De totes les estàtues de la Rambla, la primera que van plantar i la més atrotinada és la de Colón. Les altres, les descendents, fan joc amb els turistes que es peguen per fotografiar-les. Va com va. El producte típic de Barcelona és el barret de mexicà, les manoles i els toros. 'Ai Barcelona, quin gran poble!' dèia el meu avi que era d'Alcarràs.
I mira que m'agrada molt la ciutat de Barcelona, sense conya, una de les millors que hom pot visitar. Però és un grandíssim poble! Les infrastructures culturals, la seva fesomia, les seves olors, les seves cuines, tot, tot, traspua modernitat. Ara, els habitants, les forces vives i els que els manen són de guàrdia civil, mossén i jutjat de guàrdia. El meu avi ja s'ho ensumava i encara no coneixia el cas Millet, o sigui, el cas del ciutadà més emblemàtic d'aquesta gent que parla amb la 'a' ben oberta. Bona gent, però fàcil d'enganyar amb quatre posats ben estirats.
Badalona, que també és un poble, perquè la gent pel diumenge encara es muda per passejar per la Rambla, no ho és tant. Discutim molt i sovint per no resoldres res, però tenim unes ganes de capital que no ens les aguantem. Mira si en tenim de ganes que ara ens hem cregut --o ens han fet creure-- que som la Capital de la Cultura Catalana. Tremola Barcelona. Les coses les fa més aviat qui vol que no pas qui pot.
(*)Per cert, encara que us vinguin ganes de pujar a Colón com el personatge de la foto, no ho feu. Erik Satie ho fèia amb la Tour Eiffel que detestava, perquè dèia que pujant-hi era la única manera de contemplar Paris sense veure la ferralla. Ell ho tenia més senzill, hi pujava i ja està. Nosaltres, per més que ens hi posem, encara ens quedarien totes les altres andròmines a ran de terra. No tenim res a fer.
