Assaig de càntic a la Cova del Parc Güell
(a Rainer Maria Rilke)
On és la meva casa?
On és la casa del meu pare?
On haig de reposar els peus
sinó allà on l’eclipsi del segle
va fortificar les pedres de foc,
allà on Gaudí va edificar la casa
que destil·la tota la sal del blau,
allà on la ferida lluminosa
s’escampa en tonades de foscor?
On haig de menjar l’escudella de l’àvia
sinó damunt la catifa de terra,
on encara s’hi passegen els tramvies de Fabra
i circulen lliurement per la selva del mar?
Déu meu, on és la nostra casa?
On hem d’escalfar-nos els ossos
sinó en mig del bosc petrificat,
en mig de l’espai que encara no ens han pres,
on encara el temps s’escorre en fileres
d’arbrades de pedra que són nostres?
On ens hem de curar les ferides?
On ens hem d’estimar
sinó a la cova quieta
on la música s’alimenta de silencis,
on les parets encara escalfen
la pell dels amants que encara riuen,
la pell dels amants que encara ploren?
I on hem de jugar a bales, Déu meu?
On hem de jugar a fet i amagar
sinó on encara la identitat
ens és guardada a cops de pluja i fang,
on encara els segadors seguen,
on encara els sabaters fan sabates?
I on hem de dormir, Déu meu?
On hem de morir sinó allà on la mort encara és sana,
on la mort encara és dòcil
i penetra com la son?
Déu meu: morir d’un en un,
tranquil·lament,
amb la mort que ens correspon...
Descansar per sempre a la cova del mar,
entre silencis fets de tants homes
com han mort en pau i sols.
Això és l’únic que et demano:
dormir, llegir, viure... potser escriure.
Pep Mita
