lícula, d'entreteniment --que d'això es tractava, no?--, em va estabornir a la butaca dels Icària, de tal manera, que en decantar-se el meu cos més enllà de la base de la cadira va desplaçar-me el cul i provocà que de la meva butxaca rajessin uns quants euros cap al terra de la sala, que amb el seu clinc, clinc, clinc... van desvetllar a dues senyores que tenia al darrera --demano disculpes--, a la vegada que van arrencar alguns tímids aplaudiments (?).
La peli, tot i que té unes quantes bones escenes d'acció i certa conya amagada, acaba sent letal per culpa de la seva durada i uns guionistes més preocupats en fotre conyeta que en construir un guió sòlid. A les mans d'un Raoul Walsh en 20 minutets hagués quedat enllestida i totes les criatures haguessin sortit del cinema donant fuetades imaginàries.
Però bé, com hi ha gustos per tothom, deixo dues opinions absolutament contràries expresades en dos blocs completament diferents, però no pas contraris! La primera opinió, en un blog que parla sovint de cinema, el de l'Oriol LLadó i la segona, en un espai dedicat exclusivament a la crítica de cinema i que sovint fueteja pelis amb una certa "bona" mala llet, el de la 3A.

Diu L'Oriol:

"Memorable. Uns pocs minuts de cinema majúscul, que fins i tot ens permeten oblidar un desenllaç que peca del mateix que fallen les altres pel·lícules de la sèrie: aquest excés de sobrenaturalisme efectista, desprovist de tota ironia, massa seriós i transcendent!"

Diu la 3A (que queda clar que no oblida el desenllaç ni res de res):

"L'última aventura de l'Indiana Jones no aporta res de nou. La pel.lícula no té ritme, no hi ha tensió, és nyonya, no hi ha sorpreses, tot es veu a venir, els acudits s'han quedat antiquats i d'aventures... poques. I dura dues hores! L'Indiana no s'ha fet gran qui s'ha fet gran és Spielberg. I un zero per als guionistes."

Les dues opinions són bastant contundents, no trobeu? Però, l'Indiana continua despertant entusiasme! Això és bo!

dimecres, de maig 14, 2008

A favor del cinema en versió original


L'herència del franquisme es veu que ens afecta molt més del que ens pensem. El cinema català, si és que es pot anomenar així al poc cinema que es fa a casa nostra, està malalt. No és mort del tot, però sí que bastant malalt. El seu gran problema no és pas la llengua en que es parla --el castellà--, que també, sinó senzillament una barreja de tansemenfotisme a l'hora d'anar a veure'l per part del seu públic natural, l'autòcton, el barretinaire, i també una manca de qualitat tan gran que sovint fa una mica de vergonya reconèixer-la. Però les coses són com són. Cap país està obligat a destacar en totes les branques de les arts oi?

Els polítics quan pensen en el nostre cinema pensen més en la llengua en que és parlat que no pas en la seva qualitat, però. Moltes de les poques pel·lícules que es fan a casa nostra són parlades en castellà, és veritat. Però no totes. Perquè malgrat tot, encara n'hi ha que es roden i fins i tot s'estrenen parlades en català. Fan bé els polítics de subvencionar productes, alguns d'ells prou respectables, però que en la majoria dels casos destaquen per la seva mediocritat, pel sol fet d'estar parlats en català? Potser sí. Jo preferiria que invertissin els meus diners en una altra cosa de més profit i que ens interessés més a mi i als meus conciutadans. Però bé, si políticament no es pensa així, ho respecto.

El que ja no respecto gens ni mica és que una altra pel·lícula forània, parlada en una llengua també en perill de desaparèixer es dobli al català. Que ho facin amb les pel·lícules parlades en anglès, alemany o francès tampoc em sembla bé, però el que ja em treu de pollaguera és que una pel·lícula parlada en danès o flamenc es tradueixi al català i s'apel·li a la defensa de la llengua catalana, convertint la malifeta en un pas endavant per la nostra cultura. I l'altra llengua? I l'altra cultura que esclafem? Ens agradaria que el poc cinema en català que es fa quan es projectés fora de casa nostra perdés el seu tret principal, el seu idioma, el català? Oi que no?

L'herència del franquisme es veu que ens afecta molt més del que ens pensem. Sembla mentida que gent que s'autoanomena nacionalista es dediqui a liquidar altres llengües minoritàries i clami al cel quan es discrimina a la seva. Tant li fa massacrar amb el castellà o fer-ho amb el català.

Carod, Saura, Montilla, us ho heu de fer mirar!

dimarts, d’abril 29, 2008

De Brooklyn a Sant Andreu hi ha dues passes o poc més

Aula d'informàtica del Col·legi Sant Andreu de Badalona

Alumnes del BAM de Brooklyn rodant al carrer

A la Maria li costa senyalar amb el dit on es troba Badalona, en una aula d'informàtica del BAM, mentre un profe que li diuen "Larrybird" desespera (Tranqui Larry, que tot arriba...)

Ràdio Sant Andreu en plena entrevista en el programa "Qüestió de Pilotes"



Relativament en pocs dies he passat d'una classe en el B.A.M. de Brooklyn a una altra en el Col·legi Sant Andreu de Badalona. Per motius diferents el tema del cinema i la poesia visual hi han estat presents en ambdues trobades. Totes dues escoles m'envien informació de les respectives activitats que es van produir en la meva visita.

M'adono que una vella sentència que sempre m'ha rondat pel cap és plenament vigent en les fotografies que rebo: Per sort, les coses les fa molt més sovint "qui vol", que no pas "qui pot".

Em sembla fantabulós!

dimecres, d’abril 23, 2008

El caminant i el mur de llibres



Versió lliure i representada del poema de Salvador Espriu, "Assaig de càntic en el temple" del llibre "El caminant i el mur", en motiu de la celebració de la diada de Sant Jordi de 2008.

dijous, d’abril 17, 2008

Martí Serra rocks the house!

Encarnació de Monk encaminant-se cap al teclat d'un piano

Tothom sap que Thelonious Monk és un personatge de ficció. La data de naixement encara està per descobrir, perquè és un músic que va venir del futur i se n'hi va entornar. Monk és un geni del segle XXII com li agrada repetir a Jason Moran. Però aquesta nit ha tornat a fer-se present i ha enviat tot el que creiem saber del jazz català a fer punyetes. Perquè ara resulta que el jazz català encara està naixent! --The best is yet to come, folks!-- I perquè quedés constància de tal fet ho han enregistrat!

Martí Serra al saxo tenor, Rai Ferrer al contrabaix i Xavi Maureta a la bateria l'han portat a la Jazz Room. I d'on l'han tret? No és gens senzill contestar a aquesta pregunta... però crec tenir la resposta. Thelonious Monk s'ha aparegut repetides vegades tot i ser una il.lusió del futur, i aquesta vegada puc afirmar que el fantasma venia del Carnegie Hall, concretament ha estat teletransportat des del dia 29 de novembre de 1957, on ell mateix i un jove que prometia molt anomenat John Coltrane, van fer Bye-Ya! a l'auditori del carrer 57 de Nova York. I Bye-Ya! han fet avui a la sala del carrer Vallmajó de Barcelona els tres músics de l'escuderia del Fresh Sound New Talent --New Talent? Talent coming from the outer space, folks!-.

Si Jordi Pujol hi posa l'ull és que els músics hi posaran la bala! --You can bet on it, man!--

dimecres, d’abril 16, 2008

Felicitats al Festival Internacional de Filmets de Badalona i a TV Badalona!!!




Felicitats al Festival Internacional de Filmets de Badalona i a TV Badalona!!!

Primer:

Felicitats al Festival Internacional de Filmets de Badalona, pel seu espai a la web, que tot i que no és nou del tot, comencen a poder-s'hi veure alguns curts relacionats amb el Festival Internacional de Cinema de casa nostra i la cosa fa tota la bona pinta d'anar creixent perquè els internautes anem gaudint, encara més, d'aquest clàssic entre els clàssics del món internacional de l'audiovisual.

Festival de Curts que aquest any tindrà lloc del 14 al 22 de novembre i on, com sempre, hi podrem veure del bo i millor del cinema independent d'arreu del món, o sigui, del CINEMA.

I segona felicitació:

A TV Badalona i Badalona Comunicació pel seu nou espai a la web, àgil i de fàcil accés, ben dissenyat i elegant. Els que en som clients habituals agraïm l'afany de posar-se al dia de TV Badalona i la facilitat amb la que a partir d'ara podrem consultar la graella d'aquesta televisió local, que moltes altres poblacions ja voldrien tenir.

Tots dos espais queden enllaçats desde avui tant en aquest bloc, com a tvb1minut.

I no oblidem la degana de casa nostra: Vilaweb Badalona TV!!!