divendres, de maig 29, 2009

Votar o no votar, aquesta és la qüestió


Dues persones, dos ciutadans, es troben en un bar i en comptes de parlar del temps o del futbol, parlen de votar.

Abans la pregunta era: A qui votaràs?

Ara la pregunta és: Votaràs?

Després d'obtenir la resposta, tant si és sí com si és no, un regitzell d'obvietats són etzibades amb cura, mirant de no espatllar les canyes que s'estan fotent.

Les obvietats --que per a mí no ho són gens-- es deixen anar sense massa convenciment:

1/Els polítics tots són iguals, què hi vols fer?
2/S'ha de respectar el que pensi la gent, sigui el que sigui.
3/Jo no aniria a votar, però per respecte al molt que ens ha costat la democràcia...
4/Hem de votar la opció més útil i deixar-nos de romanticismes.

Jo no penso així. Per mi la cosa està d'aquesta menera:

1/Els polítics no tots són iguals, acostumen a ser mediocres, però no iguals. N'hi ha que saben llegir i tenen idees i n'hi ha que no.
2/No s'ha de respectar per res qui vota el PP per exemple. Allà encara hi ha gent que són responsables de fusellar el meu avi. No els dec cap respecte.
3/Democràcia no és anar a votar el menys imbècil de la cua. Democràcia és poder votar o no, però només la opció que ens sembli que va amb la nostra manera d'entendre l'organització de la societat.
4/No s'ha de votar la opció més útil o sí, depèn. Què vol dir útil? Si votar útil vol dir votar el que ens serveixi millor als nostres propòsits i a les nostres idees, d'acord. Si vol dir votar una determinada opció perquè no surti la que ens emprenya més, no. Això és pura covardia, de gallines vaja.

dimarts, de maig 26, 2009

Neix l'Home Nou a Badalona


Gràcies al meu informant Edu i a una voluntariosa corresponsal fotògrafa m'avenço una vegada més als atrotinats mitjans de comunicació oficials de casa meva, Badalona, i confirmo que l'Home Nou ja ha aperegut al Parc de Serralada de Can Parera.

Davant l'apocalipsi que anuncien els cartells d'estètica estalinista que estan embrutant tota la ciutat amb l'excusa de les eleccions europees, l'Home Nou ha nascut. Bé, no ens precipitem, l'Home Nou està creixent.

Quan uns posts més a sota vaig donar la primícia del nou parc badaloní molts s'ho van prendre a conya, ja ho ser. Cap problema, també se'n fotien de l'Edison i mira ara.

L'Home Nou s'haurà de regar --atenció divisió de parcs i jardins!-- i s'haurà de regar a consciència si no volem que acabi com una regadora. Si neix per il·luminar-nos benvingut sigui, perquè falta ens fa. Només demano que no se'l tracti com a l'E.T. Raons no li faltaran per voler tornar a casa seva...

Home Nou: si et plou mediocritat a dojo, fes-te el fort! Quan passin les eleccions, si passen, estaràs més a gust potser. Aguanta i resa! N'hi ha molts que et necessitem, ara no ens deixis sols.


dimarts, de maig 19, 2009

El joc de Badalona: estàs a punt?



Una de les millors iniciatives culturals amb cara i ulls que estan engrescant a la gent de casa meva darrerament és El Joc de Badalona.

El joc que es desenvolupa en una plana web parteix d'una proposta senzilla: a pregunta per dia i descansant el diumenge, s'ha de triar durant tot el mes de maig la resposta correcte d'un ventall de tres opcions. Les preguntes estan totes elles relacionades amb Badalona i qui vol jugar només s'ha d'inscriure a la web. Fàcil, no?

No tant! No em refereixo a les preguntes i respostes, que també fan gratar la closca, sinó a la pensada del joc en sí. Perquè resulta que tothom sap la fòrmula de la sopa d'all de la cultura popular, però a l'hora de la veritat pocs la porten al lloc que li pertoca. El Joc de Badalona és competitiu, requereix un esforç, però a la vegada és clarament lúdic i gaudeix d'un sentit de l'humor que t'atrapa i que sovint manca a propostes culturals més pomposes que es queden en fum.

Felicitats als burots inventors! I compte, que a casa juguem tots i anem a sac a pel premi de les patates fregides. No és broma!

dimarts, de maig 05, 2009

A Badalona es descobreix un nou parc!



És ben veritat que la premsa badalonina va de capa caiguda. Sort en tenen els badalonins dels blocs!

Que en plenes Festes de Maig un grup autoanomenat 'Guerrilla Jardineria' descobreixi i inauguri un nou parc a la ciutat i que ningú li doni cap importància demostra fins on ha arribat la despreocupació de l'administració per les coses bones que passen a casa nostra, el tansemenfotisme de molts dels meus conciutadans i la manca de vista de molts periodistes massa encastats, ara ja sí, a la classe política que figura que critiquen.

El parc en qüestió que jo batejo, Parc de Serralada de Can Parera --la comissió de nomenclàtor municipal vol anomenar-la Plaça Can Parera, allà ells!--, està en les seves beceroles, però temps al temps. A Julio Cortàzar li hagués agradat estar present en la descoberta. No ha pogut ser. Però la continuitat dels parcs és imparable. I Guerrilla Jardineria està clar que n'és concient;-)))


dimarts, d’abril 28, 2009

Llegir és sobretot rellegir.



Llegir i observar, o llegir i mirar.

Sembla que tot passa molt ràpid, potser massa, i cal aturar-se de tant en tant. No tant per mirar enrere, sinó més aviat per pensar el que hem vist, el que hem llegit, el que hem viscut.

De la mateixa manera que un quadre, un arbre del camí o l'horitzó del mar ens semblem objectes de la nostra mirada que paga la pena repetir les vegades que faci falta, amb els llibres molta gent es comporta molt diferent.

La mateixa persona que visita diverses vegades --les que faci falta!-- un museu, un passeig i la cinquena simfonia de Beethoven, quan acaba de llegir un llibre que li ha agradat especialment, ni se li passa pel cap repetir l'experiència.

La gent no rellegeix per costum. Si a la gent que li agrada el cd dels 'Manel' els hi pregumtem perquè no es cansen d'escoltar les mateixes cançons una i altra vegada, ens contestaran que és perquè el agrada molt.

La mateixa gent, en canvi, sovint ens dirà que els ha agradat molt l'últim llibre que han llegit --"quina llàstima que ja s'ha acabat..."-- però es veuran amb la impossibilitat de rellegir-lo o bé tot seguit o més endavant. Per què? Perquè en tenen molts més per llegir i no es pot perdre el temps rellegint.

Llegir no és llegir un munt de pàgines diferents i si és possible ràpidament, de la mateixa manera que mirar no és mirar contínuament coses diferents a una velocitat d'espant.

Un llibre escrit en una sola tarda no és millor que un llibre escrit en un any. I d'un llibre llegit tres vegades en tres moments diferents de la nostra vida en podem treure molt més que de 100 llibres llegits una sola vegada i depressa. Tossuts, però, molts pensen que s'ha de llegir a la velocitat de la llum, acumulant pàgines i més pàgines. I corren el perill de quedar-se sovint a les fosques.

Llegir és sobretot rellegir.

dimecres, d’abril 22, 2009

Alguns consells pels llibres de Sant Jordi



Ara ve Sant Jordi, oi? Bé, doncs és molt probable que us arribin un munt de llibres que ni tan sols us havia passat pel cap que necessitàveu tenir. No passa res. Us els han regalat de bona fe. Heu de carregar amb el pes de la cultura que us ha caigut al damunt, perquè un llibre no és un objecte qualsevol, a dins, amagat entre qualsevol dels seus fulls hi podeu trobar un tresor. També un rave, és veritat. Però heu de ser positius i pensar sempre que us entopareu amb el tresor. Guardeu tots els llibres que us hagin regalat, però no cal que els llegiu tots a la vegada!




Si sou dels que sabeu llegir, trieu-ne un qualsevol. Si, a més, teniu un criteri fet del que us agrada llegir aneu directe al que us faci més patxoca.
A veure, us heu de decidir... Si... va... vinga, ja sé que fa mesos que no us moveu de davant la pantalla de l'ordinador i fa mandra llegir de nou en un paper després de tants de mesos sense fer-ho, però una mica d'exercici no us farà cap mal. Sempre va bé canviar una mica d'hàbits, no?



La vostra relació amb el llibre no ha de ser com la que teniu amb l'ordinador. El podeu tocar quan el llegiu. No us el mireu de lluny com una cosa sagrada a la que s'ha de respectar com una relíquia! Aquí el contacte físic és desitjat.




Una vegada familiaritzats amb l'objecte. Cal entrar en ell i començar a llegir-lo. Mireu d'adoptar una postura còmoda i mireu de gaudir de la lectura. A les primeres planes potser no us fa levitar d'emoció, però cal tenir paciència, perquè és possible i fins i tot probable que no es tracti de cap llibre del Tolstoi, del Carders, del Zola o de l'Stevenson. A més, no sempre tot va sobre rodes i els começaments són difícils, sempre!



Si finalment, us canseu i decidiu desistir de llegir-lo, no el llanceu! Això mai de la vida! Guardeu-lo on vareu deixar els altres, i si és posible en una llibreria i ben ordenat.




I finalment, sempre deixeu-lo en el prestatge més baix, on la canalla hi pugui arribar fàcilment. Encara que us sembli mentida, el fet de que a vosaltres no us hagi agradat, no hagiu entrat en el joc, us hagiu aburrit, el que sigui que us hagi passat que hagi acabat apartant-vos de la lectura, no significa pas que els vostres fills qualsevol dia no hi trobin un tresor en allò que ara per ara, per a vosaltres ha deixat de tenir sentit. Passa a les millors famílies.

Bon Sant Jordi a tothom!

dilluns, d’abril 20, 2009

Volem massacrar en català!



El cinema català no està massa catòlic que diguem. Li manca de tot: indústria, distribució amb dos dits de front, públic, sales on sense que l'amo s'hagi d'arruinar s'atreveixin a apostar pel cinema en la nostra llengua, però sobretot falten idees. A més els que treballem en la indústria tenim aquesta costum de menjar cada dia i si volem veure algun euro --jo hauria de dir dòlar, clar-- hem de fer cinema en una altra llengua.

Bé, potser a Catalunya no en sabem més. Els pobles no han de tenir genialitats en totes les disciplines artístiques. A Finlàndia no tenen un artista de la cuina de la talla de Ferran Adrià i no s'hi capfiquen pas.

Ara bé, si el cinema que s'ha de veure a casa nostra ha de ser tot de fora, pel cap baix hauria de ser en condicions.

A l'any 2009 tots sabem que el tabac és dolent, fins els que fumen, en canvi algú, avui dia, encara s'entesta en defensar el doblatge de les pel·lícules. Massacrar 'Låt den rätte komma in' de John Ajvide Lindqvist doblant-la al castellà no ens sembla prou, i hi ha qui demana doblar-la també al català.

"Volem cinema en català!" "Doncs, feu-lo! O subtituleu les pel.lícules meves a la vostra llengua" deu pensar John Ajvide Lindqvist. Sobretot quan veu que la seva pel.lícula s'ha estrenat amb el nom de 'Déjame entrar' doblada a l'espanyol o subtitulada a l'ídem, però a ningú a casa se li acut subtitular-la en català. La volem doblada perquè és una pel.lícula que ha revolucionat el llenguatge cinematogràfic. Més raó per no destrossar-la, doncs! Els de la Genialitat ja estan anunciant que seria una bona idea distribuir 'Deixa'm entrar' en català. Per què no subtitular-la? Sempre copiant el franquisme pel matí i queixant-se per la tarda que aquí ningú apren idiomes.

Aquí ningú apren a llegir en cap idioma, això és el que passa!

divendres, d’abril 17, 2009

L'Orchestra Baobab de Tarascó a Badalona



Són del Senegal, d'acord. Però a les portes de Sant Jordi, l'Alphonse Daudet i en Tartarí amb el seu baobab de davant de casa se'ls haguessin imaginat al bell mig de la gascunya francesa.

A Paris, a les banlieues bleues són els reis absoluts de la nit. Treuen les cadires quan toquen. A veure qui és el guapo que s'està assegut escoltant els de la Baobab. Els comptacadires de l'Ajuntament de Badalona faran bé demà de comptar-les abans de que els de Dakar engeguin la seva màquina de swing-gumbo-rumba-soul imparable. Després hauran de començar a comptar culs movent-se.

La gent del Blues & Ritmes de Badalona torna a donar la campanada. Quan el concert de Me'Shell Ndegéoncello al Zorrilla em va enganxar davant d'un rayon de cd,s de jazz al Gibert Joseph de Saint Michel on les peces de la Baobab i les d'ella es donaven la mà amb descatalogats del Herbie Hancock. Cap problema, bona música sempre va plegada. Demà jazz del bo a can Zorrilla. Si puc m'hi passaré, ja seria la tercera vegada que els escolto en directe en un any, però si no hi sóc jo hi serà en Tartarí i l'Alphonse en nom meu, i per descomptat els lleons de l'Atlas. Compte amb el ritme!!!

dijous, d’abril 16, 2009

Narcís Serra i la seva Caixa



Suposo que quan en Narcís Serra diu "La meva Caixa va molt bé" és refereix a la 'seva' Caixa de Catalunya (?)

Fins ara coneixíem en Narcís per dues coses:

1/Quan era ministre de defensa tocava el piano fatal. Ho va demostrar per la tele, perquè no li quedés cap dubte a ningú.
2/Quan ha estat president de la Caixa de Catalunya ha cobrat les comissions millor que ningú. Ho demostra cada vegada que comprem una entrada pel servei de telentrada. 2.5 euros de comissió per tiquet.

Potser que algú li rebenti la Caixa i ens torni els quartos. Si cal ja li pagarem unes classes de piano, o si ni així, que es busqui un altre entreteniment l'homenet.

Un teatre públic buit és un frau de llei?



No, de cap manera. Però un teatre públic tancat sí que ho és. Els teatres públics amb els diners públics poden programar públicament el que els hi sembli millor. Però no poden tancar mai les seves portes a cap proposta de la mena que sigui. Poden prioritzar què volen i què no volen programar, però mai tancar la porta a ningú, perquè aleshores estan malversant diners públics. Només hi ha un possible motiu per negar l'accès a algú que vulgui ocupar un espai escènic i aquest motiu ha de ser sempre que, aquell dia i a aquella hora, ja hi ha programada una activitat que a la direcció del teatre li ha semblat millor. Punt.

Així que o bé no hi ha teatres públics al nostre país o si n'hi ha contínuament malversen fons públics, o sigui diners de tots, però sobretot diners meus!

L'argument que fan servir sovint és la possible poca qualitat de la seva programació si obrissin les portes a tothom que vulgués accedir als seus espais. Correcte. Però s'obliden que tots els euros amb que es financen les suposades activitats són iguals davant la llei.

Els que maneguen els fons públics millor farien en deixar de comptar les cadires buides dels seus teatres i començar a comptar els dies de l'any que tenen les portes tancades.

Els responsables del Théâtre du Châtelet de Paris, on la qualitat del que s'hi programa em sembla que queda fora de cap dubte, en motiu de la representació de 'Die Feen' de Richard Wagner, va programar fa just dues setmanes una representació amateur de final de curs de les escoles per a no professionals de la regió de Paris. A les 4,30 van obrir les portes als pares i a les 20 hores al preu de 7 euros van obrir les portes a tothom. Jo vaig ser a la representació de les 20 hores de 'Swing Street'. Actors amateurs amb músics i director d'escena professionals van produir de luny el millor musical que he vist aquest any. I creieu-me, n'he vist molts de musicals.

Quan els directors de teatre o els responsables de la gestió cultural de la meva ciutat, però sobretot els del meu país, em parlin de que tenen les butxaques buides millor que es treguin les ulleres. Als que ens deuen tants diners des de fa tant de temps a vegades perdem els nervis.

dimecres, d’abril 15, 2009

Quan diuen tusgsal volen dir tussa

Els tentacles de la tussa


I és que la tusa... Catalanitzem-la? Vinga!
La tussa, o les tusses són el transport públic per exel·lència de Badalona. Qui, a Badalona no ha pujat mai a una tussa? Però no només això. Durant molts anys les llistes del partit més socialista de la ciutat estava formada per un número d'aspirants a regidor tal, en que es tenia molt en compte qui era tussero i qui no. Qui era casquetista i qui no. Era vox populi. Les coses han canviat bastant darrerament. Ja tots pugen a la tussa avui dia. Però s'ha de dir que a una tussa conduida pel mateix pastor, sí, però amb molta més humilitat.

Jo crec que encara que sigui simbòlicament les coses van canviar precisament quan algú va tenir la pensada d'enviar Caterina Mieras, casquetista de pro, com a Consellera de Cultura a la Generalitat. Un polític sauri conegut de tots em va dir: "No la coneixíem de res, Pep". "Bé, ja la coneixereu, ja la coneixereu, Joan" li vaig dir.

Al final la van conèixer. I al final hem decobert que aquest Joan també s'havia de conèixer. Com canvia la gent amb casc! El temps acabarà fent bona la Caterina Mieras, m'hi jugo el que vulgueu. En quan al polític sauri ja no n'estic tan segur. Però mentre el casquetisme guanyava cadires a Badalona, el cert és que perdia graus a la Generalitat de les corones d'espines, recordeu?

Millor invertir en autobusos que en pisos, no? El temps posa a tothom al seu lloc.

Ara, algunes tradicions no es perden. Si entreu a les oficines de l'Ajuntament algun divendres per la tarda encara sentireu algunes veus que s'acomiaden pel fi de setmana amb la típica salutació: "Sábado, sabadete?" I l'altre, "Fermín Casquete!!!"

Els pirates de l'Ajutament de Badalona



L'empresa més gran que hi ha a la meva ciutat és l'Ajuntament, en el meu país és l'administració pública de la Generalitat, a Espanya ja m'he perdut, a Europa és directament Suïssa i en el món és la banca. I tots formen una sola empresa i un sol poder i darrerament ens ho han demostrat amb fets.

Per què, doncs, tenim aquesta fixació amb les corrupteles que ens són més properes? No seria lògic que ens emprenyés més la pirateria de la banca que no pas la dels afeccionats de pa sucat amb oli del nostre respectiu ajuntament? La resposta no està en el vent sinó potser en la nostra part gamberra que ens porta a ficar-nos amb els més petits.

A veure... Si patètic és que una ciutat de més de 200.000 habitants tingui només un teatre, més patètic és que en els teatres del meu país sintonitzin les televisions del gran imperi americà i anglosaxó per saber què programar, oi?

Però bé, inconscientment els pirates per un cantó ens agraden i per l'altra ens fan una mica de por. Odio et amo. El programa televisiu 'Polònia' ens diverteix perquè fan conya amb els pirates que ens són més propers, si es fiqués sempre amb la gran banca ens acabaria aburrint.

Tot això i una certa complicitat per part nostra en les seves malifetes, també s'ha de dir. Ja fa temps que vam tirar la primera pedra i va resultar ser un boomerang que ens va estabornir, compte!

Alguna cosa falla, però, quan els pirates de l'ajuntament de Badalona són més pobres que els que ens guanyem la vida honradament. Però molt més pobres! Són pirates amateurs? On està la trampa? Doncs que els diners que deuen que són molts, els devem nosaltres, vet aquí. I els acabarem pagant nosaltres no la banca suïssa.

Que hem de fer? Vendre la ciutat a anar a lloguer.

He decidit reprendre el bloc


Amb una certa desgana, potser cansament, l'octubre passat vaig decidir deixar de penjar escrits en aquest bloc. En realitat, fins i tot tenia la necessitat de deixar d'escriure aquí. El fet de fer-ho en anglès en un altre lloc i amb un altre nom, i a jornada completa com aquell qui diu, ajudava molt a decidir-se a baixar la persiana d'aquest bloc per quan vinguessin altres temps.
Ara, que ja he vist que el nom de Pep Mita viu perfectament dissociat i sense punts de contacte amb l'altre pseudònim que viu dins d'en Josep Maria Busquets, vull tornar a passar comptes. Escriure és passar comptes. I aquesta vegada quasi exclussivament amb la política i els polítics del meu país.
Continuaré sense acceptar comentaris als meus posts. Ja hi ha altres blocs meus on podeu comentar el que vulgueu. Aquí no. A la meva llibreta, quan anava a escola, només hi escrivia jo i això continua igual aquí.
Comencem.

dilluns, d’octubre 27, 2008

That's all folks!

El fet de portar diversos blogs que no tenen res a veure ni amb Badalona ni amb Catalunya --i que són en anglès--, signats amb un altre sobrenom que ara mateix no crec convenient relacionar amb el de Pep Mita --Boris Vian va firmar en més de 400 pseudònims!--, ha fet que no pugui afegir regularment posts en aquest bloc. O millor encara, que m'ha fet molta mandra. Quan tinc una mica de temps lliure no em ve de gust distreure'm escrivint en un blog meu ni en pintura!

A més si vull dir alguna cosa de 'Badalona' i els seus voltants ja ho faig regularment, ja sabeu que tenim amb la Teresa, tvb1minut. El format m'atrau molt més.

O sigui que fins que que no passi l'oratge, aquest filmet del meu millor amic de ficció explica perfectament el meu darrer comunicat (en aquest espai).




Ens veiem en altres llocs de la xarxa!

dissabte, de setembre 13, 2008

Sisplau, no ho digueu a ningú (La forquilla cultural)

En aquests temps de crisi econòmica els ajuntaments han après ràpidament a conjugar el verb arruïnar-se.
Vaques flaques per les guardioles municipals, que pel que fa al món de la cultura significa: encara canten més bastos!
Hi ha un secret, que alguns hem guardat ben amagat durant molts anys, que pot ajudar a fer passar amb més alegria la devallada d'actes que ens espera. És la forquilla cultural.

Però, sisplau, no ho digueu a ningú... Penseu que quants menys ho sàpiguen, a més tocarem, ja m'enteneu.

dilluns, de setembre 01, 2008

Les 7 preguntes publicades al magazine In·Cultura

Darrerament no em ve massa de gust parlar de política cultural a Badalona. Tot i així vaig aprofitar el fet de que el magazine In·Cultura em proposés 7 preguntes pel seu número d'Agost per despatxar-me a gust. Aquí penjo les preguntes i les respostes.

La porta ideal per a la Regidoria de Cultura de Badalona.
Manés qui manés, hauria de ser aquesta.



Què aporta el departament de cultura a l'activitat cultural de Badalona?


Res. Si l'anomenéssim bé, departament de comissió de festes de Badalona, aleshores fins i tot exel·liria en la seva tasca, però com a gestors de cultura són un niu de pols. Per repartir subvencions no cal una regidoria i en quant a edicions fet a mà, la nostra editorial, s'ha demostrat que no va estar una bona idea anar-nos posant pals a les rodes, ja que no els va servir de res: vam continuar fent la nostra tasca, bé o malament. Les seves picades de mosquit emprenyen, però poc més.


Quines mancances trobes a faltar a Badalona perquè la cultura pugui engrescar a la ciutat? Difusió, espais accessibles, promoció, formació, creació, poca assistència...?


Totes elles i cap. M'explico. La cultura que surt de la societat civil que la gestiona, ja engresca a la ciutat en la mesura que poc o molt ja arriba a qui va dirigida. És correcte pensar que qualsevol cop de mà pot ajudar, però segons de qui vingui el cop de mà pot ésser pitjor el remei que la malaltia. Hem de demanar que les institucions facin pista als creadors. I si saben llegir i escriure, doncs que ajudin, però només si saben llegir i escriure, d'acord?


Dels avatatges de la ciutat en aquest sentit, en parlem o no?


Sí, Badalona en ser un barri de Barcelona té molt de guanyat de bell antuvi. Però no hem d'oblidar que Barcelona només és també un 'barri' d'Europa, del món en definitiva. La seva situació és perfecte, si l'aprofites, la promoció, la formació, la difusió... tot ve donat. Excepte, és clar, la creació, per això no hi ha solucions màgiques: o tens imaginació o no en tens. Punt.


L'Ajuntament fa tot el que hauria de fer? I el públic? I les entitats?


Anem a pams. Pel que fa a l'Ajuntament ja he deixat clar abans el que en penso. Pel que fa a la cultura, no és que juguin a una altra lliga diferent a la que juguem alguns, és que juguen a un altre esport. Són literalment marcians, ésssers d'un altre planeta on la cultura es mesura a cop de talonari. La imaginació no és el seu fort. Pel que fa al públic, jo no crec que hi hagi un públic badaloni específic. El públic és universal i no se li por demanar que militi en res, al públic un se l'ha de guanyar. I finalment, les entitats. Bé, a les entiats no se'ls pot demanr més del que ja fan, només se'ls pot donar les gràcies i ja està.


El fet de trobar-nos al costat de Barcelona, és una sort o un 'handycap'?


Ni una cosa ni l'altra. És una realitat amb la que hem de viure. I pel que fa a molts de nosaltres, com ja he dit abans, és una inmensa sort. A més, no només estem al costat de Barcelona, estem al costat de tot el que vulguem. Jules Verne estava al costat de la lluna, al costat del centre de la terra, a cinc setmanes en globo de donar la volta al món en vuitanta dies... La recepta només és una: imaginació.


Quins beneficis aporta la cultura a una ciutat?


Una ciutat és cultura o no és res. Els clàssics deien que qualsevol cosa és o bé cultura o bé natura. Una ciutat és doncs cultura. Per cert, no li vindria malament una mica més de natura a Badalona. I pel que fa els beneficis que aporta la cultura a una ciutat em sembla que ja ha estat contestat, però ho diré més clar: la cultura és el carnet d'identitat d'una ciutat. Sense cultura les ciutats no tenen DNI propi.


Pensant en termes econòmics, és un benefici o una despesa la cultura?


La cultura mai és una despesa, sempre és un benefici. Perquè els teatres, els llibres, la pintura, la música són beneficis econòmics fàcilment demostrables. Però també és cultura i benefici el comerç, la industria, l'esport. Sento repetir-me però el que dóna més beneficis a llarg plaç és la imaginació, o sigui l'exercici pràctic de la cultura, però això ho contestaria més bé Leonardo Da Vinci que no és veritat que estigui mort, la seva petjada la podem trobar en moltes més coses de les que ens pensem. Facint-se un favor: imaginin.

dimarts, de juliol 15, 2008

Quina crisis? A descansar! Si podem...




INSANE wave pool in Tokyo. Where's the water?


A descansar!

dimarts, de juny 24, 2008

El "habitatge de qualitat" tenía un precio

A Ennio Morricone



“La buena, el feo y el malo, por un puñado de dólares vendieron su tierra al diablo, olvidando que ‘el habitatge de qualitat’ tendría un precio muy caro: su soberbia y su codicia“.

I si voleu veure “el antes” i “el después” dels terrenys en qüestió visiteu aquest enllaç a la web de la immobiliària.

Però, mentre, ningú pensa netejar l’abocador? Ni la immmobiliària ni l’Ajuntament?

Quin desori!

Que després no diguin que fem demagògia!

dijous, de juny 12, 2008

Dalt La Vila i El Nen Dels Globus No Callen!


el nen dels globus

a badalona
els nadons sense son
no es xarrupen el dit
i guiats per l'instint
abandonen el llit
fent volar matalassos

d'amagat o de nit
si sortiu al balcó
els veureu navegar
perseguin un estel
que s'amaga amb recel
de l'oblit dels més grans

és el far dels menuts
que enlairat amb el vent
dalt la vila els aguaita
fent l'ullet a llevant
la drecera senyala
per volar o somiar
la ciutat dels infants


Poema publicat a El cabàs dels micacos, llegendes de Badalona, Edicions El Mèdol, 2001 i també a Poemes sense pedals, Pont del Petroli, 2004



El poema el nen dels globus, que encapçala aquest post, i Assaig de Càntic a la cova del Parc Güell es llegiran en l'acte del dia 13 de juny a les 8 del vespre a la Rectoria de Santa Maria (C/ de Dalt) de Badalona.


Campanades a Dalt La Vila (Poema Oratori)

En un barri de Badalona, Dalt la Vila, elements estranys en forma de bancs i fanals del futur, trenquen la fesomia de les seves places i carrers.



dimecres, de juny 11, 2008