Temps de diapositives cremades

Per la gent que no veiem en el fet de torrar-nos espaterrats a la sorra cap altre sentit que no sigui l'haver perdut les ulleres de lluny per poder trobar l'aigua de mar i refrescar-nos, l'estiu l'hem d'anar a buscar lluny de la catifa de carn arrebossada. Ens banyem i ens allunyem tant com podem de la platja. Allí no hi ha or, és un fet.

Però, ara, quan la platja comença a quedar més buida és hora de tornar. Tornar i seguir buscant les diapositives cremades d'un altre temps encara pitjor, molt pitjor. Un temps que a l'acabar les vacances els amics ens perseguien amb tonalades d'instantànies infinitament repetides i nosaltres, segrestats en el sofà de casa seva, erem forçats a repassar galls i gallines recremats en platges llunyanes o properes sense pietat.

Gràcies a la fotografia digital això és aigua pasada! Però encara hem d'estar amatents. Compte! Sota les llambordes ja hem vist que no hi ha la sorra promesa, és mentida! Però sota la sorra encara s'hi poden trobar relíquies que ens destorbin de la pau de tornar a la feina. Hem d'anar en compte, amb molt de compte...

Als milcincentseuristes que fan cua als menjadors de Càritas

Let me tell you a story, folks:

Als set anys una nefritis em deixa al llit durant sis mesos. Als onze m'han d'obrir per tres llocs perquè no saben què em passa i quan ho troben és la 'pendis' perforada i un testicle enquistat. Als dotze començo a patir bulling per ser de pell massa blanca. Els setze mon pare es queda a l'atur i començo a treballar per alimentar a una família de 5 persones, treballant al camp, donant classes particulars d'ortografia, de matemàtiques, de física, trebalant a un laboratori de química a 5 pessetes l'hora fins que trobo una feina que em permet portar diners a casa, però que a la fi em farà deixar la universitat als 22. Als 19 se m'enporten a la mili i un pàio em tira una botella de iode al cap i em deixa ceg durant un mes, em desfigura la cara i els metges s'equivoquen i m'apliquen coliri caducat. Ja recuperat parcialment, al cap d'uns mesos un virus desconegut em deixa en coma durant un dia, a mi i a mitja companyia. Als trenta una depressió que dura 6 mesos. Als 40 dues llagues a l'estòmac. Als 40 l'èrnia discal diu no puc més i m'opero.

I fins ara feliç i vivint de puta propina.


Ara un amic que treballa per Càritas em diu que hi ha gent que fa cua als menjadors tot i que cobren un sou de 1.500 euros al mes, perquè no poden pagar la hipoteca del cotxe i de la casa. I jo li dic: A pastar fang!

Però què s'han cregut! Me la sua la seva crisi! I si volen veure crisi, jo els n'ensenyo, ara, avui i aquí.



Crisi de veritat! No aquesta pantomima de gent que es creu que té dret a tenir un cotxe i una casa de la seva propietat i també dos huevos duros només per haver nascut.

Time Out guanya a Barcelona per K.O.

Ja no és un secret. Time Out guanya a Barcelona per K.O.

Al principi em va fer certa recança, però 74 números números després i a 1,95 --si t'hi subscrius et fan un 60 per cent de descompte -- Time Out Barcelona guanya per K.O. tècnic no solament a les altres publicacions d'aquest caire a casa nostra, sinó fins i tot als seus mateixos pares de Londres i New York.

I és que: Que reste-t-il de nos amours, premsa de Barcelona? Poca cosa. Algun full dominical disfressat de guia-super-cachi-piruli-que-guai-del-paraguay, infinits encartats en els dinosauris de diaris que venen olles, pollastres de goma i llibres indesprecintables de tota mena, ah! i la gran infàmia de la premsa a la ciutat: La Guía del Ocio! Que s'hauria d'anomenar La Guía del Negocio, que ja que se la van copiar del Pariscope de Paris (40 cèntims d'euro) també s'haguessin pogut copiar el preu i el gruix, no?

En una ciutat que a vegades quan veus la cartellera del teatre et venen ganes de tirar-te a terra i plorar, en una ciutat on els cinemes de debò --Verdis i Renoir es salven, però no els Icària!-- et surten a desenfocada cada dues vegades que hi vas, en una ciutat on val la pena anar a Bilbao a veure els espectacles que el Liceu coprodueix amb ells, perquè et surt més a compte volar+dormir+òpera a Bilbao que òpera a Barcelona, en una ciutat super-cachi-piruli-que-guai-del-paraguay-cara-cara-cara-de-collons, Time Out Barcelona és l'optimisme en estat pur. L'alegria en la ciutat dels disgustos. Investigadors impenitents, si hi ha encara que sigui només una cosa bona a fer aquella setmana, allí la trobaràs. I a Barcelona n'hi ha moltes de coses bones a fer a part de les seves mancances.

I per si fos poc, Time Out Barcelona és per defecte, la revista cultural per excelència de Barcelona. És que n'hi ha una altra que no estigui emmidonada de dalt a baix? Disseny de portada i de continguts engrescadors, llegibilitat total, català del segle XXI, informació ben classificada i tema de capçalera setmanal treballadíssim. Què més es pot demanar?

Tan sols que facin el cor fort durant aquestra crisi i sobretot durant els brots verds --the worst is yet to come, folks-- i una idea: que venguin tapes dures cada any per poder-nos enquadernar les revistes.

Highway to Heaven!!!

Aquestes darreres setmanes el programa de TV3 Casal Rock, de la mà de Marc Parrot ha posat el llistó del que ha de ser una televisió pública molt, però que molt alt.

Després de tanta porqueria de programa musical caspós que ens etziben massa canals a tort i a dret, un tenia els seus dubtes del que podria sortir d'un programa de les característiques de Casal Rock. Perdona Marc, vaig dubtar, ho confesso.

Però el dubte va durar poc. Música en estat pur i per televisió! AC/DC sense xarxa! L'edat dels cantants? Quina edat?

L'Angus i en Malcolm Young i en Bon Scott haurien d'haver escoltat la versió que de la seva cançó Highway to Heaven han lliurat als telespectadors de TV3 els avis del Casal Rock. Els Estopa van flipar quan la van sentir per primera vegada i jo i molta gent també!

Avui han retransmès l'últim programa, vaig a buscar el coixí una estona --aquesta matinada tinc feina--, però abans...


No stop signs, speed limit
Nobodys gonna slow me down
Like a wheel, gonna spin it
Nobodys gonna mess me round
Hey satan, payed my dues
Playing in a rocking band
Hey momma, look at me
Im on my way to the promised land
And Im going down, all the way down
Im on the highway to hell!!!

Tenir por d'en Carner i tirada per Plató

Tenir por d'en Carner i tirada per Plató és l'última nova que ens ha portat el món educatiu a casa nostra. L'excusa ha estat la selectivitat. D'una cosa que anomenen 'selectivitat' no en pot sortir res que no estigui ben classificat i enquadernat amb tapa dura: un informe. I un informe és exactament el contrari, tant de la filosofia com de la poesia.

Als joves que van passar pel tràngol de 'la selectivitat' ni els fa por Carner ni flipen per Plató, el que volen és treure bona nota. Per què? Avui dia, diguem-ho clar, no se sap massa bé perquè. En tot cas, en la major part dels casos, per tenir més possibilitats a l'hora trobar feina. Feina que la volen per obtenir diners. Diners que volen per obtenir una mínima riquesa que els permeti viure feliçment. I així...

O sigui, flipen per Plató, el més poètic dels filòsofs grecs clàssics --per cert, oblidant el que l'home pensava de la riquesa--. I temen en Carner, el noucentista més relacionat amb el moviment filosòfic en qüestió.

Uf...

Mestres! A la pissarra!

Se'ns farà difícil votar...

A tothom se li farà difícil... però als que vivim al barri de Centre de Badalona encara més.

Aquest migdia he verificat l'estat actual de les urnes que tinc més a prop de casa, cantonada carrer Magatzem i carrer del Carme, i tot continua com sempre. És un merder. Per més que m'havia repassat de d'alt a baix les intruccions de reciclatge del vot i anava amb guants de goma no m'he atrevit. Confesso que sóc una mica covard per aquestes coses... Esperaré al diumenge a veure si la cosa ha canviat una mica, però em costa creure en un canvi que hauria de ser tan radical, tant! Que la veritat... no sé, no m'ho acabo d'empassar.

El diumenge doncs, crec que arribar a les urnes no serà cap complicació, fins i tot amb una mica de sort no haurem de fer cua. Ara, a l'hora de ficar-hi el sobre dins...

El rapte d'Europa i la posterior fugida cap a Creta no s'hagués produït mai a la vora de casa. Zeus no s'hauria enamorat d'Europa al barri del centre de Badalona amb l'estat en que es troba i ara no hauríem d'anar a votar... Si no fos pels grecs i la seva punyetera mitologia tronada!

Però bé, fem el cor fort, i encara que sigui amb la mascareta ben calada, el diumenge fem el que hem de fer. Ara, com diu en Millàs avui a El País, el dilluns hauríem de començar a acabar amb tota aquesta merda. Encara que sigui la que tenim més a la vora de casa. Ja seria un primer pas. Sinó se'ns continuarà fent dificil enarmorar-nos d'Europa, per més fills de Zeus que siguem.

Prohibit jugar a pilota o amb pilotes

El cartell, o els cartells, ja que n'hi ha més d'un, estan situats en un terreny públic amb gespa i uns quants arbres molt a la vora de les platges de la Vila Olímpica de Barcelona.


Sé que el 'Prohibit jugar a pilota" no va dirigit específicament als nens que sí que estaven jugant a pilota damunt la gespa el dia que vaig prendre la foto. Això ja ho sé. El cartell va dirigit a la gent jove o gran que jugant a pilota puguin destorbar la pau de l'altre gent que seu a la gespa descansant. És un cartell tipus George Bush, un avís preventiu.

D'acord, però el cartell és il·legal no ja només perquè es passa pel forro la carta aprovada per l'Ajuntament d'esquerres de Barcelona i molts més municipis de casa nostra sobre els drets dels infants, sinó perquè incompleix les mateixes directrius que al respecte va dictar la UNESCO en el seu dia que són molt senzilles de seguir: Si un nen juga a pilota o al que sigui en un espai públic té prioritat sobre cap altra activitat que allí s'hi produeixi. Qualsevol impediment perquè desenvolupi tranquilament la seva feina, que és jugar, atempta contra els seus drets. Els cartells ho fan.

Que treguin els cartells, sisplau, o que especifiquin més clarament 'qui' és el que no pot jugar a pilota.

I ja que els treuen, una idea. Que modifiquin el redactat i el posin a l'entrada del despatx de Joan Saura, a la caserna dels mossos d'esquadra o al mateix balcó de la Generalitat: Prohibit jugar amb pilotes!

Votar o no votar, aquesta és la qüestió

Dues persones, dos ciutadans, es troben en un bar i en comptes de parlar del temps o del futbol, parlen de votar.

Abans la pregunta era: A qui votaràs?

Ara la pregunta és: Votaràs?

Després d'obtenir la resposta, tant si és sí com si és no, un regitzell d'obvietats són etzibades amb cura, mirant de no espatllar les canyes que s'estan fotent.

Les obvietats --que per a mí no ho són gens-- es deixen anar sense massa convenciment:

1/Els polítics tots són iguals, què hi vols fer?
2/S'ha de respectar el que pensi la gent, sigui el que sigui.
3/Jo no aniria a votar, però per respecte al molt que ens ha costat la democràcia...
4/Hem de votar la opció més útil i deixar-nos de romanticismes.

Jo no penso així. Per mi la cosa està d'aquesta menera:

1/Els polítics no tots són iguals, acostumen a ser mediocres, però no iguals. N'hi ha que saben llegir i tenen idees i n'hi ha que no.
2/No s'ha de respectar per res qui vota el PP per exemple. Allà encara hi ha gent que són responsables de fusellar el meu avi. No els dec cap respecte.
3/Democràcia no és anar a votar el menys imbècil de la cua. Democràcia és poder votar o no, però només la opció que ens sembli que va amb la nostra manera d'entendre l'organització de la societat.
4/No s'ha de votar la opció més útil o sí, depèn. Què vol dir útil? Si votar útil vol dir votar el que ens serveixi millor als nostres propòsits i a les nostres idees, d'acord. Si vol dir votar una determinada opció perquè no surti la que ens emprenya més, no. Això és pura covardia, de gallines vaja.

Neix l'Home Nou a Badalona

Gràcies al meu informant Edu i a una voluntariosa corresponsal fotògrafa m'avenço una vegada més als atrotinats mitjans de comunicació oficials de casa meva, Badalona, i confirmo que l'Home Nou ja ha aperegut al Parc de Serralada de Can Parera.

Davant l'apocalipsi que anuncien els cartells d'estètica estalinista que estan embrutant tota la ciutat amb l'excusa de les eleccions europees, l'Home Nou ha nascut. Bé, no ens precipitem, l'Home Nou està creixent.

Quan uns posts més a sota vaig donar la primícia del nou parc badaloní molts s'ho van prendre a conya, ja ho ser. Cap problema, també se'n fotien de l'Edison i mira ara.

L'Home Nou s'haurà de regar --atenció divisió de parcs i jardins!-- i s'haurà de regar a consciència si no volem que acabi com una regadora. Si neix per il·luminar-nos benvingut sigui, perquè falta ens fa. Només demano que no se'l tracti com a l'E.T. Raons no li faltaran per voler tornar a casa seva...

Home Nou: si et plou mediocritat a dojo, fes-te el fort! Quan passin les eleccions, si passen, estaràs més a gust potser. Aguanta i resa! N'hi ha molts que et necessitem, ara no ens deixis sols.

El joc de Badalona: estàs a punt?

Una de les millors iniciatives culturals amb cara i ulls que estan engrescant a la gent de casa meva darrerament és El Joc de Badalona.

El joc que es desenvolupa en una plana web parteix d'una proposta senzilla: a pregunta per dia i descansant el diumenge, s'ha de triar durant tot el mes de maig la resposta correcte d'un ventall de tres opcions. Les preguntes estan totes elles relacionades amb Badalona i qui vol jugar només s'ha d'inscriure a la web. Fàcil, no?

No tant! No em refereixo a les preguntes i respostes, que també fan gratar la closca, sinó a la pensada del joc en sí. Perquè resulta que tothom sap la fòrmula de la sopa d'all de la cultura popular, però a l'hora de la veritat pocs la porten al lloc que li pertoca. El Joc de Badalona és competitiu, requereix un esforç, però a la vegada és clarament lúdic i gaudeix d'un sentit de l'humor que t'atrapa i que sovint manca a propostes culturals més pomposes que es queden en fum.

Felicitats als burots inventors! I compte, que a casa juguem tots i anem a sac a pel premi de les patates fregides. No és broma!

A Badalona es descobreix un nou parc!

És ben veritat que la premsa badalonina va de capa caiguda. Sort en tenen els badalonins dels blocs!

Que en plenes Festes de Maig un grup autoanomenat 'Guerrilla Jardineria' descobreixi i inauguri un nou parc a la ciutat i que ningú li doni cap importància demostra fins on ha arribat la despreocupació de l'administració per les coses bones que passen a casa nostra, el tansemenfotisme de molts dels meus conciutadans i la manca de vista de molts periodistes massa encastats, ara ja sí, a la classe política que figura que critiquen.

El parc en qüestió que jo batejo, Parc de Serralada de Can Parera --la comissió de nomenclàtor municipal vol anomenar-la Plaça Can Parera, allà ells!--, està en les seves beceroles, però temps al temps. A Julio Cortàzar li hagués agradat estar present en la descoberta. No ha pogut ser. Però la continuitat dels parcs és imparable. I Guerrilla Jardineria està clar que n'és concient;-)))

Llegir és sobretot rellegir.

Llegir i observar, o llegir i mirar.

Sembla que tot passa molt ràpid, potser massa, i cal aturar-se de tant en tant. No tant per mirar enrere, sinó més aviat per pensar el que hem vist, el que hem llegit, el que hem viscut.

De la mateixa manera que un quadre, un arbre del camí o l'horitzó del mar ens semblem objectes de la nostra mirada que paga la pena repetir les vegades que faci falta, amb els llibres molta gent es comporta molt diferent.

La mateixa persona que visita diverses vegades --les que faci falta!-- un museu, un passeig i la cinquena simfonia de Beethoven, quan acaba de llegir un llibre que li ha agradat especialment, ni se li passa pel cap repetir l'experiència.

La gent no rellegeix per costum. Si a la gent que li agrada el cd dels 'Manel' els hi pregumtem perquè no es cansen d'escoltar les mateixes cançons una i altra vegada, ens contestaran que és perquè el agrada molt.

La mateixa gent, en canvi, sovint ens dirà que els ha agradat molt l'últim llibre que han llegit --"quina llàstima que ja s'ha acabat..."-- però es veuran amb la impossibilitat de rellegir-lo o bé tot seguit o més endavant. Per què? Perquè en tenen molts més per llegir i no es pot perdre el temps rellegint.

Llegir no és llegir un munt de pàgines diferents i si és possible ràpidament, de la mateixa manera que mirar no és mirar contínuament coses diferents a una velocitat d'espant.

Un llibre escrit en una sola tarda no és millor que un llibre escrit en un any. I d'un llibre llegit tres vegades en tres moments diferents de la nostra vida en podem treure molt més que de 100 llibres llegits una sola vegada i depressa. Tossuts, però, molts pensen que s'ha de llegir a la velocitat de la llum, acumulant pàgines i més pàgines. I corren el perill de quedar-se sovint a les fosques.

Llegir és sobretot rellegir.

Alguns consells pels llibres de Sant Jordi

Ara ve Sant Jordi, oi? Bé, doncs és molt probable que us arribin un munt de llibres que ni tan sols us havia passat pel cap que necessitàveu tenir. No passa res. Us els han regalat de bona fe. Heu de carregar amb el pes de la cultura que us ha caigut al damunt, perquè un llibre no és un objecte qualsevol, a dins, amagat entre qualsevol dels seus fulls hi podeu trobar un tresor. També un rave, és veritat. Però heu de ser positius i pensar sempre que us entopareu amb el tresor. Guardeu tots els llibres que us hagin regalat, però no cal que els llegiu tots a la vegada!




Si sou dels que sabeu llegir, trieu-ne un qualsevol. Si, a més, teniu un criteri fet del que us agrada llegir aneu directe al que us faci més patxoca.
A veure, us heu de decidir... Si... va... vinga, ja sé que fa mesos que no us moveu de davant la pantalla de l'ordinador i fa mandra llegir de nou en un paper després de tants de mesos sense fer-ho, però una mica d'exercici no us farà cap mal. Sempre va bé canviar una mica d'hàbits, no?



La vostra relació amb el llibre no ha de ser com la que teniu amb l'ordinador. El podeu tocar quan el llegiu. No us el mireu de lluny com una cosa sagrada a la que s'ha de respectar com una relíquia! Aquí el contacte físic és desitjat.




Una vegada familiaritzats amb l'objecte. Cal entrar en ell i començar a llegir-lo. Mireu d'adoptar una postura còmoda i mireu de gaudir de la lectura. A les primeres planes potser no us fa levitar d'emoció, però cal tenir paciència, perquè és possible i fins i tot probable que no es tracti de cap llibre del Tolstoi, del Carders, del Zola o de l'Stevenson. A més, no sempre tot va sobre rodes i els começaments són difícils, sempre!



Si finalment, us canseu i decidiu desistir de llegir-lo, no el llanceu! Això mai de la vida! Guardeu-lo on vareu deixar els altres, i si és posible en una llibreria i ben ordenat.




I finalment, sempre deixeu-lo en el prestatge més baix, on la canalla hi pugui arribar fàcilment. Encara que us sembli mentida, el fet de que a vosaltres no us hagi agradat, no hagiu entrat en el joc, us hagiu aburrit, el que sigui que us hagi passat que hagi acabat apartant-vos de la lectura, no significa pas que els vostres fills qualsevol dia no hi trobin un tresor en allò que ara per ara, per a vosaltres ha deixat de tenir sentit. Passa a les millors famílies.

Bon Sant Jordi a tothom!

Volem massacrar en català!

El cinema català no està massa catòlic que diguem. Li manca de tot: indústria, distribució amb dos dits de front, públic, sales on sense que l'amo s'hagi d'arruinar s'atreveixin a apostar pel cinema en la nostra llengua, però sobretot falten idees. A més els que treballem en la indústria tenim aquesta costum de menjar cada dia i si volem veure algun euro --jo hauria de dir dòlar, clar-- hem de fer cinema en una altra llengua.

Bé, potser a Catalunya no en sabem més. Els pobles no han de tenir genialitats en totes les disciplines artístiques. A Finlàndia no tenen un artista de la cuina de la talla de Ferran Adrià i no s'hi capfiquen pas.

Ara bé, si el cinema que s'ha de veure a casa nostra ha de ser tot de fora, pel cap baix hauria de ser en condicions.

A l'any 2009 tots sabem que el tabac és dolent, fins els que fumen, en canvi algú, avui dia, encara s'entesta en defensar el doblatge de les pel·lícules. Massacrar 'Låt den rätte komma in' de John Ajvide Lindqvist doblant-la al castellà no ens sembla prou, i hi ha qui demana doblar-la també al català.

"Volem cinema en català!" "Doncs, feu-lo! O subtituleu les pel.lícules meves a la vostra llengua" deu pensar John Ajvide Lindqvist. Sobretot quan veu que la seva pel.lícula s'ha estrenat amb el nom de 'Déjame entrar' doblada a l'espanyol o subtitulada a l'ídem, però a ningú a casa se li acut subtitular-la en català. La volem doblada perquè és una pel.lícula que ha revolucionat el llenguatge cinematogràfic. Més raó per no destrossar-la, doncs! Els de la Genialitat ja estan anunciant que seria una bona idea distribuir 'Deixa'm entrar' en català. Per què no subtitular-la? Sempre copiant el franquisme pel matí i queixant-se per la tarda que aquí ningú apren idiomes.

Aquí ningú apren a llegir en cap idioma, això és el que passa!

L'Orchestra Baobab de Tarascó a Badalona

Són del Senegal, d'acord. Però a les portes de Sant Jordi, l'Alphonse Daudet i en Tartarí amb el seu baobab de davant de casa se'ls haguessin imaginat al bell mig de la gascunya francesa.

A Paris, a les banlieues bleues són els reis absoluts de la nit. Treuen les cadires quan toquen. A veure qui és el guapo que s'està assegut escoltant els de la Baobab. Els comptacadires de l'Ajuntament de Badalona faran bé demà de comptar-les abans de que els de Dakar engeguin la seva màquina de swing-gumbo-rumba-soul imparable. Després hauran de començar a comptar culs movent-se.

La gent del Blues & Ritmes de Badalona torna a donar la campanada. Quan el concert de Me'Shell Ndegéoncello al Zorrilla em va enganxar davant d'un rayon de cd,s de jazz al Gibert Joseph de Saint Michel on les peces de la Baobab i les d'ella es donaven la mà amb descatalogats del Herbie Hancock. Cap problema, bona música sempre va plegada. Demà jazz del bo a can Zorrilla. Si puc m'hi passaré, ja seria la tercera vegada que els escolto en directe en un any, però si no hi sóc jo hi serà en Tartarí i l'Alphonse en nom meu, i per descomptat els lleons de l'Atlas. Compte amb el ritme!!!

Narcís Serra i la seva Caixa

Suposo que quan en Narcís Serra diu "La meva Caixa va molt bé" és refereix a la 'seva' Caixa de Catalunya (?)

Fins ara coneixíem en Narcís per dues coses:

1/Quan era ministre de defensa tocava el piano fatal. Ho va demostrar per la tele, perquè no li quedés cap dubte a ningú.
2/Quan ha estat president de la Caixa de Catalunya ha cobrat les comissions millor que ningú. Ho demostra cada vegada que comprem una entrada pel servei de telentrada. 2.5 euros de comissió per tiquet.

Potser que algú li rebenti la Caixa i ens torni els quartos. Si cal ja li pagarem unes classes de piano, o si ni així, que es busqui un altre entreteniment l'homenet.

Un teatre públic buit és un frau de llei?

No, de cap manera. Però un teatre públic tancat sí que ho és. Els teatres públics amb els diners públics poden programar públicament el que els hi sembli millor. Però no poden tancar mai les seves portes a cap proposta de la mena que sigui. Poden prioritzar què volen i què no volen programar, però mai tancar la porta a ningú, perquè aleshores estan malversant diners públics. Només hi ha un possible motiu per negar l'accès a algú que vulgui ocupar un espai escènic i aquest motiu ha de ser sempre que, aquell dia i a aquella hora, ja hi ha programada una activitat que a la direcció del teatre li ha semblat millor. Punt.

Així que o bé no hi ha teatres públics al nostre país o si n'hi ha contínuament malversen fons públics, o sigui diners de tots, però sobretot diners meus!

L'argument que fan servir sovint és la possible poca qualitat de la seva programació si obrissin les portes a tothom que vulgués accedir als seus espais. Correcte. Però s'obliden que tots els euros amb que es financen les suposades activitats són iguals davant la llei.

Els que maneguen els fons públics millor farien en deixar de comptar les cadires buides dels seus teatres i començar a comptar els dies de l'any que tenen les portes tancades.

Els responsables del Théâtre du Châtelet de Paris, on la qualitat del que s'hi programa em sembla que queda fora de cap dubte, en motiu de la representació de 'Die Feen' de Richard Wagner, va programar fa just dues setmanes una representació amateur de final de curs de les escoles per a no professionals de la regió de Paris. A les 4,30 van obrir les portes als pares i a les 20 hores al preu de 7 euros van obrir les portes a tothom. Jo vaig ser a la representació de les 20 hores de 'Swing Street'. Actors amateurs amb músics i director d'escena professionals van produir de luny el millor musical que he vist aquest any. I creieu-me, n'he vist molts de musicals.

Quan els directors de teatre o els responsables de la gestió cultural de la meva ciutat, però sobretot els del meu país, em parlin de que tenen les butxaques buides millor que es treguin les ulleres. Als que ens deuen tants diners des de fa tant de temps a vegades perdem els nervis.

Quan diuen tusgsal volen dir tussa

Els tentacles de la tussa

I és que la tusa... Catalanitzem-la? Vinga!
La tussa, o les tusses són el transport públic per exel·lència de Badalona. Qui, a Badalona no ha pujat mai a una tussa? Però no només això. Durant molts anys les llistes del partit més socialista de la ciutat estava formada per un número d'aspirants a regidor tal, en que es tenia molt en compte qui era tussero i qui no. Qui era casquetista i qui no. Era vox populi. Les coses han canviat bastant darrerament. Ja tots pugen a la tussa avui dia. Però s'ha de dir que a una tussa conduida pel mateix pastor, sí, però amb molta més humilitat.

Jo crec que encara que sigui simbòlicament les coses van canviar precisament quan algú va tenir la pensada d'enviar Caterina Mieras, casquetista de pro, com a Consellera de Cultura a la Generalitat. Un polític sauri conegut de tots em va dir: "No la coneixíem de res, Pep". "Bé, ja la coneixereu, ja la coneixereu, Joan" li vaig dir.

Al final la van conèixer. I al final hem decobert que aquest Joan també s'havia de conèixer. Com canvia la gent amb casc! El temps acabarà fent bona la Caterina Mieras, m'hi jugo el que vulgueu. En quan al polític sauri ja no n'estic tan segur. Però mentre el casquetisme guanyava cadires a Badalona, el cert és que perdia graus a la Generalitat de les corones d'espines, recordeu?

Millor invertir en autobusos que en pisos, no? El temps posa a tothom al seu lloc.

Ara, algunes tradicions no es perden. Si entreu a les oficines de l'Ajuntament algun divendres per la tarda encara sentireu algunes veus que s'acomiaden pel fi de setmana amb la típica salutació: "Sábado, sabadete?" I l'altre, "Fermín Casquete!!!"

Els pirates de l'Ajutament de Badalona

L'empresa més gran que hi ha a la meva ciutat és l'Ajuntament, en el meu país és l'administració pública de la Generalitat, a Espanya ja m'he perdut, a Europa és directament Suïssa i en el món és la banca. I tots formen una sola empresa i un sol poder i darrerament ens ho han demostrat amb fets.

Per què, doncs, tenim aquesta fixació amb les corrupteles que ens són més properes? No seria lògic que ens emprenyés més la pirateria de la banca que no pas la dels afeccionats de pa sucat amb oli del nostre respectiu ajuntament? La resposta no està en el vent sinó potser en la nostra part gamberra que ens porta a ficar-nos amb els més petits.

A veure... Si patètic és que una ciutat de més de 200.000 habitants tingui només un teatre, més patètic és que en els teatres del meu país sintonitzin les televisions del gran imperi americà i anglosaxó per saber què programar, oi?

Però bé, inconscientment els pirates per un cantó ens agraden i per l'altra ens fan una mica de por. Odio et amo. El programa televisiu 'Polònia' ens diverteix perquè fan conya amb els pirates que ens són més propers, si es fiqués sempre amb la gran banca ens acabaria aburrint.

Tot això i una certa complicitat per part nostra en les seves malifetes, també s'ha de dir. Ja fa temps que vam tirar la primera pedra i va resultar ser un boomerang que ens va estabornir, compte!

Alguna cosa falla, però, quan els pirates de l'ajuntament de Badalona són més pobres que els que ens guanyem la vida honradament. Però molt més pobres! Són pirates amateurs? On està la trampa? Doncs que els diners que deuen que són molts, els devem nosaltres, vet aquí. I els acabarem pagant nosaltres no la banca suïssa.

Que hem de fer? Vendre la ciutat a anar a lloguer.

He decidit reprendre el bloc

Amb una certa desgana, potser cansament, l'octubre passat vaig decidir deixar de penjar escrits en aquest bloc. En realitat, fins i tot tenia la necessitat de deixar d'escriure aquí. El fet de fer-ho en anglès en un altre lloc i amb un altre nom, i a jornada completa com aquell qui diu, ajudava molt a decidir-se a baixar la persiana d'aquest bloc per quan vinguessin altres temps.
Ara, que ja he vist que el nom de Pep Mita viu perfectament dissociat i sense punts de contacte amb l'altre pseudònim que viu dins d'en Josep Maria Busquets, vull tornar a passar comptes. Escriure és passar comptes. I aquesta vegada quasi exclussivament amb la política i els polítics del meu país.
Continuaré sense acceptar comentaris als meus posts. Ja hi ha altres blocs meus on podeu comentar el que vulgueu. Aquí no. A la meva llibreta, quan anava a escola, només hi escrivia jo i això continua igual aquí.
Comencem.