És el carrer el que es mou

Il·lustració de Josep Niubó

Il·lustració feta per Josep Niubó per a la carpeta 'Badalona visions 15+quinze' acompanyada del següent poema:

Quiet, que és el carrer el que es mou.


Just traspasses el cancell que ja et desperta.

El teu carrer et coneix de sempre,

et passeja cada dia

i t'aboca cada nit als peus de casa.

A cada cantonada,

a cada balconada

i a cada finestral,

hi has deixat el rastre d'una ullada.

I ara et coneixen i t'atrapen: et caminen.

Vas del dia a la fosca i de la nit cap a la llum,

on reculls de la lluna, la guia de tornada.

Just traspasses el cancell, altra volta al cap de casa.

O potser als peus del carrer.

Tant se val, mai t'has mogut.

Ets més parent de Badalona que d'Istanbul, sí,

però sovint quan més t'allunyes més t'endreces.

Et calces les dues sabates

i ja et trobes com a casa.




(Pep Mita, febrer de 2010)

Fellini

Aprofitant que Fellini torna a viure a la vora de casa de la mà de CaixaForum i sabent que ell ja no pot parlar més que amb les seves pel·lícules, els seus poemes --que no és pas poca cosa!--, m'agradaria fer una pregunta en nom seu, meu i de molts altres.

¿Per què pagant un mòdic, insignificant preu, la gent que s'acosta aquest dies a Barcelona, a la sala del Caixa Forum, pot gaudir del record del seu treball i en canvi si no és en el menjador de casa no poden gaudir de le seves pel·lícules?

Espero de l'Esteve Riembau, no ja que contesti la pregunta, sinó que comenci a posar fil a l'agulla quan comenci la seva nova etapa al front de la Filmoteca de Catalunya.

Dit d'una altra manera i parlant d'altres poetes, és sorprenent amb la facilitat que sempre que vull puc veure el treball del pare pintor (Pierre-Auguste Renoir), i el difícil que em resulta veure el treball del fill cineasta (Jean Renoir) --en tamany natural, és clar!--.

Potser ja seria hora que els museus comencessin a exposar pel·lícules i no només el record d'elles, abans de que m'hagi de seure als genolls els meus nets i explicar amb pels i senyals com era Pinocchio de Walt Disney projectat en una sala de cinema de tota la vida.

Mai és tard, l'esperança és l'última cosa que es perd, però tot explota pel cap o per la pota.

A Badalona, perill de mort acostar-se als arbres

Fotos fetes per l'alcalde del Gorg clandestí

Les coses a Badalona estan molt malament. Avui, jo mateix també he nomenat un alcalde a dit pel barri del Gorg. Ja n'estem tips. L'ajuntament en l'ombra comença a treballar. Com es pot veure a les dues fotografies a la plaça dels Païssos Catalans hi ha un arbre que si t'hi acostes t'enrampa. Com si ens sobressin els arbres a Badalona!

La revolució ja s'ha posat en marxa. Aux armes citoyens!

Barcelona, quin gran poble!

L'estàtua de Colón a la Barcelona de Second Life (*)

De totes les estàtues de la Rambla, la primera que van plantar i la més atrotinada és la de Colón. Les altres, les descendents, fan joc amb els turistes que es peguen per fotografiar-les. Va com va. El producte típic de Barcelona és el barret de mexicà, les manoles i els toros. 'Ai Barcelona, quin gran poble!' dèia el meu avi que era d'Alcarràs.

I mira que m'agrada molt la ciutat de Barcelona, sense conya, una de les millors que hom pot visitar. Però és un grandíssim poble! Les infrastructures culturals, la seva fesomia, les seves olors, les seves cuines, tot, tot, traspua modernitat. Ara, els habitants, les forces vives i els que els manen són de guàrdia civil, mossén i jutjat de guàrdia. El meu avi ja s'ho ensumava i encara no coneixia el cas Millet, o sigui, el cas del ciutadà més emblemàtic d'aquesta gent que parla amb la 'a' ben oberta. Bona gent, però fàcil d'enganyar amb quatre posats ben estirats.

Badalona, que també és un poble, perquè la gent pel diumenge encara es muda per passejar per la Rambla, no ho és tant. Discutim molt i sovint per no resoldres res, però tenim unes ganes de capital que no ens les aguantem. Mira si en tenim de ganes que ara ens hem cregut --o ens han fet creure-- que som la Capital de la Cultura Catalana. Tremola Barcelona. Les coses les fa més aviat qui vol que no pas qui pot.

(*)Per cert, encara que us vinguin ganes de pujar a Colón com el personatge de la foto, no ho feu. Erik Satie ho fèia amb la Tour Eiffel que detestava, perquè dèia que pujant-hi era la única manera de contemplar Paris sense veure la ferralla. Ell ho tenia més senzill, hi pujava i ja està. Nosaltres, per més que ens hi posem, encara ens quedarien totes les altres andròmines a ran de terra. No tenim res a fer.

Cinema català a Badalona: Ens ho hem de fer mirar

Ara, per un moment, penseu que a Badalona no hi hagués cap biblioteca pública, cap ni una. Penseu que tampoc hi hagués cap llibreria on s'hi poguessin trobar llibres escrits fa més de vint anys --aquí sóc generós--. I aleshores, un grup de bona gent preocupats en no trobar la manera de llegir cap llibre de cap avantpassat nostre, encara que fos recent la seva obra --Espriu, Guimerà, Estellés, Pla...--, sortíssim manifestant-nos al carrer sota el lema 'Volem llibres en català!"

Seria lògic que ho fèssim? Sí, però no hauríem de manifestar-nos també i demanar poder llegir Shakespeare, Melville, Cervantes, Elliot, Daudet, Kafka... Sinó, hi hauria alguna cosa que no encaixaria, oi? Ens hauríem saltat algun pas, em sembla.

Traslladem el fet al món del cinema a casa nostra. Afegim a la recepta: primer, un xic de preocupació per part de la Generalitat intentant a cop de decret i talonari protegir les restes del naufragi del cinema comercial català; segon, una llei obligant a les sales i els exhibidors a traduïr o subtitular al català -- jajajajaja, ai que em moro!-- el 50 per cent de les pel·lícules no europees; i tercer, el fet de que la Filmoteca de Catalunya, pagada per set millons de persones, es dediqui tan sols a projectar pel·lícules a l'avinguda Sarrià 33 de les 4:30 fins a les 11 de la nit en una sola sala de la gran ciutat de Barcelona.

Alguna cosa falla a Badalona, però també a Cervera, a Tornebous, a Sabadell, a...

Enteneu quan alguns des de fa TRENTA ANYS!!! demanem un cinema públic a Badalona, a Cervera, a Tornebous, a Sabadell, a...?

Si ahir dèiem Gould avui diem Horowitz

És curiós la de puntades que rep aquest dies el món del CD. Darrerament les rep del mateix món de l'LP. Si l'any passat Sony Music reeditava 'Glenn Gould: The Complete Original Jacket Collection [BOX SET]'--una col·lecció de 80 cds amb les corresponents fundes de quan es van editar en el seu format original en LP, doncs aquest any li ha tocat a l'Horowitz amb 'Vladimir Horowitz- The Complete Original Jacket Collection [BOX SET]', amb 70 peces 70.

Aquest cop però, s'ha anat molt més lluny, ja que s'editen cds inèdits amb la seva funda original. Perdoni? Doncs aí, el concert al Carnegie Hall de l'any 1951 s'edita per primera vegada i amb la seva funda 'inventada' original. Dada és viu!

Però d'entre les peces cabdals cal destacar els dos concerts de Tchaikovski dirigits per Toscanini el 1941 i el 1943 --qui és el guapo d'escoltar qualsevol de les infinites versions que s'han editat posteriorment sense que li caigui una llàgrima d'enyorança...--, el tercer de Rachmaninov sota la batuta de Reiner, el LP dedicat a Clémenti --algun altre pianista s'ha atrevit a editar-lo posteriorment?--, i el seu disc de Scarlatti.

El de Scalatti ho diu tot. S'edita amb només 15 peces quan després s'ha reeditat amb 18 i amb so SBM. Preferim el de 15 peces amb la portada i les notes originals del primer LP en comptes de la nova versió remasteritzada i amb tres peces afegides? Sííííííííííííííííííííííííííííííí.

Pobre CD...

Lo puto fi d'any

Comptat i debatut, pitjor no podia acabar i millor no podia començar. La malaltia de la Sara comença a minvar i amb això en tinc prou. Lo puto estatut, los putos polítics, les putes banderes, lo puto temps i la puta crisi a pastar fang: la Sara es troba millor.

I que més? Home, un gran llibre. El Genesis il·lustrat per Robert Crumb, la nova dels germans Cohen --brutal!-- Dues obres de teatre que m'han agradat --en català!!!-- la de l'Anna Lizaran i Sol Picó: El Ball i el Rock'n'Roll del Tom Stoppard amb una Mar Ulldemolins i un Santi Ricart per sucar-hi pa. Ah! I sobretot l'encert i la sort d'haver pogut veure un assaig de l'infumable Llits a temps i poder estalviar-me'l.

I diumenge Mahler per en Pons i el violí de Peter Zimmerman amb el segon per a violí de Bartok. Mentre la noveleta del Paul Auster traduïda el francès --just for fun...-- I ara escoltant en Marsalis i el Galliano posant banda sonora a la Billie i a la Piaf. Who can ask for anything more?

10!

Finestres al vent revisitades

Fa uns mesos va fer 10 anys que en els carrers del centre de Badalona s'hi podien observar uns objectes més propis d'una sala d'esposicions que d'un carrer. Era el juny de l'any 1999 quan Cesco va exposar les seves Finestres Al Vent amb motiu de la celebració del Dia Sense Cotxes organitzat pels veïns d'aquell barri. Demà, dia 1 de desembre, amb la presentació a La Sargantana d'una edició especial del llibre Retallo els estels dedicat a la memòria del nostre amic volem passar una estoma junts la gent que van tenir la sort de viure uns anys de la nostra vida amb ell.

Reprodueixo aquí sota, l'escrit de dos metres d'alçada penjat en una paret, que acompanyava l'exposició aquell dia, i que em sembla que reflectia bé l'esperit del que pretenia Cesco i del va aconseguir aquella festa ciutadana.



Cesco i les seves finestres al vent

Conexíem El Gran Teatre del Món, perquè es troba
davant de casa, just al mig del carrer.

Sabíem que la millor sala per exposar
la podíem veure sempre que volguéssim,
ajaguts a la gespa o al terra o al ciment i mirant al cel.

Conexíem que els millors actors possibles
eren la llum que ens dóna el sol i l'ombra que li prenem.

Sabíem que la millor posta en escena
la fant els núvols canviant de forma constantment.

I també havíem sentit dir que les finestres
han estat construïdes per estar obertes de bat a bat.

Però ara Cesco ens ensenya
just en el Gran Teatre del Món,
sota la millor sala on es pot exposar,
amb els millors actots i actrius possibles
i amb una posta en escena inqüestionable.
com les seves finestres s'exposen sense por,
sense marc, sense adreça, sense presentacions,
a la mirada de la gent
i com, des de l'estenedor des d'on pengen,
ens conviden a entrar en el domini dels ocells.

Vinga, voleu, que per un dia tots tenim ales!

L'editorial conjunta d'alguns dels diaris catalans

El contingut de l'editorial conjunta que han publicat avui alguns dels diaris catalans hem sembla correcte i el subscric en la seva totalitat. El títol, la dignitat de Catalunya, ja són figues d'un altre paner.

La dignitat d'un poble no depèn de la sentència de cap tribunal, ni ara ni mai. Tampoc del fet de que unes capçaleres de diari l'hagin de defensar alhora encara que sigui excepcionalment. Els diaris serveixen pel que serveixen i poca cosa més. I encara més avui dia.

És bo que anem tots alhora quan l'empresa ens sembla important, però els missatgers d'opinions han de ser missatgers d'opinions i han de deixar als actors polítics, o sigui els pobles, que no en fem un negoci de la defensa del nostre destí ni de la nostra dignitat, ser els protagonistes absoluts de la funció.

El peix que compri avui a la Boqueria l'embolicaré amb paper del diari Libération que vaig comprar abans d'ahir.

Eiji Oue s'inventa la novena de Bruckner

Eiji Oue, tant estimat per alguns com detestat per altres, l'actual director de l'OBC pel que resta de temporada a l'Auditori, aquest cap de setmana l'ha fet grossa.

I no ho ha fet com ens te acostumats, o sigui amb una de les seves excentricitats --saludar al públic disfressat amb una samarreta d'en Messi o respatllant el trajo d'un pianista convidat i la seva banqueta per treure-li algun bis-- no, aquesta vegada el conill la tret del barret del músic més inclassificable del segle XIX, Anton Bruckner.

I s'ha dit, mira, ara farem veure que l'Anton en la seva inacabada novena simfonia --que en Karajan acostumava a finalitzar afegint el Te Deum, a manca d'un quart moviment que és evident que li manca--, ara farem veure doncs, que els pizzicato dels primer i segon moviments són de Mahler. (Sacrilegi!!!) I també farem veure que el bon Anton s'havia llegit fil per randa el manual del bon wagnerià. (Doble sacrilegi!!!) I...... li ha sortit bé! Perfecte! Mai havia sentit un Bruckner més Bruckner que el d'aquest cap de setmana.

Als que estem tronats si se'ns deixa fer, en fem molts de disbarats. És cert. Però quan l'encertem... com l'Oue aquest cap de setmana, aixequem de les cadires fins els més escèptics.

Qui no s'arrisca no pisca. Bravo Oue!

Garzón col·loca Badalona en el mapa

Que en parlin encara que sigui bé.

Però la veritat és que des que Garzón tornant de Santa Coloma i passejant amb el seu fill es va parar davant del Port de Badalona, ens escriuen amb lletres més grosses.

La cosa (davant del Port) podia anar així:

El fill: I això que és, pare? (senyalant el Port de Badalona)
El jutge: ?¿?¿¿?¿ (dubtant)
El fill: eh, pare! (estirant de la mà)
El jutge: No ho sé del cert, fill. Però t'asseguro que algun dia tot això serà teu.

Una nova icona: Afegim al badiu, al micaco i a l'anís del mono, el Juan Felipe de Santa Marina Badalona.

I els danys col·laterals? Per a Santa Coloma, és clar. El concert de Chick Corea i Gary Burton suspès. El Teatre Segarra tancat fins a nova ordre. I la noia aquella que han posat al balcó de l'Ajuntament: "Tranquils, Jordis, tranquils, que és la Guàrdia Civil."

Però a Badalona, el que dèia, sumem més portades de telediari en un mes, que en els darrers 20 anys. Que en parlin encara que sigui bé.

Wayne Shorter o l'arquitecte del so

Assistir a un nou concert de Wayne Shorter s'ha convertit en alguna cosa més que obrir la tapa d'un bon llibre.

Temps era temps que s'identificava el jazz amb la improvisació pura i simple. Fins i tot Bach hagués rigut de l'acudit: "El jazz és només impromptus?"

També ho és és clar, però sobretot en el cas de Wayne i la seva colla --sigui amb en Hancock o bé sigui amb en Danilo--, però sempre amb el back beat d'aquest monstre de la música clàssica que és Brian Blade, la música que destil·la el quartet de Wayne Shorter respon al canon del "question-answer" per sobre del de "l'impromptus".

Martí Serra em diu: Shorter condensa en la seva música el què més m'agrada de la música clàssica (desenvolupament formal, riquesa de matisos,...) i del jazz (la tribu, el ritme, la frescor, el diable).

Estic d'acord, però ara ja estem a l'any 2009 i podem arriscar-nos encara més i sí, puc assegurar que després de molts concerts quan Wayne acaba, posa el cartell de "Continuarà..." Perquè cada vegada que he tingut la sort de ser-hi, el concert ha estat una peça d'un sol trescaclosques que va començar ja fa molt de temps.

Quan comença el concert et sembla assistir a la construcció dels fonaments d'un edifici que ara ja després de tants anys, saps que s'alçarà davant teu com un gran temple, però també saps del cert que no el veuràs acabar mai. Ni en el proper concert, perquè en el proper també apareixerà al final el cartellet de 'Continuarà...'

Com ens dèia Leonard Bernstein quan explicava la cinquena simfonia de Beethoven: "Ludwig va trobar la primera nota, després va buscar quina nota corresponia posar en segon lloc. Quan la va tenir va buscar la tercera... i així fins que va tenir la torre del so més perfecta que mai ningú hagi pogut construir."

Wayne fa el mateix, però en directe. Quina sort tenim alguns, oi?

La crisi del periodisme a Catalunya toca fons

Com a pressumpte premi Nobel de Cartes al Director que em serà atorgat l'any 2030, vull manifestar el següent:

Ja fa més de 10 anys que no envio cap carta al director a cap diari.

Sempre que ho he fet, he respectat les regles del joc, les he publicades amb el meu nom real --quin? tiruriru tiruriru...-- i afegint el meu DNI espanyol.

Quan aquest matí he vist publicada en el diari 'Avui' una carta signada per Pep Mita sota el títol de "Un nou carrer?" he flipat. Mai he enviat aquesta carta a la bústia de cartes al director de l'Avui i si ho hagués fet seria amb el meu veritable nom --quin? tiruriru tiruriru...-- i amb el meu DNI.

Però, és que a més, la carta en qüestió ha estat treta de context, ja que es tracta del text que acompanya un video del canal tvb1minut a youtube. Sense el qual la possible ironia brilla per la seva absència.



No entenc res. Però flipo en colors i m'ofereixo a donar classes teòriques i pràctiques al periodistes de l'Avui que ho necessitin --per un mòdic preu--, a la vegada que els prego que no publiquin a tort i a dret tot allò que trobin en els meus blocs per més gràcia que els hi faci. Sobretot si ho troben en el bloc que tinc: 'Pensaments sobre la meva sogra'. D'aquí, mai de la vida, eh!

Pel que fa al cas d'avui, cap problema, com podeu veure ha estat un èxit de públic.

Fent bullir l'olla del cinema català

Ho repetiré les vegades que sigui necessari. No existeix tal cosa que puguem anomenar cinema en català. És més, no existirà mai per molt tossuts que s'hi posin alguns.

Existeix poc o molt:

1/Cinema català
2/Cinema parlat en català
3/Cinema subtitulat en català

Ja està. Les imatges en moviment no tenen llenguatge de signes escrits o sons diferenciats en funció de l'idioma que parlen els seus personatges. Punt. La relació de la pel·lícula 'Star Wars' amb la nostra llengua, el català, només pot ser:

1/'Star Wars' parlada en català
2/'Star Wars' subtitulada en català

No hi ha punt 3, perquè 'Star Wars' no és 'cinema en anglés' ni tan sols 'cinema anglès', és cinema americà. I mai de la vida serà 'cinema en català'. Punt final.

Davant la llei que es vol endagar per igualar la oferta de cinema parlat o subtitulat en català amb la oferta de cinema parlat o subtitulat en espanyol, jo hi estic completament a favor. Qui no?

Ara bé, com a persona sensible amb la meva llengua materna, el català, també em sento solidari amb la resta de llengües, totes, i especialment les minoritàries.

Les pel·lícules s'haurien de veure en la seva llengua original i subtitulades. Qui només ha escoltat la cinquena simfonia de Beethoven tocada amb la seva transcripció per a cobla de sardanes, no sap res de la cinquema simfonia de Beethoven, res.

Només pels nens petits, en la seva etapa d'aprenentatge, pot ser bo que se'ls simplifiqui el contingut d'una obra d'art, o sigui -seguidor com sóc de la tesis de Francis Picabia-- d'una obra --qualsevol obra humana és una obra d'art--.

Per exemple, la cinquena simfonia de Beethoben tocada amb un piano de joguina o E.T. parlada en català, pot ser una bona idea per apropar als infants a la música o al cinema.

La resta de ciutadans de Catalunya millor que creixin d'una punyetera vegada o que es comprin les crispetes i se les mengin a casa. Que ens deixin viure aquests darrers dies de cinema projectat en sala cinematogràfica en pau, per l'amor de Déu.

Un carrer nou a Dalt La Vila?

No cal! Per sort l'Ajuntament de Badalona se n'ha adonat! No cal! Senyalitzant bé els carrers i aprofitant els ja existents, quan un vol anar del punt A al punt B no cal sempre necessàriament foradar una finca. Aprofitant les cantonades es pot tombar! Aquest és el secret: Girant i tombant també es fa via per la vida. Caram si se'n fa! Bravo! De la mateixa manera que l'home va descobrir la roda i li va canviar la vida de dalt a baix, a Badalona els tècnics de l'Ajuntament han descobert els senyals per indicar quan cal tombar i han salvat parets històriques. Amb una mica de sort, quan algú vulgui anar d'un cantó a l'altre de l'esglèsia Santa Maria no caldrà tirar-la a terra, girant i tombant se'n sortirà! Això sí, hi hauran de posar una senyal, nos fos cas que l'alcalde s'hi entopés de morros!

Els penques Millet: Les bourgeois c'est comme les cochons

Ara està molt de moda. És l'última opinió que es porta. És un gènere que surt molt. És l'única andròmina que no està rematadament de rebaixes a la gran Diagonal de la encara més Gran Ciutat Supermoderna que es fa i és desfà:

"Ep! Nois! No s'ha de parlar del cas Palau de la Música, s'ha de parlar del cas Millet. Cal no confondre el tot amb la part. A veure si la gent deixarà d'anar al Palau per culpa d'això!"

Doncs, si vols posa'n un tros a l'olla. Però jo no en menjo.

A mi el que m'agrada és parlar precisament del cas Palau de la Música Catalana. Si el penques d'en Millet s'hagués dit Garcia no hauria durat trenta anys amorrat a la mamella de la burgesia de les butxaques foradades.

Sempre ha estat senzill localitzar senyoritus al Palau, però ha estat el Palau i la seva filosofia el que els hi ha obert les portes de bat a bat. La part és el tot o si menys no, la representa molt bé.

La gent que ens agrada la música hem deixat d'anar al Palau tan sovint, per culpa de la poca pasta que tenen els burgesos darrerament --tot i les subvencions públiques que reben, que són nostres-- i que fan que el seu suposat mecenatge sigui tan esquifit que posa el preu de les entrades pels núvols! És incomprensible que un mateix concert al Palau surti pel doble del que surt al Théâtre du Châtelet de Paris o al Carnegie Hall de New York.

Els Millet de torn només són la torna! La torna d'una burgesia que no els llueixen els diners senzillament perquè se'ls han dilapidat a cop de viatge cap a la tonteria.

Les bourgeois c'est comme les cochons. Plus ça devient vieux, plus ça devient bête!

La monja republicana que castiga els polítics dolents

Puigcercós: Surt de sota la taula! Vergonya!

Pagar perquè algú t'interpreti les conyes que el bufó de torn et fa per distreure't és costum habitual entre els reis amb poc o gens sentit de l'humor.

Que ara ho hagi fet un rebublicà coronat no se'ns hauria de fer tan estrany, però la veritat és que et fa flipar que en Puigcercós necessiti que li interpretin el que diu el seu doble a Polònia.

Que s'ho faci mirar.

Dionís Orrit demana ajuda

L'escultor Dionís Orrit, autor del 'Nen dels Globus' a Dalt la Vila i la seva obra

Reproducció del mail que m'envien els meus amics Dionis i Roser:


Pep,

l'Ajuntament fa l'assalt definitiu a Fluvià 21, però nosaltres resistim. Ens van enxampar amb les defenses baixes, publicant l'anunci d'exposició pública el 8 d'agost, i en el tauler d'anuncis de la web municipal, que no consultavem. Però "en sóm molts més dels que ells volen i diuen" i ho volem demostrar recollint tantes signatures com puguem a l'al·legació que hem elaborat, de la qual t'adjuntem dues còpies, una d'individual i l'altre de col·lectiva.
A més, intentarem donar difusió a través dels mitjans de comunicació; hi ha amics que ho estan fent a través de la xarxa - m'acaben de comunicar que s'ha creat un grup al Facebook que es diu "Dalt de la Vila: un altre bunyol", per exemple -.
En fi, que s'agraeix qualsevol col·laboració. (El termini per recollir les signatures és el 6 d'octubre)

Una abraçada

Roser i Dionís"

A la Roser i a en Dionís els volen fer fora de casa seva. Res més, ja sabeu el que heu de fer.


http://www.facebook.com/home.php#/group.php?gid=170194190201&ref=mf

La música surt de la crisi perquè mai hi va entrar

S'ha sentit de tot, des de uis, ohs, ais i Mon Diéus fins a Oh la las i C'est pas possibles. Tot el que vulgueu. Però per tercer any a França la venda de música enregistrada augmenta sense cap mirament. El balanc de l'any 2008 les xifres han escopit: Mai ens havia anat tan bé!

La mani dels segells triomfadors encapçalada pels decantats cap a la música clàssica i el jazz i seguida pels denominats com a música amb arrels --o sigui, música-- brandant un pancarta on es pot llegir "C'est formidable!", van enfilar per gauche de la Rue Rivoli fins a anar a petar just davant de l'Élysée.

Pas de mérite, diuen. Es tracta de segells petits que editen tirades curtes. I?

I la grip més forta la passa França: 150 segells nous en un any de recessió, però travessa l'atlàntic sense pietat: més de 60 segells nous entre Manhattan, Brooklyn and co. Que la caiguda de les majors ha ajudat a la fita no en tingueu cap dubte, però és que els paios s'ho van buscar a pols.

A Kenny Barron li pregunten per la crisi de la venda del cd i ell ?!?!?!? What?!?!?!?!?! però si en un any he enregistrat tant que quasi no he pogut anar de gira!

Escolta'm bé Sgae: Uipieh!!!!!