Nosaltres, la gent de Terrassa venim de tot arreu. Parlo dels que ens agrada el jazz, és clar. I per aquestes dates hi anem més sovint. És la temporada del festival de jazz. I ja en portem 27!Quina diferència passar-t'ho pipa en un concert de jazz després d'endrapar-te una truita bebop amb pà amb tomàquet, acompanyada amb una copeta cava Gramona i pagar 30 euros per veure un concert a primera fila a, posem per cas, pagar 70 euros per una platea al Palau de la Música i acabar no-sentint --què els hi passa als enginyers de so del festival de jazz de Barcelona?-- un concert encarcarat.
Però, a vegades, ja no és qüestió del preu o del lloc, sinó de la nit. Per exemple, aquella nit que a les 12 en punt, Ray Brown va para de tocar i ens va obsequiar amb el Round Midnight més impressionant que he sentit mai. O aquell tour del 1979 del quartet de Milt Jackson amb el Monty Alexander, Mickey Rourke i Ray Brown, que tocaven peces de Thelonious Monk i en Tete Montoliu a primera fila, entre el públic, cantant primer discretament i després a plè pulmó, va acabar dirigint-los, com qui no vol la cosa, amb la seva veu.
Doncs, ahir va passar una cosa semblant. Martial Solal va reinventar el medley. Déu meu! Tothom sap el que és un medley, oi? Doncs ja no. Martial va agafar 25 peces de l'Ellington i les va tocar en 10 minuts i va contruir un silenci entre els que hi erem que ens durarà anys. Costa emmudir la Nova Jazz Cava, però quan ho aconsegueixes passes al record col·lectiu d'un poble i això ja no s'esborra.
They can't take that away from us!!! que diria l'amic Gershwin.
La gent de Terrassa som de tot arreu, els que ens agrada el jazz, és clar. I ahir, ens va tocar el gordo.
Torna. Martial, torna! Que ja ets de Terrassa, home!
