Després d'assistir com observador passiu a la lamentable gala d'entrega dels premis Goya al cinema espanyol --el troç que vaig mantenir-me despert-- t'agafen ganes d'amagar-te a algun lloc infinitament distant. La gala va ser feta a mida del cinema que vol promoure, o sigui un negoci subvencionat amb calés que van a parar a les butxaques dels venedors de crispetes i on "el cinema" només hi apareix esporàdicament.
"Caché", la pel·lícula de Michael Haneke, és un bon amagatall. Cinema en estat pur, que mira endavant sense complexes. Cal no oblidar que no tot està perdut. El cinema com a art del nostre temps, potser no pot resoldres res, però por formular un seguit de preguntes, trencant les regles que facin falta. No tot està perdut. Els carrinclons s'han fet els senyors d'un cinema, l'espanyol i també el català de retruc, on abans havia regnat la imaginació de gent com Buñuel, Berlanga, Rovira Beleta, Bardem... què sé jo! Caldrà mirar cap enfora, ben enfora, per tornar a trobar les arrels i projectar-les al futur, sinó, talment com li passa al personartge que interpreta Daniel Auteil, el sentit de culpa ens perseguirà als que alguna vegada vam tenir alguna cosa a veure amb això que ara anomenen "cinema espanyol".
